Arxiu d'etiquetes: Giselle Stanzione

– Teatre – MIGRANTE (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Vilella Teatre – 2018.01.28  (temp. 17/18 – espectacle nº 180)

MIGRANTE (temp. 17/18 – espectacle nº 180)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Teníem moltes ganes de veure aquesta proposta a La Vilella, però la nostra agenda no ens ha permès fer-ho fins al últim dia de programació. I la veritat és que no ens ha decebut gens, i hem constatat que MIGRANTE és una excel·lent producció que esperem torni aviat.

Una obra de teatre documental escrita per Rosa Molina, Sergio Álvarez i Juan Pablo Mazorra basada en testimonis reals. Una feina d’investigació de la companyia de teatre independent “Parece una tontería” que ens porta a l’escenari les terribles circumstàncies a les quals s’enfronten les persones que han de fugir de les seves llars i dels seus països, deixant enrere família i amics, per intentar trobar una vida millor.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

“Parece una tontería” és una companyia mexicana que porta el nom d’un text de Raymond Carver;  un text que transmet emocions més enllà de les paraules, i és capaç de provocar angoixa, tristesa, desesperació o consol davant de les situacions quotidianes que explica.

MIGRANTE és el desè espectacle de la companyia, amb un text publicat a Mèxic en 2016 i que està dirigit per Neilor Moreno (Brasil) i Gisselle Stanzione (Venezuela).

Un únic actor a escena, Juan Pablo Mazorra, actor mexicà que forma part de la companyia Els Joglars.

Continua llegint

– Teatre – NOMÉS RICARD (🐌🐌🐌🐌) – Teatre La Vilella – 24/04/2015

No teníem pas pensat anar-hi a veure aquesta representació de NOMÉS RICARD, ja que per nosaltres requereix un gran esforç el fet de fer tot el muntatge per assistir en cadira de Cartell_Noms_Ricardrodes i per aquest motiu “únicament” intentàvem aprofitar les entrades prèviament comprades amb antelació; però una crònica teatraire de la nostra amiga Neus Monico, ens va fer replantejar aquesta premissa i demanar al Teatre La Vilella el seu ajut per poder accedir… i així va ser, perquè es van desfer en fer-nos l’accés el més còmode possible muntant unes rampes especials de fusta.

NOMÉS RICARD, és una magnífica proposta en forma de “monòleg”, o potser més aviat dit… de diàleg entre diferents personatges en boca d’un sol actor. Està basada en l’obra Tragèdia de Ricard III (The Life and Death of King Richard III) que es tracta de l’última de la tetralogia de William Shakespeare sobre la història d’Anglaterra. Després de Hamlet, és l’obra més llarga d’aquest autor.

L’obra comença amb Ricard lloant al seu germà, el rei Eduard IV i aquest monòleg ja ens mostra l’enveja i l’ambició de Ricard vers al seu germà Eduard, que governa el país amb prudència i saviesa. Ricard és un lleig geperut, que es descriu com «deformat, mutilat».
Ricard conspira perquè el seu germà Jordi de Clarence, que el precedeix com a hereu al tron, sigui reclòs a la Torre de Londres com a sospitós d’assassinat. Seguidament, per complir les seves ambicions, pretén els favors de Lady Anna, la vídua d’Eduard de Lancaster, després d’haver assassinat el seu marit i al seu pare.
Malgrat els prejudicis en contra, Anna es compromet a casar-se amb Ricard. Aquest, en col·laboració amb el seu amic Henry Stafford, segon duc de Buckingham, conspira per accedir a la successió al tron, presentant-se als altres senyors com un home piadós, modest, sense cap pretensió de grandesa. Així, és elegit successor del rei Eduard IV.
Ricard es garanteix de manera activa la possessió de la corona. Assassina a qualsevol que s’interposi en el seu camí, inclòs el jove príncep, Lord Hastings, el seu antic aliat Buckingham, i fins i tot la seva dona. Aquests crims no passen desapercebuts, i quan Ricard ha perdut tot el suport i s’enfronta amb el comte de Richmond, futur Enric VII d’Anglaterra, a la batalla de Bosworth Field, els fantasmes de la gent que va matar el visiten i li auguren: «desespera i mor!».
Malgrat la lluita que inicialment sembla estar anant bé, Ricard aviat es troba sol al mig del camp de batalla, i plora desconsoladament implorant «Un cavall, un cavall, el meu regne per un cavall». Ricard finalment és derrotat després d’un combat cos a cos amb Richmond, que li dóna mort amb la seva espasa.

La interpretació de Xavier Torra és d’aquelles que no podrem oblidar mai a la nostra vida i és que encara avui passats quatre dies de la representació em faig creus del que he vist a escena, dubtant si és real i no un somni; una interpretació brutal, en un espai negre i buit, per tal d’emmarcar la tragèdia encara mes, utilitzant la paraula, l’expressió del rostre i de tot el cos a mesura que es va transformant d’un a un altre personatge en dècimes de segon, canviant el to de veu i la carència de les paraules en cada un d’ells; però és que a més a més utilitza la seva força corporal per fer els canvis utilitzant l’acrobàcia i gairebé podríem dir la dansa, en un treball físic que sembla impossible aguantar per un sol ésser humà durant els quasi 80 minuts de la representació. Em trec el barret davant d’aquest treball….Chapeau, de debò, per Xavier Torra.

Continua llegint