Arxiu d'etiquetes: Guillem Motos

– Teatre – ELS NENS DESAGRAÏTS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – Sala Beckett – 2017.11.26 (temp. 17/18 – espectacle nº 125)

ELS NENS DESAGRAÏTS (temp. 17/18 – espectacle nº 125)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

La companyia Arcàdia és una de les companyies residents de la Sala Beckett aquesta temporada 2017/2018. Amb ELS NENS DESAGRAÏTS la companyia tanca la seva trilogia sobre la família iniciada amb La terra oblidada i La pols dues propostes que vam poder veure a la Sala Flyhard. En elles parlen de les nostres arrels o de la impossibilitat de tallar amb elles per molt que ens hi esforcem.

La companyia Arcàdia va ser creada a l’estiu de 2009 i actualment està formada pels actors Guillem Motos i Muguet Franc i pel director i dramaturg Llàtzer García. Tal com ens van comentar a la roda de premsa Els nens desagraïts està basada en fets reals:

A Sant Gregori, un poble de Girona, es reunia als anys vuitanta una comunitat de famílies –liderada per la “Mare”, autoproclamada “Missatgera de Déu”– que van decidir abandonar els cercles d’amistats per agermanar-se en una rígida comunitat catòlica. Renunciaven al món i als seus plaers per viure en la més estricta pobresa i trobar-se a la natura amb Déu. En aquesta comunitat van néixer nens que, arribat el moment, van sortir per trobar-se amb el món més enllà del seu bosc, aïllat de tot.

El text de Llàtzer Garcia parla bàsicament d’uns personatges atrapats per les creences dels seus progenitors, uns nens que sense criteri propi van viure dins d’aquesta comunitat tancada. Uns nens, que ja d’adults ens expliquen el que van sentir i viure i el que senten i viuen ara, un cop han passat els anys i es retroben amb motiu de la mort de la mare fundadora de la comunitat.

Ara viuen una crisi de creences i tenen por de tornar al lloc on van viure d’infants. Però al mateix temps tenen la necessitat de tornar i enfrontar-se al passat que els ha marcat la seva vida.

Teresa Vallicrosa interpreta a la mare fundadora d’aquesta comunitat, amb una fe ferma que aconsegueix dels seus seguidors una renúncia a la seva família, a tot allò que els lliga a la societat que ella rebutja. Aïlla als nens de la comunitat i els educa en la seva fe, tallant de soca-rel tot allò que ella considera que els aparta “d’ELL”.

El bé i el mal, Déu i el dimoni i l’esperada fi del món, presideixen amb una força abassegadora la vida i les accions de tots els membres de la comunitat.

Continua llegint

– Teatre (193) – MONTAG 451 (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Eòlia – 22.02.2017

MONTAG 451

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Feia molt de temps que no tornàvem al Teatre Eòlia, tot i que som conscients que ens hem perdut algunes produccions interessants. Malgrat que vaig assistir a la roda de premsa de presentació de la temporada al setembre passat i llavors érem conscients del que es podria veure, posteriorment no ens arriben les comunicacions de les estrenes i quan ens adonem ja és massa tard, tenint en compte la poca durada de les representacions.

montag-451Ahir, i gràcies a Quim Durban que ens ho va fer saber, vam anar a veure MONTAG 451, una nova proposta de la Companyia la Niña Bonita basada en el llibre Fahrenheit 451 de Ray Bradbury. Segons van comentar en el col·loqui que va tenir lloc en acabar, aquesta era una idea que Xavi Àlvarez, director de la proposta, tenia a la seva motxilla des de fa deu anys i que finalment ha pogut fer realitat.

“Montag 451 es basa en un gran clàssic, una obra mestre que ens parlava d’un món sense llibres. Ara, però, ja ens trobem en el futur, i Montag, el seu protagonista és vell, un heroi del passat, un número. Lluny queda el seu treball en el temible cos de bombers. Les seves lectures furtives de llibres prohibits… Montag haurà de recompondre els fragments de tota una vida per descobrir que encara hi palpita un foc inextingible.”

Montag 451 ha tirat endavant gràcies a un projecte de Verkami que ha permès fer front a algunes despeses de producció.

Comencem veient un Montag ja vell (excel·lent treball de Carles Arquimbau), vestit amb una granota de color blanc i que està tancat en una institució, en el pavelló 451. Llegeix un llibre que amaga quan entra la seva cuidadora.

Continua llegint

– Teatre – NO HI HA BOSC A SARAJEVO (🐌🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 10/07/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

NO HI HA BOSC A SARAJEVO

Diumenge 10 de juliol vam aconseguir encabir aquesta proposta dins de la nostra agenda “plagada de Grecs”. Hagués estat una llàstima, que no l’haguéssim pogut veure perquè ens va deixar absolutament aclaparats, tant pel text, com per la posada en escena com per les magnífiques interpretacions dels nou intèrprets.

Quan entrem dins la petita Sala Atrium, set dels actors hi són a l’escenari, es belluguen pausadament com ninots al ritme d’una música que no escoltem, la música irromp a la sala i ells comencen a ballar frenèticament. De cop, una parella alenteix els seus moviments i mira de forma insistent una persona que serà atacada per la resta.

No hi ha bosc a Sarajevo - Sala Atrium 1

Una guerra que ens va alertar a tots però que vam viure de lluny tot i que com diuen en un determinat moment, es desenvolupava a només tres hores de Barcelona. La Guerra dels Balcans va destruir moltes vides però també va acabar amb moltes il·lusions i va esguerrar la vida futura de tots els que d’una forma o altra van estar implicats.

Estem davant d’una proposta que ens parla d’aquesta guerra i ens la mostra amb diferents històries que tenen lloc davant nostra al mateix temps. Partint d’un fet real, el testimoni gravat d’un franctirador que explicava d’una manera freda la seva actuació en el conflicte, l’autora (Begoña Moral) construeix un personatge, magníficament interpretat per Guillem Motos, i al seu voltant, la resta d’històries.

Continua llegint

– Teatre – LA REVOLTA DELS ANGELS (🐌 + 🐚) – Off Romea – 25/09/2015

Nit de reestrena al vestíbul del Romea, asseguts al voltant d’unes tauletes, tot prenent una cervesa o un xarrup de whisky. Una proposta de Teatre en petit format, que ja es va poder veure al Teatre Akadèmia a l’abril d’aquest mateix any.

Llaaaarga espera dempeus fent cua fora del teatre i llaaarga espera posterior al bar i també dempeus tot esperant que posessin en ordre l’espai on havia de representar-se la funció teatral; no és el millor començament per preparar-te a una funció amb un text força difícil de comprensió si prèviament no t’has preparat. El programa de mà, ni tan sols indicava quins actors la representarien i menys encara l’equip tècnic. Una errada imperdonable per un Teatre com el Romea.

En algun lloc dels llimbs, tres àngels viuen una reunió insòlita: Bernard-Marie Koltès, Jean-Michel Basquiat i Chet Baker, estan sotmesos a una trobada post mortem (no van coincidir en vida, tots tres van morir al voltant del 1988/89). Empresonats en aquest temple de la posteritat on l’autor els hi dóna l’oportunitat d’una última paraula, una última pinzellada, una última nota com a últim acte viu. Es revoltaran contra el culte que reifica els artistes, invocaran tot allò que els definia com a poetes del viu, que oferia un sentit intens a la seva vida (i a la d’aquells que els adulen) per tal de trencar les cadenes de la idolatria.

Chet_Baker

Chet_Baker

Un text difícil, en el que en molts moments em vaig perdre; ens intenta explicar amb un llenguatge per mi força feixuc, una reunió imaginaria al limbe, un cop ja morts, de tres icones de l’art del segle XX, tres creadors enlairats per la fama i pel reconeixement de la seva obra artística que no es van arribar a conèixer mai…. un músic (Chet Baker), un escriptor (Bernard-Marie Koltès) i un pintor (Jean-Michel Basquiat). Un text en el qual les tres icones ja desaparegudes rememoren aspectes de la seva vida i el seu sentit existencial, lligat al de la creació artística com són les paraules escrites, les notes musicals o l’esclat de color, però que sobretot reflexionen i ens volen transmetre l’absurditat de la glòria la pòstuma.

Continua llegint

– GREC2015 – Teatre – SÓCRATES, JUICIO Y MUERTE DE UN CIUDADANO (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Romea – 21/07/2015

Josep Maria Pou és Sòcrates, un pensador atenès del segle V abans de Crist, considerat el pare del pensament occidental, va ser mestre de Plató que a la vegada ho va ser d’Aristòtil.

No hi ha res escrit per aquest filòsof i només la historia, a través dels seus deixebles, ens ha transmès els seus pensaments. Potser cal recordar la frase que se li atribueix i que més ha ressonat al llarg del temps: “Només sé que no sé res” i que defineix el seu tarannà, ell no es creia en possessió de la veritat i el seu únic objectiu era fer raonar, no acceptar el que ens ve imposat, qüestionar-ho tot. No planteja acumular coneixements sinó revisar constantment els coneixements adquirits i fer-los més sòlids.

Sócrates - Grec2015 b

Un text escrit a quatre mans per Mario Gas i Alberto Iglesias que intenta potenciar paral·lelismes amb la societat actual i qüestiona un sistema democràtic que des de la pròpia democràcia fa caure les persones incòmodes que no accepten sense raonar. Les persones íntegres i insubornables que no callen el que pensen i no tenen por al sistema, es converteixen en persones incòmodes que cal neutralitzar i/o eliminar. No sé perquè, em va recordar molt al president Mas, que després de ser l’únic que realment s’ha arriscat davant pel poder corrupte, resulta que bona part del poble, li està girant l’esquena.

L’escenografia austera i el vestuari uniformat dels actors incideix en la personalitat del personatge, i ens remarca el seu menyspreu pels béns materials.

L’obra ens presenta un Sòcrates irònic i discursiu fins al final que afronta amb incredulitat una denúncia i un judici que el portaran irremeiablement a la mort. El seu caràcter íntegre farà que no vulgui fer res per evitar-la tal com li proposen els seus amics i seguidors.

Sócrates - Grec2015 c

Va ser acusat de menysprear als déus i corrompre la moral de la joventut, allunyant-la dels principis de la democràcia. El seu mètode era dialèctic: després de plantejar una proposició analitzava les preguntes i respostes que es donaven.

Globalment ens ha agradat la proposta encara que en alguns moments i personatges hem copsat una forma de declamar més pròpia d’un teatre grec (o mesetari), allunyat de la nostra manera d’entendre el teatre. En general tots els actors han estat a l’altura del personatge interpretat destacant especialment a Carles Canut i la Amparo Pamplona, a la que crec, no havíem vist mai treballar en directe i que ens ha agradat més a mesura que avançava l’obra i sobretot a l’escena que es desenvolupa a platea on ens explica la seva relació personal i difícil amb Sòcrates, el seu marit i pare dels seus fills, i que fa pales la vida austera que porta la família amb un marit únicament dedicat a filosofar.

Sócrates - Grec2015 d

Extraordinari com sempre Josep Maria Pou que ens ha presentat un Sòcrates convincent, insubornable i convençut de què cal acceptar el que el destí et proporciona quan la teva honestedat i integritat està per sobre dels teus interessos o dels interessos de la comunitat a la qual pertanys.

Presentada a Mèrida, he llegit en alguna banda que tornarà al Romea a la tardor.

Autors : Mario Gas i Alberto Iglesias
Direcció : Mario Gas
Repartiment : Josep María Pou, Borja Espinosa, Carles Canut, Guillem Motos, Amparo Pamplona, Ramón Pujol, Pep Molina
Escenografía : Paco Azorín // Il.luminació: Txema Orriols // Figurinista: Antonio Belart // Espai Sonor: Àlex Polls // Ajudant de dirección: Montse Tixè // Ajudant d’escenografia: Alessandro Arcangeli // Vestuari: Antonio Belart // Ajudant de vestuari: Carlota Ricart // Estudiant en practiques de dirección: Selene Perdomo // Direcció de producción: Amparo Martínez // Cap de producción : Maite Pijuan // Producció executiva: Marina Vilardell// Regidoria: Montse Tixé // Sastreria: Rosario Macías // Fotografia: David Ruano
Coproducció: Teatre Romea, Festival Internacional de Teatre Clàssic de Mérida i Grec 2015 Festival de Barcelona

Cargol Socrates

– Teatre – EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 29/11/2014

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya, per tal de veure un dels quatre espectacles que únicament es podran veure aquesta temporada, en aquesta desaprofitada i menystinguda sala, per culpa de no saber buscar solucions apropiades a la mala sonoritat que té, especialment a les darreres files.

IMG_9742.JPG

La veritat és que es tracta d’una obra de William Shakespeare, EL SOMNI D’UNA NIT D’ESTIU, que ja coneixem prou bé, amb un argument d’embolics, mig compte de fades, que la veritat, ara mateix no ens venia massa de gust tornar-la a revisar de nou, especialment per l’argument força infantil, per molt Shakespeare que sigui; malgrat això, no ens voliem perdre la direcció de Joan Ollé, d’aquesta archi conegudíssima obra, i aquesta xafarderia malaltissa teatraire, ens atrau suficient per poder veure i valorar la seva posada en escena…. i també, perquè no dir-ho, per tal de veure un planter d’actors a l’escenari que en poquíssimes ocasions tenim la sort de veure treballar plegats a l’escenari.

L’últim cop que vàrem veure aquesta representació va ser tot just ara fa un any a temporada Alta de Girona, on la famosa troupe PROPELLER, ens va obsequiar amb una versió d’aquest mateix espectacle, veritablement inoblidable i força difícil de superar.

IMG_9740.JPG

L’obra té lloc en un bosc màgic, al qual fuig Hermia per no voler casar-se amb el promès que li ha triat el seu pare. En aquest bosc està a punt de celebrar-se el matrimoni reial de les fades, on Puck el follet vol actuar donant un filtre d’amor a una de les parelles. Equivocadament, el vessa sobre l’amant d’Hermia, produint l’efecte contrari. Els habitants del bosc han de fingir que tot ha estat un somni per tal que les parelles tornin al seu estat original, tema que Puck repeteix al final cap als espectadors.

Reconec que aquesta producció està molt treballada i el resultat és realment molt bo, especialment en la seva preciosista posada en escena, força espectacular en el que respecta a la seva escenografia, il·luminació, vestuari i so. En aquest aspecte “chapeau”. Molt positiu la música en directe i també, l’estudi que s’ha realitzat amb el moviment d’actors, que cada vegada el sé valorar més, en una producció d’aquestes característiques.

Continua llegint

– Teatre – LA POLS (****) – Sala FlyHard – 12/04/2014

La Pols

Dissabte passat varem organitzar a casa una macro “cargolada”…. quatre kilograms de cargols per quatre persones (a kilo per cap)… dos de boves i dos de vinyals, mmmmm !!! …les fotos al final de la crònica.

Desprès i ja amb la panxa ben plena, marxem al Teatre i de nou a la Sala FlyHard. L’ultima vegada que varem ser-hi, va ser decebedor, perquè per primer cop no ens va agradar…. ara, sembla que han tornat al esperit dels seus inicis i l’han encertat de nou. 

Aquesta vegada ens ha agradat i molt. Teatre contemporani punyent, a vegades feridor pel tema que tracta, però com sempre molt proper, tant per la proximitat dels actors amb els espectadors com principalment per fer-nos entenedors un personatges que podrien pertànyer a la nostra família o a la família dels nostres veïns o coneguts.

  El pare s’ha mort. Això és el que ha sentit el Jacob quan ha despenjat el telèfon. Dos minuts més tard ha oblidat del tot aquesta notícia. Se n’ha oblidat tan completament que ni tant sols ho ha comunicat a la seva germana Ruth, amb qui conviu en un pis modest situat al nucli d’una sorollosa ciutat. La Ruth, que recentment ha perdut la feina i es dedica a omplir les hores anant a córrer dia sí dia també, en adonar-se que la mort del pare no ha provocat res al seu germà, intentarà entendre què és el que li passa al seu germà. Però el Jacob no l’ajudarà gaire en aquesta tasca. Desvia totes les seves atencions a cuidar de la seva amiga Alba, “l’animalet salvatge”, com l’anomena ell. La tensió entre els germans anirà creixent, minut a minut, en aquest dia i mig que passa des de la mort del pare fins al seu enterrament.

A vegades, però, el personatge d’en Jacob resulta no massa creïble, per una caricatura del personatge segurament excessiva en el seu comportament. Així i tot, aquesta caricatura ens fa pensar a tots en la falsedat de molt dels nostres actes pel sol fet de quedar be davant la societat i no actuar com ens agradaria.

Continua llegint