Arxiu d'etiquetes: Ferran Rañé

– Festival GREC 2018 – Teatre – LA RESPOSTA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 2018.07.13 (temp. 17/18 – espect. nº 349)

LA RESPOSTA (temp. 17/18 – espectacle nº 349)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir divendres, vam anar finalment a veure LA RESPOSTA, un text de Brian Friel, amb traducció de Pau Gener, i dirigit per Silvia Munt que es representa al Teatre Goya, dins de la programació del Festival Grec.

Una proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat 19 de juny i de la que no hem parat de llegir crítiques desfavorables. I per sort, s’ha tornat a complir allò de què a expectatives molt baixes, el grau de satisfacció és més alt. I la veritat és que a nosaltres LA RESPOSTA ens ha agradat molt.

Sílvia Munt ha fet realitat un vell projecte personal portant a l’escenari l’obra d’un autor irlandès que, coneixem especialment per muntatges com “Molly Sweeney” (Grec 2012),   “Afterplay” (2013), “Translations” (Biblioteca 2014) i “Dansa d’agost” (Biblioteca 2016).

Aquest és el segon any que la Sílvia Munt participa en el festival Grec, ja que a l’edició de 2016 va dirigir “El preu”, en aquesta mateixa sala.

Brian Friel (1929-2015), fou un dramaturg en llengua anglesa, considerat el Txèkhov irlandès. En aquesta obra “A Give me your answer, do!” examina la complexitat de les relacions humanes, l’autor és capaç d’explicar la complexitat de les relacions paternofilials, de les relacions de parella i de les relacions d’amistat. Descriu les preguntes més importants que ens fem cada dia, com ara qui som, qui voldríem ser o com suportem l’existència quan passem un moment dramàtic a la nostra vida.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Tom (David Selvas) i Daisy Connoly (Emma Vilarasau), són matrimoni, ell és un escriptor que fa temps que no escriu. Ella havia estat una pianista considerada una jove prodigi, i ara  beu ginebra. Sota una aparent normalitat estan patint greus problemes econòmics i tenen la seva filla Bridget (en el vídeo Raquel Ferri (adulta) i Rita Soteras (nena)) ingressada en un sanatori mental fa més de deu anys.

Continua llegint

– Teatre – NO FEU BROMES AMB L’AMOR (🐌🐌 + 🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 12/02/2015

El passat dijous 12 de febrer vàrem tornar a trepitjar la Sala petita del Teatre Nacional de Catalunya, precisament la nit d’estrena a la Sala Gran d’una obra que nosaltres veuríem l’endemà; l’espectacle que s’acostuma a veure en les estrenes d’aquest teatre públic, amb el tema de les “invitacions” és realment patètic i molt feridor pels espectadors que acostumem a pagar les nostres entrades; és un tema prou conegut per tots els que estimem el Teatre, però que pel que sembla no se li vol posar aturador, ni tan sols es comenta en els fòrums de”cultura”….. potser per por a perdre certs privilegis?

Escoltar frases en el vestíbul com aquesta … “Escolta maca, si vols venir al TNC ara mateix, vina corrents que t’espero al vestíbul, … tinc 8 invitacions i me’n sobren tres…. i és que em sap greu que es perdin“, això dit per una dona d’uns 30 anys, parlant a crits per telèfon a la porta dels lavabos compartits per les dues sales. Cada vegada més, evitem el dia de les estrenes als Teatres públics de casa nostre, ja que les platees estan gairebé exhaurides abans de posar-se a la venda i la cohort d’aprofitats que les omplen són gairebé sempre els mateixos… i no parlo pas de la premsa ni d’altres mitjans paral·lels que promocionen el Teatre.

Però anem al que toca, que no és més que parlar de l’obra que venim a veure… NO FEU BROMES AMB L’AMOR, escrita el 1834 per Alfred de Musset (Paris 1810 – 1857). Musset va escriure aquesta obra a l’edat de 24 anys, immediatament després del trencament del seu apassionat romanç amb l’escriptora George Sand; es tracta d’un drama romàntic amb la presència de l’amor, del seu fracàs a causa de l’orgull humà, … i l’aparició sobtada de la mort.

IMG_0547

El Baró vol casar el seu fill Perdican amb la seva neboda Camille, que acaba de passar uns anys de formació en un convent. Els dos cosins, que havien tingut una relació molt íntima quan eren infants, es retrobaran amb una aparent fredor que respondrà més aviat a les prevencions davant d’aquest casament de conveniències que no pas als veritables sentiments que encara mantenen l’un per l’altre, i que tanmateix s’esforçaran a ignorar per orgull, a pesar dels danys col·laterals que això pugui ocasionar.

Suposo que en aquella època podria arribar a ser un text molt atractiu, precisament per tractar de l’amor adolescent que té molt de romàntic i que, qui mes qui menys hem “patit” tots, amb les falses actituds vers la parella estimada, com de no voler aparentar-ho massa, per tal de ser encara més valorat i desitjat; malauradament és un text que no ha resistit el pas del temps i que vist des del present, almenys a mi no m’interessa gaire. Un text que camina des de la comèdia esbojarrada de l’inici, fins a la previsible tragèdia final, amb algun moment intermedi remarcable.

Continua llegint