Arxiu d'etiquetes: Festival GREC2015

– GREC2015 – Teatre – AMOR i SHAKESPEARE (🐌🐌🐌 ) – Teatre Grec – 17/07/2015

Una interessant i a la vegada arriscada aposta teatral per part del Dramaturg Guillem-Jordi Graells, que ha realitzat una adaptació força agosarada, intentant posar en un mateix argument i sàviament barrejats diversos personatges de les obres de William Shakespeare per parlar de les diferents visions de l’amor.

Proteu i Júlia, Valentí i Sílvia d’Els dos cavallers de Verona; Benedicte i Beatriu, Claudi i Hero de Molt soroll per no res, i el quartet de cavallers i el quartet de dames de Treballs d’amor perduts.

AMOR i SHAKESPEARE 2

Es tracta de parelles d’amants, que Shakespeare va utilitzar en moltes de les seves principals obres i que suposo que el tàndem Guillem-Jordi Graells i el director de l’espectacle Josep Maria Mestres l’han volgut retre un homenatge en celebrar-se l’any passat el 450 aniversari del seu naixement.

No s’han estat de res i el muntatge és realment magnífic, amb una posada en escena espectacular, amb música en directe interpretada per Núria Andorrà utilitzant multitud d’instruments.

AMOR i SHAKESPEARE 4

Però sobretot han aconseguit reunir a escena un planter d’actors del milloret de casa nostra i a més a més en algunes escenes els han fet cantar; veure les interpretacions d’Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda….. en la mateixa producció, és tot un luxe i la veritat és que en comptadíssimes ocasions s’aconsegueix reunir tantes primeres figures.

AMOR i SHAKESPEARE actors

Malgrat tot el que he comentat, i segurament per raons únicament personals, l’estil que se li ha volgut donar a l’obra, amb una visió de comèdia esbojarrada, buscant que el públic s’ho passi bé, ha fet que no ens acabes de fer el pes.

Laura Aubert reconec que fa un gran esforç a l’interpretat molts personatges en una actuació realment esgotadora, però crec que l’han encasellat massa en aquests tipus de paper tipus Clown i la veritat és que m’agradaria moltíssim que li donessin l’oportunitat d’interpretar personatges en els quals pugui demostrar que també és una gran actriu en papers dramàtics.

This slideshow requires JavaScript.

Crec que tots els actors van estar al 100%, però voldria comentar que em va sorprendre molt favorablement el retorn de Joel Joan als escenaris i les magnífiques actuacions d’Àlex Casanovas i Jordi Boixaderas; també la nostra sempre admirada Rosa Renom, va donar tot i mes a escena i malauradament aquesta vegada inclús va patir un accident…. una caiguda que vàrem viure en directe en una de les últimes escenes de la representació del passat divendres; l’escena la va acabar com va poder, tot subjectant-se una de les mans amb l’altre i absolutament pàl·lida pel dolor. Es va poder acabar la representació, però ella no va poder tornar a aparèixer a les darreres escenes ni tampoc en els aplaudiments.

Coneixem força bé les obres de William Shakespeare i la veritat és que hem gaudit de valent i força sovint amb moltes d’elles; la barreja dels personatges de tres de les seves obres, ho valorem positivament, encara que com ja he comentat al principi, la visió en clau de comèdia l’hem trobat massa forçada i no ens ha acabat de fer el pes. La nostra valoració es basa en aquesta sensació de què l’hem trobat massa esbojarrada…. i aquesta visió ens l’ha espatllat una mica, encara que hem de reconèixer que ens ha agradat en conjunt, especialment per la posada en escena, el vestuari i les magnífiques interpretacions.

Autoria: William Shakespeare
Traducció: Joan Sellent // Dramatúrgia: Guillem-Jordi Graells //Direcció: Josep Maria Mestres
Intèrprets: Ariadna Gil, Laura Aubert, Mercè Pons, Sílvia Bel, Rosa Renom, Àlex Casanovas, Joel Joan, Jordi Boixaderas, Aleix Albareda
Direcció musical: Jordi Domènech // Interpretació musical: Núria Andorrà // Espai escènic: Pep Duran // Vestuari: Maria Araujo // Caracterització: Toni Santos // Moviment: Montse Colomé // Il·luminació: Kiko Planas // Ajudant de direcció: Ota Vallés
Una coproducció del Grec 2015 Festival de Barcelona i Anexa.

Amor de Cargols

– GREC2015 – Teatre – DIGUE’M LA VERITAT (🐌🐌🐌🐌) – Cia. Eólia – Museo d’Arqueologic – 16/07/2015

DIGUE’M LA VERITAT – Fa uns dies vam conèixer a Pablo Ley i mig de broma va comentar que si ja teníem entrades per aquesta producció que es presentava en un lloc inusual, el Museu d’Arqueologia, de fet ja ho havíem pensat però com que no eren numerades i desconeixíem si hi hauria o no cadires ens havia fet desistir a priori. Aquella mateixa nit vam comprar les entrades …. I si era realment una de les sorpreses del Festival Grec??

digam-la-veritat

I hem de dir que absolutament, per nosaltres, si, ha estat una sorpresa, amb una obra d’una temàtica pensada i escrita per aprofitar l’espai en el qual s’ha presentat.

És la primera producció de la Companyia Eòlia integrada per actors que s’han format a l’Escola Eòlia, fundada l’any 2000, i que per nosaltres han estat magnífics.

Un grup d’amics han estat convidats a un sopar que és el primer d’uns sopars en què els plats principals estaran elaborats amb ingredients prehistòrics i que han aconseguit tornar a produir. Quatre dels convidats tenen un passat comú que els uneix. Comparteixen el misteri d’un fet ocorregut en un viatge a la vall d’Hunza, a la frontera entre l’Índia i el Pakistan.

digam-la-veritat 2

Set persones presents i una d’absent però que hi és, al llarg de tota l’obra.

Els personatges es presenten entre ells i se’ns presenten a nosaltres els espectadors, però qui són en realitat aquests convidats??, perquè han coincidit en el sopar una arqueòloga, una traductora d’àrab i estudiosa dels protoidiomes de la humanitat, un ex capellà enginyer, una cooperant d’una ONG, una corresponsal, un fotògraf de guerra i un militar pilot d’avions???

Pablo Ley és l’autor i Josep Galindo el director, ambdós han aconseguit crear un clímax per un thriller que revisant el passat ens alerta sobre el futur. El que comença com a ficció s’atura de cop i volta i es torna present real per acabar de nou en ficció amb un sorprenent final.

digam-la-veritat 3

La interacció amb els espectadors és constant, fins i tot al Miquel “Juli César” li van demanar de sortir a l’escenari per fer una foto del grup.

La naturalitat dels actors des del principi de la representació és un dels valors més positius, fins i tot els noms dels personatges són els noms reals, i aquest fet li dóna frescor i credibilitat. El jo personatge interacciona amb el jo persona en un joc de realitat i ficció realment fascinant.

digam-la-veritat 4

Una proposta que ens ha semblat valenta i agosarada, una forma de fer diferent i un munt de temes a escena: les religions, les pors, l’amistat, l’amor, la política, la cultura, el fanatisme, la violència, la labor de les ONG’s, la manipulació de la informació …… i la veritat, … on està la veritat de tot plegat??

No és més cert que la veritat la construïm entre tots ??

Autor : Pablo Ley
Direcció : Josep Galindo
Repartiment: Cristina Blanco Aloy, Eugenia Manzanares, Kathy Sey, Rai Borrell, Sonia Espinosa, Tasio Acezat, Toni Soldevila.
Producció executiva: Ana Esteban // Ajudant de dirección : Anna Serrano // Disseny de llums: Anna Espunya // Disseny gràfic: Miquel Llach // Escenografía: Projecte Galilei // Espai sonor: Javi Gamazo // Fotografia : Ima Garmendia // Vestuari: Projecte Galilei 
Cargol prehistoric

Cargol prehistoric

– GREC2015 – Dansa – À LOUER – Peeping Tom (🐌🐌🐌🐌🐌) – Mercat de les Flors – Sala MAC – 15/07/2015

No sé pas com podré expressar amb paraules escrites, les sensacions que vaig rebre en veure aquest magnífic espectacle que ens va deixar literalment clavats a la butaca i bocabadats de tot el que estàvem veient. À LOUER, és l’espectacle que ara ens ha presentat la companyia PEEPING TOM i de la que esperàvem molt, moltíssim, però les nostres expectatives han estat sobrepassades amb escreix.

À LOUER - Peeping Tom cartell

Ens porten enguany un dels seus primers espectacles: À louer, creat l’any 2011….. una barreja de dansa i teatre, que combina les atmosferes cinematogràfiques amb el virtuosisme dels ballarins.

Per dir-ho clarament en una sola frase: ha estat un dels espectacles de dansa més fascinants que he conegut, potser el que m’ha fet gaudir més, en tota la meva vida.

Ja coneixíem molt bé a Peeping Tom, perquè els darrers anys i també dins del Festival Grec de Barcelona, ens ha presentat espectacles extraordinaris; el primer a l’any 2012, va ser…”32 RUE VANDENBRANDEN que ja aleshores vaig valorar amb la màxima qualificació Voltaire de 5 estrelles. La temporada passada un nou espectacle de Peeping Tom ens va sorprendre de nou, VADER (Pare), encara que aquest no va arribar a les cotes de la proposta anterior.

Aquest extraordinari espectacle ens explica la història d’una família burgesa en decadència que viu tancada en un espai laberíntic, entre real i irreal, envoltat amb uns enormes cortinatges vermells que van obrint per deixar pas a altres espais. Tot plegat constitueix una metàfora de l’existència del teatre, d’una escena que no pertany als artistes més que de manera momentània, un espai provisional i sempre en lloguer, que els actors i ballarins es veuen forçats a reinventar i transformar a cada instant.

À LOUER - Peeping Tom 1

Tot transcorre en un gran saló buit, testimoni d’èpoques passades millors. La peça parla de la fragilitat de l’art, de l’efímer, d’aquest món canviant on de la nit al dia tot pot canviar, L’obra explora no només la por a quedar-se sense veu de la protagonista, també indaga en les dificultats per unir el seu treball i la seva vida familiar amb el seu fill i el seu marit…. una cantant d’òpera al final de la seva carrera, centra una proposta que retrata pors i dubtes que afecten a tot ésser humà en algun moment de la seva vida; en el fons l’obra parla de la soledat, d’aquesta mare que sempre està de viatge i d’aquest fill que està com perdut en un laberint, on es confonen l’espai íntim i el teatral.

Els espectadors se submergeixen en un univers paral·lel fet de records, al·lucinacions i malsons que aquest cop pren com a tema central el caràcter efímer de l’art i, per extensió, de la vida. Una posada en escena del millor que he vist mai.

À LOUER - Peeping Tom 2

Però el més meravellós de tot, és la dansa que en aquest entorn màgic ens mostren uns ballarins que semblen d’un altre món, especialment els asiàtics Hun-Mok Jung i Seoljin Kim, que amb els seus peus “trencats” ens deixen amb la boca oberta des de la seva aparició; però tots els ballarins, TOTS, són realment excepcionalsJos Baker, Leo De Beul, Eurudike De Beul, Marie Gyselbrecht, Simon Versnel.

Es tracta d’un espectacle TOTAL, que barreja dansa, teatre, música, mímica, contorsionisme, humor, terror, tècnica cinematogràfica, i sobretot fantasia e imaginació desbocada

La Companyia PEEPING TOM va ser fundada l’any 2000 per l’argentina Gabriela Carrizo i el francès Franck Chartier …. i hores dara es tracta d’una de les formacions més reconegudes en l’àmbit mundial, obtenint grans èxits en tot el que interpreten.

Companyia Peeping Tom
Concepte i direcció: Gabriela Carrizo, Franck Chartier
Intèrprets: Jos Baker, Leo De Beul, Eurudike De Beul, Marie Gyselbrecht, Hun-Mok Jung, Seoljin Kim, Simon Versnel
Figuració: Manel Chico, Antonella d’Ascenzi, Marián de la Chica, Pau Estrem, Irene Eva, Ignazio Perra, Sole Revuelto, Jordi Soler // Ajudant de direcció: Diane Fourdrignier // Vestuari: Diane Fourdrignier, HyoJung Jang // Il·luminació: Ralf Nonn //Disseny de so: Juan Carlos Tolosa, Raphaëlle Latini, Eurudike De Beul, Yannick Willox // Escenografia: Peeping Tom, Amber Vandenhoeck, Frederik Liekens
Dansa de Cargols

Dansa de Cargols

 

– GREC2015 – Teatre – PENSO EN YU (🐌🐌) – Sala Beckett – 14/07/2015

És força complicat anar a veure una obra amb el handicap de què l’han recomanat com imperdible, perquè de vegades les expectatives són molt altes i el desencís pot ser molt gran, i això és el que ens ha passat amb aquesta proposta de la Sala Beckett.

Un text que no ens ha interessat I que tampoc no hem entès.

Penso en Yu 1

Nosaltres vam viure de lluny els esdeveniments de la Plaça Tiananmen i vam saber de represalies desproporcionades com la que ens explica la protagonista referides a Yu Dongyue.

Com sempre que parlem o sentim a parlar d’aquests tipus de comportaments dels governs totalitaris (o no tan totalitaris) respecte a les persones que no combreguen amb el que ells volen, se’ns posa la pell de gallina i recordem situacions no tan llunyanes de la dictadura que nosaltres si vam conèixer en primera persona.

Ens trobem davant de Madeleine (Fina Rius), una persona que ja se’ns mostra perduda o desorientada amb la seva vida, fa un temps que s’ha traslladat de país o de pis i encara no ha desfet caixes…. Pensem que al llarg de l’obra sabrem el perquè però sortirem sense saber-ho. Tampoc no aconseguirem entendre el perquè de la seva obsessió per la història d’una persona que no ha conegut, abandona la seva feina i es dedica a investigar de manera compulsiva i obsessiva sobre els esdeveniments de la plaça Tiananmen, mentre intenta infructuosament redactar una carta per a Yu Dongyue.

Penso en Yu 7

Un altre personatge és Lin, (Mar Ulldemolins), una noia xinesa, alumna de Madeleine i que se’ns presenta amb comportaments molt infantils quan hem de suposar que és prou adulta per a haver emigrat del seu país buscant un futur millor.

El tercer personatge de la historia, un excel·lent Pep Ferrer, és en Jérémie a qui la seva solitud fa buscar la companyia de la Madeleine i s’acaba involucrant en la seva obsessió. De rerefons el seu drama personal, un fill disminuït psicològicament al que ha hagut de criar sol fins a internar-lo en un sanatori.

Perquè aquesta dona s’obsessiona d’una forma podríem titllar de malaltissa per una persona que no ha conegut???

Penso en Yu 2

Perquè acaben fent-li costat en l’obsessió dues persones que no tenen res a veure amb ella o amb el Yu ??

He llegit que Penso en Yu és una obra definida com a compromesa que ens ha d’obligar a reflexionar sobre el sentit del sacrifici i la implicació amb el món que ens envolta. I alhora un homenatge a persones com en Yu capaços de sacrificar-se per fer quelcom injustament prohibit. No he llegit el llibre i no puc saber del cert si em transmetria això, el que si puc constatar, és que dalt de l’escenari el text no m’ho ha suggerit i no m’ha interessat.

Ens ha agradat força la posada en escena i la il·luminació que han ajudat a fer avançar l’obra construïda amb escenes segurament massa curtes. Les interpretacions malauradament no ens han acabat de fer el pes, i no ens les hem acabat de creure….. exceptuant, com ja he comentat abans, la gran interpretació de Pep Ferrer.

Autora: Carole Fréchette
Traducció: Elisabet Ràfols
Direcció: Imma Colomer
Intèrprets: Fina Rius, Mar Ulldemolins, Pep Ferrer
Veu en off: Sofia Xisi // Escenografia: Max Glaenzel // Il·luminació: Kiko Planas // Vestuari: Antonio Belart // Vídeo: Joan Rodón //Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias //Ajudant de vestuari: Carlota Ricart //Construcció escenografia: Jorba-Miró.Estudi-Taller d’escenografia //Gravacions so: Lucas Airel Vallejos //Fotografia: David Ruano //Producció executiva: Anna Rius //Ajudant de direcció: Aina Tur //Alumne en pràctique

massatge de cargols a Xina

– GREC2015 – Dansa – CINÉMATIQUE (🐌🐌🐌🐌) – Cia Adrien M/ Claire B – 11/07/2015

Dissabte dia 11 acabem la jornada d’un dia emocionalment dur per la mort d’un familiar, amb l’anada al Mercat de les Flors per tal de veure un espectacle de malabars, dansa i arts digitals a la Sala MAC.

L’escenari totalment buit, amb dues pantalles de cinema, una a terra i l’altre a la paret del fons en les que es projecta uns paisatges digitals en els que es mouen els dos protagonistes d’aquest espectacle, que combina la dansa i les arts malabars.

Cinematique

Cinématique és una producció de la Compagnie Adrien M/Claire B (Adrien Mondot i Claire Bardainne). Adrien Mondot, artista pluridisciplinari i informàtic crea els espectacles a partir de les interaccions entre els números, la dansa i la música i amb Claire Bardaine, artista, dissenyadora gràfica i escenògrafa creant la companyia el 2011.

“Ara fa més de 10 anys jo era informàtic, feia programes per als altres. Avui passo el meu temps fabricant uns programes que anomeno malabars, perquè m’agrada fer malabars, informàtics o no. M’interessa el fet que tan sols el moviment pugui explicar una història,”

Cinématique és un festival d’emocions que ens transporta al món de la infància on la imaginació fa que tot sigui possible, veiem mars, llacs, precipicis per saltar, lletres que volen … els programes informàtics els hi donen vida i ho completa el moviment coreogràfic de Adrien Mondot i Akiko Kakjihara.

IMG_0691

Es desdibuixa la línia entre el món real i el món virtual de tal forma que la bola de vidre dels malabars sembla que voli, que ell ni la toqui, tan sols el cop en caure a terra demostra que és real, que té un pes.

Segons ens expliquen a la pàgina web de la companyia, totes les imatges són generades, calculades i projectades en directe per oferir una presència palpable a escena, pensar en la energia que anima els objectes mes que en el propi moviment. Les matemàtiques o la informàtica són les eines per construir una realitat poètica.

Cinematique 4

Una pluja d’imatges en transformació constant. Ens va captivar des de l’inici i passarà a ser considerat per nosaltres un dels espectacles realment remarcables d’aquest Grec2015

Concepte i dirección: Adrien Mondot
Intèrpret: Akiko Kakjihara, Adrien Mondot
Disseny d’il·luminació: Elsa Revol, Jérémy Chartier // Dramatúrgia: Charlotte Farcet // Composició musical: Christophe Sartori, Laurent Buisson // Assistència técnica: Alexis Lecharpentier //Assistència a la dirección: Charlotte Farcet // Direcció técnica: Alexis Bergeron//Il·luminació: Jérémy Chartier //So: Pierre Xucla// Direcció de producció:ay-rOop // Fotografia: Raoul Lemercier

Cargol realitzat amb efectes especials d'ordinador

– GREC2015 – Teatre – EN AVANT MARCHE ! (🐌) – Alain Platel – Teatre LLiure – Sala Fabià Puigserver – 10/07/2015

Una gran decepció al comprovar que les nostres il·lusions de poder gaudir de nou d’un gran espectacle de Alain Platel, es van esfumar gairebé des del començament d’aquesta producció, EN AVANT MARCHE!

És el tercer espectacle que veiem d’aquest artista “provocador” que tants seguidors incondicionals té a casa nostre, si ens basem amb la reacció del públic en finalitzar els seus espectacles, amb un seguit de “bravos” i aplaudiments fora de mides, com en el cas que ens ocupa. L’any 2011 vàrem poder veure GARDENIA i la veritat és que ens va agradar molt, moltíssim; al juliol del 2014, l’espectacle de dansa TAUBERBACH, va refredar les nostres expectatives i encara que no ens va acabar de convèncer, reconec que almenys plàsticament era bonic; però aquest últim espectacle l’únic que ens ha provocat, ha estat rebuig i fins i tot fàstic en algunes de les escenes a les quals no trobem ni cap ni peus.

En avant, marche! 5

Suposo que no hem sabut captar el que Alain Platel ens volia mostrar…. o precisament l’hem captat massa bé i el que pretenia és precisament “provocar” aquests sentiments de rebuig i fàstic físic, fins i tot vers la seva persona i la manera d’interpretar les seves pallassades a l’escenari del Teatre Lliure.

Escenes com les de Wim Opbrouck, interpretant una melodia fent gàrgares amb la boca ben plena de líquid, mentre que una de las “vedettes” intentava entomar el líquid que queia de la seva boca… no li trobem cap sentit, com tampoc a les accions que tenen molt a veure amb el sadomasoquisme més barroera i inversemblant; escenes de sexe sense gaire sentit entre l’únic actor/equilibrista/ballarí que pagava la pena veure i l’altre “vedette”; tampoc ens va causar cap emoció veure a Wim Opbrouck com ens mostra el seu cos, sabent que el seu excés de greix i suor és l’únic o de les poques coses que ens pot oferir en aquest, diguem-ne “espectacle”.

En avant, marche! 7

No crec sincerament que la raó d’aquest rebuig, sigui la nostre actitud reaccionaria, o que tinguem ja una edat que no ens permeti acceptar segons que, a un escenari …. tot el contrari, ja que ens considerem oberts a qualsevol acció per “forta” que sigui, però evidentment sempre que tingui un mínim de qualitat i no es vulgui prendre la cabellera al públic, posant a escena el que li passi pel cap, sense sentit…… simplement perquè es cregui un Star que pot fer el que li surti d’allà on no sona, i els seus incondicionals aplaudiran igualment les seves ocurrències.

Malauradament Alain Platel, ha utilitzat la Banda Municipal de Barcelona, per posar música i fer més digerible aquesta performance, que d’una altre manera i tant sols amb els membres de la seva “troupe” hauria estat força més fluix i no s’hauria sortit; bona part de la Banda, (que no tota), s’ha posat a disposició d’aquest “clown”, mentre queWim Opbrouck es passeja entremig, tot fent tota mena de vulgaritats sense sentit; això si, una bona part del públic li segueix les seves “gràcies” amb riallades, que encara m’han incrementat el meu rebuig.

En avant, marche! 8

Una paret simulada, amb moltes finestres, és el que serveix d’escenografia i els personatges apareixen i desapareixen per les seves portes i finestres, tot pujant i baixant a escena; això si, Wim Opbrouck, permanentment a escena vol ser el protagonista absolut, iniciant tot amb una llarga escena, amb uns plats de percussió d’orquestra a les seves mans, tot esperant el moment per poder-los utilitzar, amb la sintonia d’un radiocasset, que el seu so no arriba més enllà de la fila 5…… m’ha semblat sincerament patètic!!!

La seva “troupe”, també interpreta música i no ho fan pas malament, com tampoc alguna escena coreogràfica o d’equilibri….. però en conjunt l’espectacle i sobretot la persona que els dirigeix no m’han semblat mereixedors d’uns aplaudiments, que en bona part han estat produïts simplement perquè queda bé dir que t’ha agradat el que fa “Alain Platel”…. sigui el que sigui.

En avant, marche!. 6jpg

L’únic element que per mi ha tingut qualitat de debò, ha estat la Banda Municipal de Barcelona, que en principi era simplement un complement de l’espectacle i no el seu protagonista. Per veure i escoltar la Banda, molt millor anar als seus concerts que periòdicament interpreten a l’Auditori de Barcelona.

El que sí que ha aconseguit, Alain Platel, és que el que almenys el que escriu aquesta crònica, consideri aquest “espectacle” com un dels espectacles més decebedors que ha vist al llarg de la seva vida.

En sortir, un conegut nostre molt teatreru, que potser va més al Teatre que nosaltres, que ja és dir… va i ens diu: “Estic tan emocionat amb aquest espectacle, que en l’última escena he estat a punt de plorar”…. crec que ho deia de debò…. i jo pensava…. mira, coincidim amb el plor, però crec que els dos en sentits totalment oposats.

Direcció: Frank Van Laecke, Alain Platel
Dramatúrgia: Koen Haagdorens
Intèrprets: Chris Thys, Griet Debacker, Hendrik Lebon, Wim Opbrouck, Gregory Van Seghbroeck (tuba), Jan D’Haene (trompeta), Jonas Van Hoeydonck (trompeta), Lies Vandeburie (fiscorn), Niels Van Heertum (bombardí), Simon Hueting (trompa), Witse Lemmens (percussió), Steven Prengels (director), la Banda Municipal de Barcelona
Interpretació musical: KMV De Leiezonen // Composició i direcció musical: Steven Prengels // Ajudant de direcció: Steve De Schepper, Katelijne Laevens // Escenografia: Luc Goedertier // Vestuari: Marie ‘Costume’ Lauwers // Disseny d’il·luminació: Carlo Bourguignon// Disseny de so: Bartold Uyttersprot
Una producció del Grec 2015 Festival de Barcelona, NTGent i les ballets C de la B
Coproduït per La Rose des Vents, TorinoDanza, Théâtre National de Chaillot, Les Théâtres de la Ville de Luxembourg, Festspielhaus St. Pölten, Ludwigsburger Schlossfestspiele, el Festival Printemps des Comédiens de Montpeller, Croatian National Theatre in Zagreb, Le Maillon Strasbourg, KVS Bruxelles, el Brisbane Festival i el Théâtre Vidy-Lausanne.
Amb la col·laboració de la Banda Municipal de Barcelona.

Banda de cargols

– GREC2015 – Teatre – NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM – Sala Muntaner – (🐌🐌🐌🐌🐌) – 09/07/2015

Dijous 9 de juliol vam sortir de la Sala Muntaner amb el cor encongit, havíem assistit a una de les representacions mes torbadores que recordem … NEUS CATALÀ – UN CEL DE PLOM.

Basada en la novel·la de Carme Martí, la dramatúrgia de Josep Maria Miró ens porta dalt de l’escenari el resum de la vida de la Neus Català d’una forma contundent. Sense treva, des de les primeres paraules de la Mercè/Neus ens endinsem en la vida d’una dona que és un exemple de valentia, solidaritat I lluita per tots.

Neus Català - Un cel de plom

Neus Català i Pallejà farà 100 anys el pròxim mes d’octubre i continua lluitant per mantenir viva la flama de la memòria històrica que ha d’evitar que fets com els que ella va viure es tornin a repetir. Va néixer en el si d’una família pagesa al Priorat i es va establir a Barcelona un cop començada la Guerra Civil i es va implicar en la lluita antifeixista. Davant la derrota republicana es va exiliar a França. Això si, quan va travessar la frontera anava amb 182 nens a càrrec seu !!!

Durant la Segona Guerra Mundial va col·laborar amb la resistència francesa. Detinguda pels nazis és deportada als camps d’extermini de Ravensbrück i Holleischen, i allà va romandre fins a l’alliberament.

Ha dedicat la seva vida a recordar aquelles companyes de captiveri a les quals va sobreviure i amb les que va compartir l’horror.

Neus Català - Un cel de plom 2Mercè Aranega ha fet una interpretació magistral des del minut 1 de la representació, fa seva la vida de la Neus i les paraules sentides ens fan viure tot un seguit de situacions on es barregen els moments dolorosos amb els moments d’esperança i fins i tot feliços, moments passats i moments presents i tot això sense abaixar mai la vista, sense deixar que les llàgrimes flueixin.

Com espectadors o lectors és dolorós, però necessari, escoltar o llegir les històries de persones que han sofert en carn pròpia l’horror dels camps d’extermini, però és realment esperançador els testimonis de persones que com la Neus Català han lluitat per viure després de la mort. El que ens resulta més colpidor és pensar que situacions semblants a aquesta estan succeint ara a diversos indrets del món i no som capaços de fer res, tot i conèixer el que està passant sembla que tots plegats ens hem tornat insensibles??

Una escenografia senzilla, però prou treballada per en Pep Duran, que amb quatre ferros que formen una escultura recargolada, ens transmet la desolació i fredor de les situacions viscudes. La il·luminació d’en Quico Gutiérrez i els petits canvis de situació de la Mercè Aranega,fa que només amb les paraules, sense pausa, se’ns vagi encongint el cor.

Neus Català - Un cel de plom 3

Una obra de les que no s’obliden i que malgrat la duresa recomanem al 100%.

Estem contents, perquè a conseqüència de la nostra visita a “la Muntaner”, hem “fet les paus” amb la Sala, que com sabeu la teníem una mica travessada; hem d’agrair molt especialment a la Bea, totes les explicacions i la paciència d’escoltar les nostres queixes en referencia a la NO numeració de les butaques que provoca en els dies de molta assistència de públic, corredisses i empentes per aconseguir una localitat amb bona visibilitat. Gràcies Bea per la teva amabilitat i el teu interès.

A la sortida, tenim la sort de conèixer personalment al dramaturg Josep Maria Miró que ha adaptat aquest meravellós text; el felicitem per la seva feina i estem xerrant una bona estona amb ell sobre el Teatre i els blogs que en parlen; ens hauria agradat molt fer el mateix amb Mercè Aranega, però quan ens vam adonar ja havia marxat.

Autoria: Carme Martí
Dramatúrgia: Josep Maria Miró
Direcció: Rafel Duran
Intèrpret: Mercè Arànega
Escenografia i vestuari: Pep Duran // Disseny d’il·luminació: Quico Gutiérrez //Disseny d’espai sonor: Lucas Ariel Vallejos //Ajudant de dirección: Mònica Bofill // Direcció de producción: Carles Manrique (Velvet Events)// Distribució: Elena Blanco (Magnètica Management)// Direcció técnica: Xavier Xipell “Xipi”// Alumne en practiques: Montserrat Butjosa // Fotografia: David Ruano, Albert Carreras 

diari en forma de cargol

– GREC2015 – Circ – PALS (🐌🐌🐌 + 🐚) – Mercat de les Flors – Sala OM – 07/07/2015

Avui tenim la cita a la Sala Ovidi Montllor del Mercat de les Flors per tal de trobar-nos amb un grup d’artistes de circ. Es tracta d’una coproducció internacional del Grec 2015 Festival de Barcelona, Buenos Aires Polo Circo, Ministerio de Cultura de la Ciudad de Buenos Aires i Cíclicus, una companyia de circ espanyola creada el 2008.

pals Grec2015

Un grup d’artistes es desplacen amb el seu carromat, van cantant però estan tristos, un membre del grup ha mort i cal que trobin el lloc idoni per dipositar les seves cendres.

I és aquí que comença a jugar el concepte de transformació que inspira l’espectacle. El carro es descompon en una infinitat de pals que han estat construïts per ells mateixos, ja que els seus números de circ s’executen utilitzant elements rústics i naturals.

Volen viure col·lectivament el dol i assumir l’absència del company desaparegut. Cadascú d’ells ens mostra les seves habilitats individuals i amb els pals acabaran construint un carrusel des d’on decidiran escampar les cendres. El llenguatge del circ en un homenatge a la mort i alhora un cant a la vida.

Diferents generacions i especialitats s’han unit per explicar la mateixa historia, reflectint el que passa en els circs nòmades on tota la família treballa dins i fora de la pista.

pals_1

Itziar Castro és actriu, cantant, directora i productora i ha participat en nombrosos projectes de cinema, televisió i teatre. També ha format part de diferents cors de música.

Irene Estradé és artista de circ especialista en tècniques àrees.

Miguel Angel Fernandez (Tinga Tinga) amb més de 70 anys, porta més de 50 anys en el món del circ, un avi entranyable, acròbata i pallasso que ens va deixar bocabadats. Fa més de 10 anys que actua pels carrers de Fuengirola.

Miguel García actor i acròbata ha treballat amb diferents companyies d’animació musical, teatre i circ.

Tanja Haupt és actriu i música multiinstrumentista que toca diferents tipus d’acordió, saxofons, bambú, campanes ….

Asvin López Echarri és acròbata, trapezista i especialista de pal.

Joel Martí Melero és equilibrista.

pals_2

El vestuari de Mariel Soria també té un tractament natural i està fet amb cuir i cordes de cànem. L’escenografia a base dels pals i les rodes del carro conformen paisatges alhora que serveixen per a l’execució de les diferents disciplines circenses. La llum recorda l’evolució de la llum del sol al llarg del dia.

Si haguéssim de criticar algun aspecte menor, aquest seria la lentitud inicial on es passeja el carro una estona massa llarga, que frena al nostre entendre la vitalitat que posseeix la resta de l’espectacle i potser l’aparició excessiva de la caixeta amb les cendres que hauria de ser únicament un lligam molt subtil per enllaçar els diferents números de circ.

pals_6

Malgrat aquests aspectes, considerem que es tracta d’un bon espectacle de circ, amb unes molt bones actuacions individuals, molt ben lligades per conformar una unitat força espectacular.

Concepció, direcció i dranatúrgia : Leandro Mendoza Artagaveitia
Intèrprets : Itzíar Castro, Irene Estradé Niubó, Miguel Ángel Fernández (Tinga Tinga), Miguel García, Tanja Haupt, Asvin López Echarri, Joel Martí Melero
Direcció musical: Nacho López // Ajudant de dirección: Joan Arqué // Assessorament de coreografia: Mònica Alsina, Fàtima Campos //Assessorament artístic: Piero Steiner //Disseny i construcción d’escenografia: Leandro Mendoza Artagaveitia // Vestuari: Mariel Soria //Disseny d’il·luminació: Cube.bz // Producció: Laia Alzueta, Gebra Serra

Cargol Caravana

– GREC2015 – Dansa – W.W. (We Women) – Sol Picó (🐌🐌+ 🐚) – Mercat de les Flors – Sala MAC – 06/07/2015

Ja és força conegut pels seguidors d’aquest Blog, que no ens acaba de fer el pes les coreografies de la ballarina Sol Picó, i que fins i tot en algun espectacle ens hem sortit abans que finalitzes… i això reconec que no és de bona educació, però abans d’agafar una enrabiada, crec que és el millor. Hem vist espectacles que sempre des de la nostra subjectiva opinió, ens han semblat autèntics bunyols, com per exemple el que vàrem veure l’any 2011 … “Petra, la mujer araña y el putón de la Abeja Maya“.

La temporada passada vàrem seguir els consells d’un bon amic per tal de veure un altre espectacle de la Sol Picó, que volia ser un recull dels sus millors espectacles, “One– Hit Wonders, i encara que el vàrem trobar força millor, tampoc vàrem saber trobar el que.

Enguany ens ha tornat a passar… i és que no escarmentem, carai !!!….. i mira que li posem voluntat, i ens agradaria que ens interessés el seu treball !!! El mateix amic ens va assegurar que ara, sí que si, l’espectacle que presentava la Sol Picó al GREC2015, W.W.(We Women), era el millor que havia vist d’ella …. i ens ho vàrem creure de totes totes i de nou hem caigut de quatre potes, seguint l’entusiasme d’un dels seguidors més fidels d’aquesta professional de la dansa.

We Women

La primera mitja hora de l’espectacle el vaig trobar insofrible, malgrat l’espectacular escenografia i la música en directe (encara que també enllaunada) que feia més suportable el pas del temps. Les quatre ballarines passejant-se per l’espai escènic amb tacons intentant fer de Clowns, sense gens de gràcia, i vestides amb xandalls/impermeables de colors cridaners, que desfiguraven els seus cossos; va ser aleshores que vam témer el pitjor.

Per sort, a partir d’aquell moment, cada ballarina va interpretar el “seu” espectacle, amb interpretacions en solitari de grandíssima qualitat, però que no tenien una continuïtat coreogràfica dins d’un espectacle en el qual almenys recerques una mica de coherència en el seu conjunt.

We Women 5Sense cap mena de dubte, la ballarina que em va agradar més, va ser l’índia Shantala Shivalingappa, interpretant una dansa tradicional índia meravellosa; aquesta ballarina és molt reconeguda arreu del planeta i és que encara que va néixer Madrás, Índia, es va criar a París i va tenir la sort de treballar amb artistes de renom com Maurice Béjart, Peter Brook, i Pina Bausch.

Julie Dossavi té un estil de ball contemporani molt personal, híbrid i sensual però al mateix temps força robust i molt plàstic; nascuda a França el 1968, però originària de Benín, porta a la sang el ritme d’Àfrica i amb ell aconsegueix oferir una dansa urbana que escapa a qualsevol etiqueta.

Minako Seki, nascuda a Tamitsu, Nagasaki, és una mestra japonesa de butō contemporani, pertanyent a la tercera generació d’aquesta dansa. Fa ja forces anys resideix a Berlín i és la co-fundadora de Tatoeba – Téâtre Danse Grotesque, el primer conjunt japonès-alemany de butō, el qual desenvolupa fins avui un estil centrat en les possibilitats del son en els éssers humans. En aquest espectacle ens va mostrar com el seu cos es pot transformar gairebé en una titella, lligant els seus llargs cabells a una corda i deixant-se anar.

We Women 2

Sol Picó també va interpretar el ja conegudíssim i extraordinari ball que fusiona la dansa de puntes amb el flamenc, i evidentment aquesta escena la considerem un dels moments màgics d’aquesta producció. Malgrat tot el que ja he comentat, no vàrem saber trobar el seu treball com a directora de l’espectacle i responsable de la seva coreografia de conjunt, ni el nexe d’unió entre les quatre magnífiques actuacions que hauríem pogut veure deslligades totalment fora d’aquest espectacle.

We Women 3

La resta, ens va decebre, incloent-hi les escasses coreografies on les quatre ballarines van intentar ballar plegades a la recerca forçada per la directora d’una coherència inexistent…. i encara ens va agradar menys les imitacions que Sol Picó va intentar ballar en l’estil de cada una de les seves companyes d’escena… creiem que no es va saber sortir.

Direcció: Sol Picó
Dramatúrgia: Roberto Fratini
Interpretació coreogràfica: Julie Dossavi, Minako Seki, Shantala Shivalingappa, Sol Picó // Interpretació musical: Adele Madau, Lina León, Marta Robles // Assistent de direcció: Verónica Cendoya // Escenografia: Joan Manrique // Disseny d’il·luminació: Sylvia Kuchinow // Disseny de so: Stéphane Carteaux // Disseny de vídeo: Mayo Films // Producció: Pia Mazuela // Fotografia: Erin Bassa, Carmen Escudero

Snail Girl

– GREC2015 – Dansa – FUCK IN PROGRESS – (🐌🐌) Jordi Cortes – Mercat de les Flors – Sala Pina Bausch – 05/07/2015

El diumenge passat, 5 de juliol anem al Mercat de les Flors i més concretament a la Sala Pina Bausch que, per mi, té l’inconvenient de la NO numeració de les entrades, cues a baix, cues dalt i ràpid a agafar lloc …

Ja feliçment asseguts observem que dalt de l’escenari hi ha alguns dels intèrprets, membres de l’Associació Kiakahart, que ens mostraran amb el seu cos (val a dir que alguns d’ells amb greus discapacitats físiques), les diferents experiències viscudes i com es perceben a si mateixos.

FUCK IN PROGRESS 1

Segons Jordi Cortés cada persona, cada cos, és únic, té una entitat única amb les seves característiques anatòmiques úniques i per tant tenen una forma única de manifestar-se a través de la dansa.

L’Associació Kiakahart va ser creada per tal de donar un canvi en la mirada i la percepció de l’estètica de la dansa i la cultura fent caure prejudicis i vencent la por al que és diferent.

Jordi Cortés va batejar l’Associació amb l’expressió maori Kiakaha que significa “sigues fort”; amb els membres d’aquest col·lectiu ha treballat més de deu anys en el teatre físic i la dansa i d’aquest treball neix el projecte que ens presenten al Festival Grec d’enguany.

FUCK IN PROGRESS 2

Cadascú dels performers tenen una relació especial entre el seu cos i el seu entorn. Amb el llenguatge de la dansa intenten compartir les seves experiències i alliberar-se de les seves limitacions físiques. Ells entenen la dansa com el moviment transformat en llenguatge que ha d’afavorir la interacció entre els membres d’una comunitat.

Tot l’espectacle és un joc entre ells “per trencar els codis de moviment ja establerts i trobar una nova forma d’expressar-se i relacionar-se amb els seus cossos”.

Hem de valorar molt l’entrega i la valentia de persones que amb greus discapacitats físiques, sense cames, amb pròtesi de cama o cega, siguin capaços d’expressar les seves emocions damunt d’un escenari.

FUCK IN PROGRESS 3

Malgrat aquest enorme esforç, a nosaltres el resultat obtingut no ens va acabar de convèncer, potser perquè tantes unicitats no acaben de conformar un conjunt i si bé hi ha moments que vam trobar bellíssims, d’altres se’ns feien repetitius i avorrits. En conjunt podem dir que esperàvem molt més d’una producció firmada per Jordi Cortés que ens ha aconseguit entusiasmar en altres produccions, com per exemple, l’ultima,  ÖLELÉSque vàrem veure aquest passat gener.

Direcciò: Jordi Cortés
Ajudant de direcció: Glòria José
Intèrprets: Mercedes Recacha, Annabel Castan, Míriam Aguilera, Joan Casaoliva, Jaume Girbau, Rita Noutel, Raül Perales, Jordi Cortés, Glòria José
Vídeo: Xavier Duacastilla, Emilio Bravo, Marisol Rufo //Disseny d’espai escènic: Maria de Frutos // Disseny d’il·luminació: Llorenç Parra //Disseny de so: Jordi Agut //Disseny de vestuari: Míriam Compte // Caracterització: Txus González // Videoinstal·lació : Jokin Labaien // Xarxes i connectivitat : Xavier Duacastilla //Producció executiva: Raül Perales // Direcció de producción: Oriol Galgo//Ajudant de producción: Adrià Vargas //Fotografia: Jesús G. Pastor, Toni Payan

Petit cargol