Arxiu d'etiquetes: Ewa Podlés

– Òpera (284) – LA FILLE DU RÉGIMENT (🐌🐌🐌🐌🐌) de Gaetano Donizetti – Gran Teatre del Liceu – 19.05.2017

2 respostes

LA FILLE DU RÉGIMENT –

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Divendres dia 19, i dintre del nostre abonament, vam veure La Fille du Régiment de Gaetano Donizetti, òpera còmica en dos actes.

Encapçalant el repartiment, el tenor Javier Camarena i la soprano Sabina Puértolas en els papers de Tonio i Marie. El repartiment compta també amb la contralt Ewa Podles i el baríton Simone Alberghini en els papers de Marquesa de Berkenfield i Sulpice.

La producció presentada és la de Laurent Pelly, estrenada al Liceu al març del 2010 i que nosaltres llavors també vàrem tenir la sort de poder veure, malgrat que encara no havíem començat a fer les nostres cròniques en aquest Blog; va ser guardonada per la crítica operística com a millor representació de la temporada i Pelly com a millor director d’escena. La direcció musical és de l’italià Giuseppe Finzi.

Estrenada el 1840 a l’Opéra Comique de París, La Fille du Régiment és una òpera coneguda sobretot pels nou Do de pit que canta Tonio al final de la seva ària del primer acte, “Ah, mes amis, quel jour de fête“. Com ja va passar a la primera de les representacions, els aplaudiments del públic van “obligar” al tenor a fer un bis d’aquesta ària.

Continua llegint →

– Òpera – CENDRILLON de Jules Massenet (La Ventafocs) – (*****) – Gran Teatre del Liceu – 20/12/2013

6 respostes

Divendres passat, abans de tot el seguit de festes nadalenques, varem assistir a l’estrena de l’òpera CENDRILLON de Jules Massenet al Gran Teatre del Liceu.

Cendrillon - Liceu-imp

cendrillon_liceuNo es tracta d’una òpera massa coneguda a casa nostre i tampoc està catalogada com una de les òperes amb la musica mes equilibrada, ja que encara que té moments bellíssims, te d’alta baixos que li treuen força musical. Però,  aquesta producció l’he trobat molt encertada fins el punt de valorar-la amb la màxima puntuació de “Voltar i Voltar”…..  5 estrelles i ben merescudes. Potser la millor posada en escena que hem vist al Liceu en molts anys. L’espectacle perfecte !!!

La partitura de Jules Massenet ho deixa ben clar: Cendrillon és un conte de fades. Laurent Pelly va optar per no resistir-s’hi i va crear un espectacle en el qual deixar-se dur per la fantasia. Un elegant pastitx de fin-de-siècle –que combina la melangia i l’humor, l’element naïf i el poètic, l’estil galant del XVIII i la lleugeresa de Rossini– serveix d’evocador abric sonor per a un muntatge que recorda, per la seva sumptuositat, l’opereta francesa, i pel seu sentit de la màgia i la sorpresa, un títol clàssic de Disney, alhora que evita l’ensucrat embafament amb una pinzellada d’ironia. Encertats trets de còmic. Pelly ret homenatge a Perrault i al seu imperible conte de La Ventafocs. La posada en escena és un llibre de contes de fades que pren vida. La literatura, la música i la posada en escena s’uneixen per crear un univers amable i encantador.

Continua llegint →

– Òpera – L’OR DEL RIN (***) – Gran Teatre del Liceu – 26/04/2013

2 respostes

La setmana passada vaig poder veure DAS RHEINGOLD (el pròleg de la Tetralogia wagneriana), un parell de vegades al Gran Teatre del Liceu; la primera en un pre-assaig general convidat per “l’Associació Liceistes 4t i 5e pis” i el divendres el dia del nostre torn d’abonament.

L'Or del Rin 2-imp

L'Or del RinDel pre-assaig vaig sortir força decebut, i ni les veus em van entusiasmar, ni la posada en escena ni la mateixa òpera em van acabar d’agradar.  El fet de què aquesta òpera de quatre actes i quasi 3 hores es faci tota seguida, a mi almenys se’m va fer una mica interminable  i alguna escena del segon acte, força avorrida.

El segon cop tot va funcionar millor, potser al ser la segona vegada que l’escoltava en pocs dies… la musica la vaig trobar molt mes fàcil d’empassar i fins i tot, en algun moment una musica “sublim”; així i tot alguna escena la vaig trobar feixuga i difícil per mi.   Tres hores de musica seguida sense cap pausa, és sobretot per l’orquestra i el seu director un acte de valentia i de resistència realment brutal.

L'Or del Rin 1Josep Pons em va agradar molt com la va dirigir i l’orquestra va sonar magníficament bé.

La posada en escena de Robert Carsen, em va agradar molt, però molt i molt a la primera escena on acompanyant  l’obertura uns homes anaven passant d’esquerra a dreta primer lentament per anar agafant ritme tot passejant, desprès caminant ràpid fins arribar a córrer per seguir el ritme de la musica. Una solució sorprenent que em va impactar.

Continua llegint →