Arxiu d'etiquetes: Hermann Bonnín

– Teatre (264) – DIUMENGE (🐌🐌🐌+🐚) – La Seca, espai Brossa – 26.04.2017

DIUMENGE –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquest dimecres vam fer cap a La Seca, on ens esperava DIUMENGE, un text d’en Joan Brossa, que tal com ens havien indicat a la roda de premsa, es tractava d’una comèdia amb referents surrealistes escrita l’any 1964 en plena època franquista.

Abel Folk (Enric), Àngels Bassas (Ròmula) i Àlex Casanovas (Ramon) protagonitzen aquesta proposta dirigida per Herman Bonnín, que ha volgut reafirmar, novament, la seva admiració per Brossa.

Els tres personatges, un matrimoni convencional i un amic, ens representen una tarda de diumenge molt quotidiana. L’amic visita el matrimoni i comenten temes de feina, de política, de moda, de pentinats, … Ella vol sortir a ballar, però ells es resisteixen perquè l’endemà és dilluns i han d’anar a treballar.

Les relacions entre tots tres personatges són ambigües, ells (Enric i Ramon) parlen de tornar a París com recordant una experiència viscuda que voldrien recuperar, la dona i l’amic (Ròmula i l’Enric) sembla que tenen alguna cosa entre ells i queden de trucar-se amb qualsevol excusa.

“És un sainet quotidià, allò que passa a totes les famílies, però amb la mirada de Brossa”.

Una escenografia molt simple, una butaca on el Ramon passa les tardes de diumenge llegint els llibres que apareixen estesos per tot arreu, una televisió en blanc i negre on ens projecten un Nodo de la visita de Franco a Barcelona l’any 1964 i on, en acabar l’obra ens projectaran un de la seva mort. Un cabdell de llana i unes agulles que la Ròmula va treballant … A la tele Rafael, Cecilia, Salomé, … i a escena els actors canten cançons franceses de l’època que han afegit al text d’en Brossa.

Continua llegint →

– Roda de premsa – DIUMENGE – edifici de l’antic Espai Brossa – 07.04.2017 (rp91)

Deixa un comentari

DIUMENGE – Roda de premsa

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón –

Divendres passat vaig acudir a la presentació d’un nou espectacle que s’estrenarà després de setmana santa a La Seca, espai Brossa (concretament el dimecres dia 19 d’abril); es tracta de “DIUMENGE” un text de Joan Brossa, que serà dirigida pel mateix director de La Seca, Hermann Bonnín i que tindrà com a protagonistes a Àngels Bassas, Àlex Casanovas i Abel Folk.

Aquesta s’engloba dins de les activitats de l’Epicentre Brossa, que enguany ha organitzat la Fundació Brossa, juntament amb altres entitats del país com el TNC, el MACBA, l’Institut del Teatre i La Seca.

El que no sabia prèviament i va ser tota una sorpresa, és que es va celebrar al mateix edifici que l’antiga seu de l’Espai Brossa, on va estar situada durant un període de 13 anys… i tenia una raó important de què fos així, perquè precisament aquell dia es complien els 20 anys de la seva inauguració. Un espai que nosaltres recordem amb molt afecte, perquè es tractava d’un espai allargassat amb tan sols dues fileres d’espectadors i on podies viure el Teatre de ben d’aprop, mes que de qualsevol altre dels que després han anat sorgint a Barcelona.

Un edifici amb una enorme B tombada a sobre seu; va ser el mateix Brossa que va inaugurar aquell espai, tot tirant d’un cordonet d’un petit teatret dels germans Salvador; curiosament va néixer amb un cicle de flamenc on va actuar Miguel Poveda quan encara no era massa conegut. Nosaltres recordem molt especialment una sessió en què es va representar “La pata de mono”, un conte de terror sobrenatural escrit per W. W. Jacobs l’any 1902, que ens va impactar moltíssim.

Continua llegint →

– Teatre – INTERIOR (🐌🐌🐌 + 🐚) – La Seca Espai Brossa – 05/04/2016

Deixa un comentari

Després de la roda de premsa i del que ens havien explicat (mireu aquella crònica), estàvem expectants per veure aquesta proposta que ja havien anunciat difícil per a l’espectador. Dimarts vam poder assistir a la preestrena i hem de dir que ens va agradar molt. Una obra plena de silencis, de paraules no pronunciades que ens ha arribat.

La Seca

Estem davant d’un espai escènic buit, només 4 persones immòbils escolten amb nosaltres les paraules d’una noia que s’intueixen són un comiat. Aquesta jove està a punt de tirar-se al riu, deixa enrere uns pares, unes germanes i un nadó, la seva filla petita. No sabem per què, però no vol viure més.

És de nit. Un vell jardí plantat de salzes. Al fons una casa, amb les finestres de la planta baixa il·luminades. A l’interior, prop de la llar, una família gaudeix de la vetllada. Una de les filles de la família ha anat a visitar a la seva àvia. Els pares estan tranquils a casa, ja que no esperen a la noia fins l’endemà al matí.

Des de l’exterior, quatre persones observen la placidesa d’aquesta família que ignora la tragèdia: porten el cadàver de la jove que acaba de suïcidar-se, tirant-se al riu. S’atreviran a entrar? Com anunciaran la terrible noticia?

El vell i l’estrany apareixen fora de la casa. Segons diuen estan a la part de darrere de la casa, en el jardí, protegits pels arbres per no ser visibles des de l’interior, observen i ens expliquen el que veuen. Som espectadors del que ells ens expliquen que veuen.

Continua llegint →

– Roda de premsa – INTERIOR – La Seca – 01/04/2016

Deixa un comentari

Ahir al matí, també vaig poder assistir a la roda de premsa de la propera producció teatral dirigida per Hermann Bonnín a La Seca Espai Brossa. Es tracta de INTERIOR un text de Maurice Maeterlinck, basada en la traducció de Jordi Coca i amb la dramatúrgia de Sabine Dufrenoy. La seva estrena serà el dimecres vinent 6 d’abril i es podrà veure fins al 8 de maig.

La roda de premsa s’ha realitzat a l’estudi de Joan Cruspinera i la seva esposa, que està situat al carrer Ciutat, enfront d’un dels laterals de l’ajuntament de Barcelona i al costat de l’antiga seu del PSUC. En Joan Cruspinera és un pintor-grafista català molt reconegut internacionalment, que col·labora en aquest projecte amb una sèrie d’intervencions visuals, que no han volgut desvetllar a la roda de premsa, en forma de projeccions.

Hermann Bonnín ens comenta que sempre ha admirat a l’escriptor Maurice Maeterlinck i que li fa especial il·lusió poder dirigir aquesta obra. Diu que aquest autor va ser descobert per Adria Gual en un dels seus viatges, a partir de la seva obra “la intrusa” i gairebé tots els seus textos estan plens de simbolismes, construint un nou llenguatge poètic; la seva influència al teatre català fou molt intensa i al mateix temps va contribuir a configurar el “Modernisme” literari i pictòric. És l’autor de “L’ocell blau” i de “Pelleas et Mésisande”.

Continua llegint →

– Teatre – LA DAMA DE LES CAMÈLIES (***) – La Seca – espai Brossa – 28/05/2014

2 respostes

En els últims dies de les seves representacions al Espai Brossa de La Seca, ens animem a anar a veure aquesta producció. mes aviat “forçats” per les bones critiques i comentaris complaents dels nostres coneguts teatraires que parlaven d’una excel·lent interpretació de Nausicaa Bonnín, filla del nostre admirat director de La Seca, Hermann Bonnín.

L’argument de, “La dama de les camèlies“, es prou conegut per nosaltres, segurament massa, degut a que una de les òperes mes escoltades i estimades per nosaltres “La Traviata” de Giuseppe Verdi, està basada precisament en aquest text; però, així com la música de La Traviata, la puc escoltar una i mil vegades i no em cansa, el text d’aquesta obra escrita a l’any 1848, no m’interessa el mes mínim.

Cada vegada mes aposto pel teatre contemporani que tracta de temes actuals, sempre que tinguin un bon text. Això no vol dir que abandoni els clàssics, ja que hi ha forces que un cop adaptats al dia d’avui, els seus arguments no grinyolen en absolut.

A l’època en que es va escriure l’obra, aquest personatge encarnava el paper de la dona forta, independent, valenta i capaç de decidir per ella mateixa el destí de la seva vida. Malauradament l’argument de la “esgarriada”, una prostituta de luxe, es capaç al final, d’arruïnar la seva vida i deixar la persona que estima pel be d’una donzella que no coneix…. em sembla hores d’ara, absolutament ridícul.

Continua llegint →

– Teatre – LA MEVA ISMÈNIA (*) – La Seca – Espai Brossa – 21/05/2013

2 respostes

Per MIQUEL GASCÓN …

Desprès de patir una setmana realment maleïda per la pèrdua d’un esser estimat, tornem o intentem tornar a la vida normal del dia a dia, a la rutina de la feina i també al accés a la cultura. El passat dimarts varem estar convidats a assistir a una de les prèvies del vodevil LA MEVA ISMÈNIA de Eugène Labiche. Va ser estrenada ahir i per això ens hem estimat publicar la nostra opinió un cop estrenada.

El resultat com veieu per l’única estrella de la capçalera, NO ens ha agradat gens i encara ens fem creus com es pretén tenir aquesta producció representant-se durant tot un mes, fins al 23 de juny.

La meva Ismènia presenta una situació d’abast domèstic i quotidià: un pare vidu i gelós dels pretendents de la seva filla soltera, una tieta rica que conviu a la casa i una minyona a la manera de l’entremaliada Colombina. Finalment, per tancar el quartet, un elegant i pretensiós pretendent que ve de París per conèixer i demanar la mà de la noia. I vet aquí que el conflicte és servit a la manera de sainet costumista a la moda del segle XIX.

Ja d’entrada en el primer monòleg de la funció, a banda del soroll del entarimat al ser trepitjat pels actors, no creiem el que estàvem veient… No era possible !!!

… però varem esperar perquè creiem que es tractava d’un pròleg fet amb un cert tipus d’humor carrincló, fet segurament expressament, per tal d’intentar apropar-se als vodevils de la època daurada del segle passat. Però quant va arrancar realment la funció, mes del mateix…. amb unes actuacions molt forçades, poc naturals, que recordaven el teatre d’aficionats de quan jo era petit.

Amb tota seguretat intentaven provocar les rialles del públic, però l’únic que aconseguien era esbossar petits somriures en part del públic i a l’altra meitat mes aviat rebuig i avorriment.

Sense cap escenografia, amb una tarima sorollosa i una mena de cortina d’hule força lletja amb algunes obertures per on apareixien i desapareixien els actors, encara espallaven mes tot plegat.

Continua llegint →