Arxiu d'etiquetes: FILMIN

– 200 – Cinema – Festival DOCSBarcelona (3) – SOLO (🐌🐌🐌+🐚) – RISING FOR THE TSUNAMI (🐌🐌🐌🐌) – ¿PUEDES OÍRME?  (🐌🐌🐌🐌🐌) – 2020.05.22

Festival DOCSBarcelona 2020 (3) –  SOLORISING FOR THE TSUNAMI¿PUEDES OÍRME?  

VOLTAR i VOLTAR  – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dijous dia 21 de maig vam veure tres dels documentals inclosos en el Festival DOCS Barcelona d’enguany:

  1. SOLO  (🐌🐌🐌+🐚)

El primer llargmetratge com a director d’Artemio Benki és aquest SOLO, un documental sobre la vida del pianista argentí Martín Perino, un nen prodigi que es va veure internat en un psiquiàtric a causa d’una malaltia mental.

Va ser estrenat a Canes dins de la secció ACID, i es tracta d’un documental observacional on l’ambientació juga un paper fonamental que afegeix riquesa al retrat emocional del protagonista. Un artista destruït pel seu propi geni que vol tornar a relacionar-se amb el món que l’envolta ajudat per amics i metges i per la música, que va provocar la seva caiguda mental i que al mateix temps és la que el pot ajudar a ressorgir.

Internat a l’hospital psiquiàtric “El Borda” de Buenos Aires, el pianista Martín Anibal Perino (Buenos Aires 1984), toca el piano sempre que pot. Va fer el seu primer concert a deu anys i va guanyar nombrosos premis. Va patir una crisi nerviosa quan treballava en la seva primera composició i va ser diagnosticat d’esquizofrènia paranoide.

Fumador compulsiu surt de l’hospital després de tres anys, i lluita per adaptar-se al món real on no sempre té l’oportunitat de tocar el piano.

Un bon documental amb escenes de la vida real del nostre pianista, que ens apropen a la duresa que pot suposar la readaptació d’una persona mentalment inestable. Tendre i dur al mateix temps.

FITXA:

Títol: SOLO

Direcció: Artemio Benki – Protagonista i música: Martín Perino

Fotografia: Diego Mendizábal

País: França, República Txeca, Argentina i Austria – Idioma: castellà

Any: 2019 – Durada: 85 minuts

——————————————–

  1. RISING FROM THE TSUNAMI  (🐌🐌🐌🐌)

Dirigida per Hélène Robert Jérémy Perrin, RISING FOR THE TSUNAMI tracta sobre la tragèdia del terratrèmol i el tsunami que va assolar una part del Japó l’any 2011.

Una tragèdia que nosaltres recordem molt especialment, ja que va avortar el viatge a Japó que teníem previst efectuar el mes d’agost de 2011, i del que fins i tot ja teníem comprats els bitlles d’avió (i que per cert, Air France es va negar a reemborsar, canviar dates o destí).

Com us podeu imaginar ens hem promès no viatjar mai més amb la companyia Air France.

Per sort a la tardor de l’any 2018, vàrem poder trepitjar JAPÓ durant un mes i mig… i ara mateix tornaríem amb molt de gust, ja que va ser un dels viatges més espectaculars que hem pogut viure.

RISING FOR THE TSUNAMI és una història sobre fantasmes i esperits que mostra com les onades del tsunami que l’onze de  març de 2011 va trasbalsar Japó segueixen vives en l’imaginari col·lectiu dels pobles que van patir la tragèdia.

Un tsunami que va provocar més de 15.000 morts i desapareguts.

Pels habitants de Sendai, el mar s’ha convertit en un enemic i observem amb incredulitat, la construcció d’un espigó immens al llarg de 400 quilòmetres que bloquejarà per complet l’obertura al mar dels pobles de la costa de Tohoku.

A través dels testimonis dels supervivents veiem com les seves vides han quedat profundament afectades i com mantenen la creença que els esperits de les víctimes segueixen presents i tornen a casa.

FITXA:

Títol: Rising from the Tsunami

Direcció: Hélène Robert i Jérémy Perrin

País: França – Idioma: japonés

Any: 2019 – Durada: 68 minuts

——————————————–

  1. ¿PUEDES OIRME?  (🐌🐌🐌🐌🐌)

Una proposta dirigida per Pedro Ballesteros i que ens convida a fer una volta arreu del planeta per descobrir les escultures de Jaume Plensa (Barcelona 1955),  i amb ell, descobrir com l’art pot transformar la nostra manera de veure, viure i estar al món.

Les escultures monumentals de Plensa, exposades en una bona part del planeta: Catalunya, Madrid, França, Suècia, Canadà, Estats Units, Japó …. responen a un procés creatiu molt especial del seu creador, un procés que ens va explicant al llarg del documental.

Esferes de lletres que corresponen a diferents alfabets i on cada lletra te vàlua en si mateixa, poetes que són l’ànima de la societat i que la il·luminen, parets transparents amb llum pròpia, cares femenines que esperen en solitud en diferents llocs de la terra … tota la seva creació sota una filosofia: harmonitzar la creació amb l’entorn i els éssers humans.

Una pel.licula estructurada en diferents capítols: Esferes, Paraules, Plaça, Llar, Memòria, Silenci i Temps on copsem els aspectes poètics i simbolistes de les escultures d’en Jaume Plensa i on ell ens explica el perquè de cada una d’elles i la importància del lloc per a on estan pensades.

Tal com ell manifesta “Tu no decideixes ser artista, és quelcom inevitable” o “la vida ens va tatuant amb tinta invisible” o “més important que anar és tornar i més important encara, saber on has de tornar” i tot sota la premissa de què la seva escultura és la relació del que és material amb allò que és immaterial, amb l’espiritualitat.

Magnífic documental que ens permet seguir el procés creatiu d’un artista excepcional de casa nostra.

FITXA:

Títol: ¿PUEDES OÍRME?

Direcció: Pedro Ballesteros – 

País: Espanya – Idioma: castellà i català

Any: 2020 – Durada: 73 minuts

——————————————–

– 198 – Cinema – Festival DOCSBarcelona (2) – HI, A.I. (🐌🐌🐌+🐚) – 2020.05.20

Festival DOCSBarcelona 2020 (2) – HI, A.I.   

VOLTAR i VOLTAR  – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

DocsBarcelona posa a disposició del públic a través del portal FILMIN, nous documentals cada dia a les 20 h; avui dimarts dia 20 de maig nosaltres hem escollit veure “Hi, A.I.

Hi, A.I.  (🐌🐌🐌+🐚)

Els robots van de mica en mica, ocupant espais en la nostra quotidianitat, i això és el que ha volgut recollir la directora Isabella Willinger en aquest documental. Una pel·lícula que comença en la consulta d’un dentista, però on, curiosament, la pacient que ocupa la cadira, és un robot.

Al llarg de la pel·lícula veiem un parell de robots que treballen de recepcionistes en una empresa o en un centre comercial, un petit robot, en Pepper, que una família japonesa compra per fer companyia a una àvia, però potser el més sorprenent és el cas d’en Chuck que compra com a parella a l’Harmony, un robot d’aparença humana amb el que interacciona com si es tractés d’un ésser humà.

L’Harmony és una humanoide amb intel·ligència artificial que és capaç de portar amb en Chuck una conversa “quasi” normal. Li agraden els llibres i pot parlar de temes transcendentals.

Amb un A.I., has de mantenir una comunicació amb frases curtes i clares”, és el consell que li donen a en Chuck quan recull a la seva companya, acabada d’arribar de la fàbrica.

En Chuck fa d’ella la seva xicota, la porta a la platja, la pentina i fins i tot li prepara sopars romàntics a la bora del mar.

Isa Willinger ens porta també de visita a laboratoris on s’estudien i es desenvolupen aquests robots dotats d’intel·ligència artificial. Diferents robots creats per a cobrir necessitats diferents, des d’una xicota, a un acompanyant o a una hostessa.

Un interessant documental que en aquests moments ens fa veure la soledat d’algunes persones, més que el mateix avanç tecnològic que implica l’existència d’aquests robots.

Un futur que nosaltres veiem molt llunyà però que de ben segur arribarà.

———————————————–

FITXA:

Títol: Hi, A.I.

Direcció: Isabella Willinger – Música: Robert Pilgram

Data: 2019 – Durada: 88 minuts

Idioma: Anglès, japonés, italià i alemany

– 195 – Cinema – D’A FILM FESTIVAL DE BARCELONA 2020 … (10 de 10) – 2020.05.11

D’A FILM FESTIVAL DE BARCELONA 2020    

VOLTAR i VOLTAR  – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Diumenge 10 de maig i per tant és l’últim dia del D’A Film Festival de Barcelona que hem pogut veure en línia a través de la plataforma Filmin. Avui plou, seguim confinats, i els carrers són ben buits.

Segons vàrem veure ahir en el telenotícies de TV3 en una entrevista amb el director del Festival, a causa del coronavirus s’ha optat per mostrar totes les pel·lícules únicament a través de Filmin; curiosament aquest fet ha provocat que els espectadors d’aquesta edició s’ha multiplicat per deu, cosa que segurament farà replantejar en les pròximes edicions la possibilitat que aquesta opció de veure les pel·lícules des de casa, a partir d’ara, sigui un complement a l’explotació en els cinemes.

Divendres passat es van publicar el nom de les quatre pel·lícules guanyadores del Festival d’enguany, premis atorgats pel Jurat (Belén Funes, José Luis Cienfuegos i Javier Giner) i per la Crítica (Imma Merino, Anna Petrus i Ramón Alfonso):

  • Premi Talents a la millor pel·lícula: “UN BLANCOBLANCO DIA(🐌🐌🐌🐌), del director Hylnur Pálmason. Premi que s’atorga a obres de directors amb menys de tres llargmetratges.
  • Menció Premi Talents al film britànic “NOCTURNAL(🐌🐌🐌🐌+🐚), de la directora Nathalie Biacheri.
  • Premi de la Crítica a la pel·lícula algeriana “ABOU LEILA(🐌🐌🐌🐌), debut en la direcció d’Amin SidiBoumédine.
  • Menció premi de la crítica per al film espanyol  “LA MAMI” (🐌🐌🐌🐌+🐚), de la directora Laura Herrero Garvín.

Els premis del públic: a través dels vots recollits a la plataforma Filmin

——————————————-

… diumenge 10 de maig, l’últim dia del Festival hem pogut veure les següents pel·lícules:

  1. ABOU LEILA  (🐌🐌🐌🐌)

Un thriller psicològic amb tocs surrealistes, co-produït per Algèria i França, escrit i dirigit per Amin Sidi-Boumédine.

Abou Leila és el nom d’un terrorista que els dos protagonistes persegueixen a través del desert d’Algèria. Però Abou Leila és també el nom d’un espectre, un djinn o dimoni de la cultura aràbiga que pot transformar l’ànima humana i posseir la ment.

SidiBoumédine dosifica la informació al llarg de tota la pel·lícula que comença amb un tiroteig al carrer entre un home armat i la policia. I no sabem res més d’aquest fet fins a gairebé al final de la pel·lícula. Dos amics, quasi germans, Slimane Benouari (S.) i Lyes Salem (Lofti) van en un cotxe sense tenir gaire clar el destí.

Ben aviat ens adonem de l’estat mental de S. que pateix malsons i pren una medicació que li dosifica Lofti. La primera part de la pel·lícula és una road movie on veiem el cotxe circulant pel desert, amb breus parades per dormir i sense que l’espectador sàpiga bé qui són i que persegueixen.

Una ruptura amb la narrativa de la primera part dóna pas a unes escenes que ens endinsen en un món surrealista i on el desert es converteix en el cervell malalt de S., és partir d’aquest moment que comencem a entendre qui són i que busquen. Traumes del passat que surten a la llum i una part final on es barreja realitat i somni.

Un impactant drama psicològic sobre els efectes de la violència en la societat. Una reflexió sobre la bogeria, sobre l’odi que engendra odi sobre els traumes. Una espectacular fotografia de Kanamé Onoyama, una banda sonora espectacular i unes interpretacions impactants.

FITXA: 

Títol : ABOU LEILA

Direcció i guió: Amin Sidi-Boumédine

Intèrprets: Slimane Benouari, Lyès Salem, Azouz Abdelkader, Fouad Megiraga, Meriem Medjkrane, Hocine Mokhtar i Samir El Hakim

Gènere: Ficció – País: Algèria, França, Qatar – Any: 2019

Durada: 135 minuts – Idioma: Àrab

——————————————-

  1. TO THE ENDS OF THE EARTH  (🐌🐌🐌+🐚)

Un drama escrit i dirigit pel cineasta japonès Kiyoshi Kurosawa que ens parla d’una presentadora de televisió que està gravant un documental en Uzbekistan. La pel·lícula està protagonitzada per la cantant de J-Pop Atsuko Maeda que interpreta el paper de Yoko i ens ofereix dues interpretacions diferents d’una mateixa cançó, Hymne a l’amour de Marguerite Monnot.

Una pel·lícula d’encàrrec per commemorar l’aniversari de les relacions diplomàtiques entre el Japó i l’Uzbekistan. Un equip de rodatge transita per diferents indrets del país per realitzar un documental, tots estan a les ordres d’un despòtic director, Yoshioka (Shôta Sometani). Amb ells viatja un intèrpret, Temur (Adiz Rajabov), enamorat de la cultura japonesa.

Un documental centrat en els aspectes més banals del país, un país que no volen entendre i que fa que el director defugi rodar en museus o teatres que donarien una visió del bagatge cultural del país. Segons ell, aquest aspecte no interessa al seu públic.

La noia està aïllada de la resta del grup i surt sola a passejar per les localitats on s’instal·len. La por al desconegut en un país que no coneix i amb un idioma que no compren, es transforma en una por irracional que fa que la vida habitual que copsa en els carrers, es transformin per a ella en perills i amenaces de les que ha de fugir. El seu somni és ser cantant i se sent atrapada en un món que no és el seu.

Una pel·lícula que parla de les nostres pors i de la necessitat del descobriment d’un mateix. La por al que ens és desconegut sovint, ens aïlla. Una magnífica fotografia d’Akiko Ashizawa.

FITXA:

Títol : TABI NO OWARI SEKAI NO HAJIMARI

Direcció i guió: Kiyoshi Kurosawa

Intèrprets: Atsuko Maeda, Shota Sometani, Adiz Rajabov, Ryo Kase

Gènere: Ficció – País: Japò – Any: 2019

Durada: 120 minuts – Idioma: Japonès

——————————————-

  1. ALGUNAS BESTIAS   (🐌🐌🐌🐌🐌)

Una pel·lícula guanyadora de la secció de New Directors de Sant Sebastià, dirigida per Jorge Riquelme Serrano, que ens ha atrapat pel seu pertorbador argument.

Una família de tres generacions (avis, pares i fills), desembarca en una illa deshabitada del sud de Xile amb el somni d’obrir un hotel. Però quan l’home que els ha portat fins allí desapareix misteriosament, es queden atrapats sense aigua i amb fred, i van descobrint-se les seves bèsties interiors.

La pel·lícula està rodada a la paradisíaca Illa de Chaullin, que, amb forma de cor trencat, està situada davant la costa xilena de Calbuco.

Un idíl·lic paratge al qual arriben tots els membres d’una família, els avis Dolores (Paulina García) i Antonio (Alfredo Castro), la filla Ana (Millaray Lobos), el seu marit Alejandro (Gastón Salgado) i els dos fills de la parella, Máximo (Andrew Bargsted) i Consuelo (Consuelo Carreño).

Nicolás (Nicolás Zárate) és el misteriós personatge que els acompanya a l’illa i aprofita la nit per marxar.

L’Ana i l’Alejandro volen convèncer els avis per invertir diners i transformar la casa en un hotel de luxe. Una família de la que anem descobrint comportaments estranys, relacions enrarides com la dels dos matrimonis entre ells, l’animadversió dels avis envers el gendre, les dels germans, o la de l’avi amb la seva néta. Una tensió creixent que ens manté lligats al sofà i que transforma l’illa paradisíaca en un lloc claustrofòbic i aterridor.

Una magnífica pel·lícula que traspua tensió i que ens parla de l’individualisme, la violència, el classisme i els abusos sexuals que poden dinamitar una família.

FITXA:

Títol : SOME BEASTS

Direcció: Jorge Riquelme Serrano – Guió: Jorge Riquelme Serrano, Nicolás Diodovich

Intèrprets: Paulina García, Alfredo Castro, Andrew Barqsted, Gastón Salgado, Consuelo Carreño, Millaray Lobos García, Nicolás Zárate

Gènere: Ficció – País: Xile – Any: 2019

Durada: 98 minuts – Idioma: Castellà

——————————————-

RESUM

I abans de donar per tancades aquestes ressenyes del D’A Film Festival de Barcelona, relacionem les pel·lícules que hem pogut veure…. i la nostra valoració “cargolaire“.

  1. HABITACIÓN 212 (🐌🐌🐌+🐚)
  2. NOMAD-IN THE FOOTSTEPS OF BRUCE CHATWIN (🐌🐌)
  3. ROUBAIX, UNE LUMIÈRE (🐌🐌🐌+🐚)
  4. SATURDAY FICTION (🐌🐌+🐚)
  5. LA REINA DE LOS LAGARTOS (🐌)
  6. UN BLANCO, BLANCO DIA (🐌🐌🐌🐌)
  7. LITTLE JOE (🐌🐌🐌🐌)
  8. LOS LOBOS (🐌🐌🐌🐌)
  9. LA MAMI (🐌🐌🐌🐌+🐚)
  10. NOCTURNAL (🐌🐌🐌🐌+🐚)
  11. DWELLING IN THE FUCHUN MOUNTAINS (****)
  12. RESTOS DE COSAS  (🐌🐌🐌🐌🐌)
  13. NEVIA (🐌🐌🐌🐌+🐚)
  14. MY MEXICAN BRETZEL (🐌🐌🐌🐌)
  15. LOS SONAMBULOS (🐌🐌🐌+🐚)
  16. ALL FOR MY MOTHER (🐌🐌🐌+🐚)
  17. AZNAVOUR BY CHARLES (LE REGARD DE CHARLES) (🐌🐌🐌+🐚)
  18. ADAM  (🐌🐌🐌)
  19. UNA VEZ MAS (🐌🐌🐌+🐚)
  20. OLEG (🐌🐌🐌🐌)
  21. NI OBLIT NI PERDO  (🐌🐌🐌)
  22. 16 DE DECEMBRO  (🐌🐌🐌)
  23. CARNE  (🐌)
  24. HOMEWARD (🐌🐌🐌🐌+🐚)
  25. LAS BUENAS INTENCIONES (🐌🐌🐌+🐚)
  26. LOURDES (🐌🐌🐌🐌)
  27. ATLANTIS (🐌🐌🐌🐌+🐚)
  28. PANTERES  (🐌🐌🐌)
  29. A STORMY NIGHT (🐌🐌🐌🐌+🐚)
  30. ABOU LEILA (🐌🐌🐌🐌)
  31. TO THE ENDS OF THE EART  (🐌🐌🐌+🐚)
  32. ALGUNAS BESTIAS  (🐌🐌🐌🐌🐌)

——————————————- 

– 194 – Cinema – D’A FILM FESTIVAL DE BARCELONA 2020 … (9 de 10) – 2020.05.10

D’A FILM FESTIVAL DE BARCELONA 2020    

VOLTAR i VOLTAR  – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Doncs si, ja tenien raó que el temps havia de canviar, dissabte ennuvolat i força fresquet … tarda de cinema. Penúltim dia del Festival …..

  1. ATLANTIS  (🐌🐌🐌🐌+🐚)

Guanyadora de la secció Orizzonti del Festival de Venècia, ATLANTIS, dirigida per Valentyn Vasyanovych, es desenvolupa en el futur quan la Guerra d’Ucraïna amb Rússia ja ha acabat i el territori ha quedat totalment destruït, ple de mines i de cossos enterrats.

El protagonista, Sergiy, (Andrei Rimaruk) és un soldat amb estrès postreumàtic. Ell i el seu amic, i company de guerra, treballen inicialment en una fàbrica d’acer i dediquen el seu temps lliure a disparar a blancs metàl·lics amb forma humana, com una manera d’apaivagar els seus dimonis. Porten armilles antibales perquè també es disparen entre ells. Però un dia l’amic decideix suïcidar-se, i un temps després la fàbrica tanca.

Sergiy troba ocupació transportant aigua potable en un camió cisterna fins que, casualment, coneix els membres d’una missió humanitària que se n’ocupen de desactivar mines i recuperar cossos, i s’unirà a ells. Per a Sergiy s’obre una petita llum al final del camí.

La pel·lícula retrata la destrucció a la qual ha quedat sotmès el país, cases enderrocades, fàbriques abandonades, carreteres intransitables, desolació absoluta que es transmet en la forma en què la pel·lícula ha estat rodada, amb pocs diàlegs i llargs plans fixos. De fet, els diàlegs més llargs són els dels metges forenses quan descriuen, minuciosament, l’estat en què ha quedat el cos que estan examinant.

ATLANTIS mostra l’horror destructiu de les guerres tot deixant oberta una porta a què sempre és possible la reconstrucció, quan davant de situacions tan devastadores hi ha persones que lluiten per recuperar la memòria i sobreviure. 

FITXA:

Títol : ATLANTIS

Direcció i guió: Valentyn Vasyanovych

Intèrprets: Andrei Rimaruk, Liudmila Bileka, Vasil Antoniak

Gènere: Ficció – País: Ucraina – Any: 2019

Durada: 108 minuts – Idioma: Ucranià

————————————————–

  1. PANTERES  (🐌🐌🐌)

El curtmetratge Panteres, escrit i dirigit per Erika Sánchez va néixer de la necessitat d’explorar la pubertat femenina i presenta l’anorèxia (desordre alimentari que va patir l’Erika a dotze anys) com un fet que forma part del disseny de la identitat femenina. El cos, el físic femení com a materialització de la desigualtat i la vulnerabilitat.

Dues noies, la Nina (Rimé Kopoburú) i la Joana (Laia Capdevila) són dues amigues de tretze anys que han decidit “donar forma” a la seva aparença de forma diferent.

En el vestuari, la Joana estudia les condicions físiques d’altres dones i després de si mateixa en el mirall.  Es pot modular el teu propi cos? El teu gènere? La teva feminitat?

FITXA: 

Títol : PANTHERS

Direcció i guió: Erika Sánchez

Intèrprets: Laia Capdevila, Rimé Kopoburú

Gènere: Ficció – País: Espanya – Any: 2020

Durada: 22 minuts – Idioma: castellà, català

————————————————–

  1. A STORMY NIGHT  (🐌🐌🐌🐌+🐚)

Aquesta pel·lícula escrita, dirigida i coprotagonitzada per David Moragas és la que clausura el D’A Film Festival de Barcelona que enguany, de forma extraordinària, s’ha realitzat virtualment dins de la plataforma Filmin.

Rodada en blanc i negre entre Barcelona i Nova York, ens parla de Marcos (David Moragas) que ha de fer nit a la ciutat de Nova York, a causa d’una tempesta que li impedeix viatjar a San Francisco per presentar un documental que ha dirigit.

Una amiga que viu a la ciutat, i temporalment absent,  li cedeix la seva habitació en el pis de l’Alan (Jacob Perkins), un apocat programador de StarApp’s.

Els dos joves, Marcos i Alan,  passaran la nit junts i qüestionaran els seus plantejaments de la felicitat, de l’amor, de la monogàmia, de l’autosegregació gai,  ….

… un qüestionament que en paraules de David Moragas “És com un diàleg entre el diable i l’àngel, però les dues veus són meves, en realitat”.

Una pel·lícula que és una declaració d’amor al gènere favorit de l’autor, la comèdia romàntica, i que li ha permès parlar de tots els temes que a ell li han preocupat al llarg dels seus vint-i-set anys. Una pel·lícula que convida a reflexionar sobre tots els temes que envolten les relacions de parella en general i en particular les d’aquelles que queden fora del que es considera “normatiu”.

Un acurat guió, unes interpretacions autèntiques i una magnífica fotografia de l’Alfonso Herrera Salcedo.  Un esplèndid debut de David Moragas.

FITXA: 

Títol : A STORMY NIGHT

Direcció i guió: David Moragas

Intèrprets: Jacob Perkins, David Moragas, Jordan Geiger, Marc Di Francesco, Elena Martin

Gènere: Ficció – País: Espanya – Any: 2020

Durada: 75 minuts – Idioma: anglès, català

————————————————–  

…. continuarà …..

… i quant no voltem… CINEMA A CAN VOLTAIRE – Juliol a Octubre 2014

Aquest estiu, tal com era d’esperar… poc cinema hem vist; en l’època de l’any que tens més temps lliure, curiosament no bé massa de gust tancar-te a un cinema o quedar-te a casa per veure una pel·lícula. Durant el mes de juliol, el culpable de tot va ser el Festival Grec 2014, i és que no vàrem parar ni una estoneta a casa; després vindria el viatge a Canadà durant 34 dies; viatjar !!!, el que mes ens apassiona en aquesta vida !!!

Fa temps que ja hem tornat a la vida rutinària del dia a dia, a la feina mati i tarda i l’endemà “santornemi”; ara que no podem viatjar, de nou intentem, com a mínim “Voltar” per les Arts escèniques i si algun dia no sortim, veure una pel·lícula a través del portal FILMIN i així aprofitem el nostre abonament anual.

Continua llegint

– Cinema – EL ÚLTIMO BAILARÍN DE MAO (***) – Filmin

per IMMA BARBA

Per un bon motiu divendres dia 16 no teníem cap activitat programada i ens vam animar a veure una pel.licula a través de Filmin (segons ells mateixos diuen: el mes gran catàleg de pel.licules on-line).
La pel-licula seleccionada va ser EL ULTIMO BAILARIN DE MAO.

És una pel·lícula de l’any 2009 que està basada en fets reals. En plena revolució cultural xina, Li Cunxin, als onze anys, va haver de deixar els seus, una família de camperols i va ser enviat a estudiar ballet a Pequín.

La pel·lícula ens relata com Li va superar l’adversitat, va descobrir i explorar les seves habilitats naturals i el seu gran talent com a ballarí clàssic i com després d’anys de duríssim aprenentatge, es va convertir en un dels millors ballarins del món.
Aclamat al principi com un heroi de la Xina comunista, va acabar sent acusat de traïció perquè, durant un intercanvi cultural amb Texas, es va enamorar d’una nord-americana i va intentar quedar-se als Estats Units.

És una pel·lícula que és crítica amb la irracionalitat del comunisme i del maoisme però al mateix temps ens mostra una critica moral del capitalisme.

No és una pel·lícula estereotipada i humanitza els personatges que ens presenta. Ens mostra l’art com a llenguatge universal i la casi impossibilitat de què una persona doni l’esquena als seus orígens, la seva família, el seu poble, les seves tradicions, a la fi, a la seva historia.

Continua llegint