Al gener de l’any 2.000 en una sortida amb l’autocaravana que llavors teníem, varem fer una sortida de cap de setmana al Pirineu, per veure la final de la cursa de la PIRENA.   Era una època que els nostres fills ens acompanyaven sempre anéssim on anéssim.  Aquell cap de setmana va ser molt especial per nosaltres quatre, perquè poc ens imaginàvem que aquella nit de dissabte acabaríem adoptant un cadell femella de la raça Husquy Siberià.

En plena festa d’acomiadament de la cursa PIRENA, va sortir un participant amb una capsa de sabates on oferia gratuïtament 5 o 6 cadellets d’husquy, acabats pràcticament de parir; no es podia fer carreg d’ells en el viatge de tornada al seu paìs.  M’en recordo que vaig agafar l’ultim cadell de la capsa i al vaig posar dins del palmell de la meva ma i el vaig aixecar perquè l’imma el veies de lluny. L’Imma va fer un gest, que jo vaig interpretar com d’aprovació i ràpidament el vaig adoptar. Sembla que el gest de l’Imma era mes aviat com dient…. que vols ???, però ja era tard.

Llavors, teníem un altre gos que l’anomenaven DRAC  (un gos d’atura)…i aquella nit la nostra autocaravana va aixoplugar dos nens, dos adults i dos gossos. La varem alimentar com varem poder a base de llet, fins que a l’endemà varem poder comprar un biberó.

Com ens l’havien regalat a la PIRENA en la cursa sobre la neu, varem pensar que un nom molt apropiat per ella, podria ser NEU, encara que segons i com també li dèiem NEUS o MARRANA, i ella suposo que creia que tenia tres noms.

La NEU, no cal dir-ho ha estat al llarg d’aquets 14 anys que ha viscut amb nosaltres, com un mes de la família i ha estat la mes fidel gossa que hem tingut mai.  Abans que ella havíem viscut amb la BRUIXA i amb el DRAC, però com ella cap.

Per les persones que no han conviscut mai amb un gos, entenc que és difícil d’entendre i que arribin a fer-se creus de com tractem els animals de companyia tot dient que els tractem com si fossin fills nostres. És un error literalment parlant, però si és veritat que conviure amb ells, et canvia la vida….. son molts sacrificis per ells, alguns disgustos, però sobretot son uns companys fidels durant tota la seva vida que t’omplen de felicitat i a vegades mes que les pròpies persones que t’envolten.  No et pots comunicar amb ells amb paraules, però si amb gestos, mirades i fins i tot estan al costat d’ells en silenci, llegint un llibre o escrivint al blog,….. sembla que ells es troben mes tranquils quant et veuen a tu relaxat i feliç.

La NEU quant arribàvem  a casa, sempre ens venia a rebre amb ganes de jugar i es feia un quants passadissos corrent a munt i a vall tot intentant demostrar el feliç que l’havìem fet  al arribar a casa seva….. perquè evidentment era mes casa seva que nostre. Però ella quant realment es trobava feliç del tot és quant pujàvem al Parc del Putxet, al costat de casa, i la deixàvem còrrer deslligada.

Aquets ultims anys, quant els nostres fills ja no hi eren a casa, la NEU ha estat mes que una amiga per l’IMMA i jo crec que gairebé es podria dir que era la seva psicòloga de capçalera. De ben segur l’IMMA, serà la que patirà mes la seva forçada absència.

Avui l’hem hagut de portar a sacrificar a la nostra NEU, ja que les proves que li va fer ahir el seu veterinari  va deixar al descobert que tenia forces tumors grans al fetge i al pàncreas i la NEU estava patint molt i en silenci.  Mai es va queixar de res, pobre.

Et recordarem molt NEU !!!   … i no saps el que et trobarem a faltar, l’IMMA, en SAÜL, la RUTH i en MIQUEL.