Arxiu d'etiquetes: Guillem Barbosa

– 113 – Teatre – COM MENJA UN CANÍBAL (🐌🐌🐌) – Atrium de Viladecans (temp. 19/20 – espectacle 074) – 2020.01.18

COM MENJA UN CANÍBAL (temp. 19/20 – espectacle nº 074)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

I per completar un dissabte diferent, després de la sessió matinal a La Villarroel, al vespre ens vam dirigir a l’Atrium de Viladecans per poder veure la nova producció de La Virgueria, “COM MENJA UN CANÍBAL”. 

La Virgueria, companyia creada l’any 2009 per l’Aleix Fauró i l’Isis Martín, que va néixer de la necessitat d’expressar amb un llenguatge propi allò que incomoda o commou. La concepció del teatre com altaveu de les seves inquietuds que són també les del públic. Actualment La Virgueria són, amb els creadors, la Marina Fita, l’Oscar Llobet, la Patrícia Bargalló i la Giulia Poltronieri. Es nodreix habitualment de molts col·laboradors que participen en cada projecte. Dels seus espectacles nosaltres hem pogut veure: “Medusa” (Sala Tallers 2017) i “Paisaje sin casas” (Poble sec, 2016).

COM MENJA UN CANÍBAL és un espectacle que forma part dels projectes del 2019 de “l‘Arnau itinerant“, que serveix d’avançada al que serà el futur Teatre Arnau.

COM MENJA UN CANÍBAL és un projecte ambiciós amb onze artistes a escena per explicar-nos la vida de la Dora i amb ella, la història d’aquells a qui la societat deixa de banda perquè no són “productius”, la història dels fràgils. Un espectacle multidisciplinari amb teatre de text, expressió corporal, música i circ, escrit i dirigit per l’Aleix Fauró i l’Isis Martín i amb la banda sonora de la Clara Peya, interpretada per ella en directe.

La Dora arriba a la Barcelona gris dels anys 50 i aconsegueix trobar un racó de pau, el “Garito”, un espai oníric i fantàstic on tothom qui hi arriba ho fa sense voler i preferiria no ser-hi, però on tothom s’hi sent a gust: l’univers dels “FRÀGILS”. O potser no, potser no són “FRÀGILS” i potser el Garito no existeix, i només és la forma com la Dora explica la seva vida, carregada de màgia i de crua realitat, ara que aquesta està a punt d’acabar-se.

Segons van comentar a la xerrada que va tenir lloc després de la representació, aquesta és la primera vegada que es representa en un format “a la italiana”, ja que l’espectacle està pensat perquè els espectadors estiguin a escena, rodejant els actors. Aquest fet, suposem que ha fet que es produeixin alguns desajustos en aquesta posada en escena, que hem pogut veure, … concretament caldria revisar la posició del llit que en primer terme dificulta la visió del que passa just al darrere.

Continua llegint

– 185 – Teatre – EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2019.02.20 (temp. 18/19 – espectacle nº 135)

EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (temp. 18/19 – espectacle nº 135)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals” coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.

I dins d’aquest cicle s’ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula “Dans la maison” (2012) que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastian.

El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d’aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.

Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s’asseu a l’última fila. Una redacció que comença dient “El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa.” … redacció que acaba amb un “continuará“….

L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.

Continua llegint

– Teatre (86) – WOHNWAGEN (🐌🐌🐌+🐚) – La Seca espai Brossa – 09.11.2016

WOHNWAGEN

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Una roda de premsa especial feia preveure una proposta molt especial i realment ha estat així, una proposta diferent, transgressora, jove i alegre. Una aposta valenta de la Seca que opta per donar possibilitats a joves valors que poden revolucionar el llenguatge escènic.

Entrem a la sala que pot semblar de tot excepte una sala de teatre, més aviat sembla una cova amb taules i bancs de fusta i algunes cadires. A les fosques, tan sols unes petites llums damunt les taules. Pots seure on vulguis. Al fons, a l’esquerra, un cantant amb la seva guitarra. Al fons a la dreta un Policlyn tunejat. Sis actors que vas identificant entre el públic a mesura que van parlant: un dimoni, una fada, una bruixa, un àngel i una parella, ell estudiós i amant de la lectura, ella somniadora i amant dels viatges.

wohnwagen-la-seca

Una història d’amor poc convencional, ja que tenen por al compromís, a avorrir-se pel camí, a què el seu amor es converteixi en un compartiment estanc, por a fer les coses a mitges.

Viure o arriscar-se?  Aquests dos conceptes són l’arrel del conflicte entre la parella protagonista. Es coneixen en el bar, una fada posa una rosa pel mig, ella el convida al seu cafè diari i s’enamoren. La felicitat sembla estar assegurada. Aleshores va la bruixa i els maleeix. Ella vol moure’s, i viatjar i descobrir aquest món nostre tan immens, mentre que l’altre prefereix gaudir de les petites coses del dia a dia. El dimoni els ofereix la solució: comprar un wohnwagen. Al Wohnwagen hi podran viure i, mentrestant, viatjar. Amor. Però serà la roulotte capaç de resoldre el conflicte de forma absoluta?

El títol de l’obra és un joc de paraules, un acudit entre Rémi Pradère i Max Grosse Majench que juga amb la dualitat viure “wohnen” i arriscar-se “wagen” i al mateix temps es refereix al vehicle, la caravana on es pot viure i viatjar.

Tots dos, Rémi i Max van coincidir a Berlín participant en diferents activitats del P14, grup jove del teatre “Volksbühne am Rosa-Luxemburg-Platz” que forma part d’un projecte d’experimentació teatral. Això va despertar en ells la necessitat de crear un projecte propi. Tots dos estaven profundament enamorats en aquells moments i aquest fet els hi va donar la idea del seu espectacle: val la pena enamorar-se malgrat que estigui demostrat científicament que, al cap de 3 anys, el sentiment desapareix ?? … i van decidir parlar de l’amor donant-li forma de conte.

Continua llegint

– Teatre – GUST DE CENDRE (*** 1/2) – Sala Muntaner – 08/05/2014

Sembla que ens està passant una mica la mania, (segurament injustificada), que teníem a la Sala Muntaner; recordem d’altres temps les llargues cues al carrer i les corredisses per agafar bon lloc dins de la sala…. ara, malauradament, poca cua fas. De totes maneres seguim sense entendre el perquè son butaques sense numerar.

A Jerusalem, en una terra que ha vist créixer religions ancestrals, guerres eternes i mites mil·lenaris, tres turistes nord-americans s’enfronten al pes de la història i al del seus propis fantasmes mentre dos joves palestins porten a terme un pla secret per donar sentit a una vida immersa en la misèria i l’opressió.

Gust de cendra

Encara que no som creients en absolut, fa uns anys en un viatge per Síria, Jordània e Israel, ens varem enamorar literalment de la ciutat de Jerusalem, i des de llavors s’ha convertit en un destí al que volem tornar, SI i SI. Segurament per aquesta causa el text de Guillem Clua ens ha atrapat enseguida i ens ha fet viatjar virtualment de nou a la ciutat mes universal del planeta.

El text, ens explica de forma molt resumida, però molt ben exposades situacions i vivències que semblen absolutament llunyanes entre si… la visió dels habitants de Jerusalem vers als turistes, que els veuen tant sols com objectes als que se’ls hi pot vendre el que sigui per tal de exprimir-los econòmicament, però que alhora els menyspreen per el seu tarannà de superioritat mal entesa. Tracta també de la vida rutinària d’una parella de turistes  que desprès de 5 anys de casats, encara cada un d’ells recerquen coses totalment diferents…. i encara estan mes allunyats, que el propi poble palestí e israelita.

Continua llegint