Per MIQUEL GASCÓN …
Desprès de patir una setmana realment maleïda per la pèrdua d’un esser estimat, tornem o intentem tornar a la vida normal del dia a dia, a la rutina de la feina i també al accés a la cultura. El passat dimarts varem estar convidats a assistir a una de les prèvies del vodevil LA MEVA ISMÈNIA de Eugène Labiche. Va ser estrenada ahir i per això ens hem estimat publicar la nostra opinió un cop estrenada.
El resultat com veieu per l’única estrella de la capçalera, NO ens ha agradat gens i encara ens fem creus com es pretén tenir aquesta producció representant-se durant tot un mes, fins al 23 de juny.
La meva Ismènia presenta una situació d’abast domèstic i quotidià: un pare vidu i gelós dels pretendents de la seva filla soltera, una tieta rica que conviu a la casa i una minyona a la manera de l’entremaliada Colombina. Finalment, per tancar el quartet, un elegant i pretensiós pretendent que ve de París per conèixer i demanar la mà de la noia. I vet aquí que el conflicte és servit a la manera de sainet costumista a la moda del segle XIX.
Ja d’entrada en el primer monòleg de la funció, a banda del soroll del entarimat al ser trepitjat pels actors, no creiem el que estàvem veient… No era possible !!!
… però varem esperar perquè creiem que es tractava d’un pròleg fet amb un cert tipus d’humor carrincló, fet segurament expressament, per tal d’intentar apropar-se als vodevils de la època daurada del segle passat. Però quant va arrancar realment la funció, mes del mateix…. amb unes actuacions molt forçades, poc naturals, que recordaven el teatre d’aficionats de quan jo era petit.
Amb tota seguretat intentaven provocar les rialles del públic, però l’únic que aconseguien era esbossar petits somriures en part del públic i a l’altra meitat mes aviat rebuig i avorriment.
Sense cap escenografia, amb una tarima sorollosa i una mena de cortina d’hule força lletja amb algunes obertures per on apareixien i desapareixien els actors, encara espallaven mes tot plegat.