Arxiu d'etiquetes: Ignacia Atenas

– 028 – Teatre – PAISAJES PARA NO COLOREAR (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure (temp. 19/20 – espectacle 014) – 2019.11.07

PAISAJES PARA NO COLOREAR (temp. 19/20 – espectacle nº 014)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Aquest dijous varem anar al Teatre Lliure en un horari totalment inusual per nosaltres, a les 16 hores, per tal d’encabir aquesta proposta de la Companyia de Teatre La Re-Sentida, PAISAJES PARA NO COLOREAR, de la qual només havíem sentit elogis. I hem de dir que tot i reconèixer el valor de la proposta, a nosaltres ens ha decebut força.

L’espectacle ha arribat a Barcelona després de passar amb èxit pel FIND 2019 de la Schaubühne de Berlín, l’Holland Festival d’Amsterdam, el Zürcher Theaterspektakel de Zuric, el MIT de São Paulo, el Sziget Festival de Budapest i el FIT de Cádiz. Després del Lliure, anirà al Teatro de La Abadía de Madrid.

A PAISAJES PARA NO COLOREAR nou noies xilenes, amb edats compreses entre els 13 i els 17 anys, pugen a l’escenari per donar la seva visió del món i de la violència amb què s’han d’enfrontar en el seu país. Aborda temes com el bulling, el maltractament familiar, les etiquetes de gènere, l’homosexualitat, l’avortament, el suïcidi o la cosificació de la dona jove i ho fa mitjançant música, coreografies, internet, vídeos en directe i humor.

Creiem que han volgut abastar massa temes, i molt superficialment; això a parer nostre, desdibuixa el missatge de denúncia que volen fer arribar als espectadors.

La Re-Sentida creada l’any 2008, amb Marco Layera (Santiago de Xile, 1978) al capdavant, ha dut a terme un llarg procés d’investigació per a la creació del projecte, que es fonamenta en més de cent testimonis reals de joves adolescents, extrets de la premsa o d’experiències viscudes per elles. Segons Marco Layera, “Volíem ser un espai de llibertat on puguin dir el que pensen, fora de les regles de l’escola i de casa“.

La Re-sentida entén el teatre com un camp de batalla on hi ha molts ferits però no hi ha ni vencedors ni vençuts. És una estètica de l’excés com a forma d’interpel·lar, però no per convidar a reflexionar sinó que per obligar a reflexionar. No hi ha cap més camí.

Un cop enllestida la dramatúrgia de PAISAJES PARA NO COLOREAR, de la mà de Marco Layera i Carolina de la Maza, va seguir una audició de 140 noies i un taller on es van escollir les nou intèrprets del projecte, basant-se en la seva capacitat expressiva i de donar opinió.

Continua llegint