Al desembre del 2009 i també al Teatre Lliure (espai Lliure), vàrem veure “La omisión de la familia Coleman” de Claudio Tolcachir i ja llavors vàrem quedar fascinats per aquest treball, que en certa manera ens va introduir en el teatre argentí; encara llavors no publicàvem aquest Blog, però de ben segur hauria obtingut la màxima valoració de 5 estrelles.

Sembla que aquesta vegada, l’autor ha treballat “EMILIA“, en solitari, cosa que és anormal en ell, ja que fins ara la seva creació havia estat compartida per un període llarg, al voltant d’un any, amb els actors que després haurien d’interpretar-la als escenaris. Aquest nou treball d’escriptura i creació per part de Tolcachir, ens ha tornat a deixar absolutament fascinats, per la manera d’estructurar el text a manera d’un fals thriller, deixant-nos entrar a poc a poc en les relacions aparentment normals d’una família. És una història d’amors no correspostos, que si ens entretenim a “rascar” una mica al nostre voltant, les trobarem arreu.

L’impacte emocional que rebem és brutal per la seva duresa, tot i que l’autor ens deixa comprovar de forma expressa, que la família protagonista d’aquesta història, tampoc té res d’especial i que fins i tot podria ser una qualsevol del nostre entorn…. o inclús que alguns dels seus aspectes, podria reflectir situacions viscudes per nosaltres mateixos amb relació amb els membres de la nostra pròpia família. El que veiem en poc més de 90 minuts a l’escenari ens deixa clavats a la butaca amb una sensació d’angoixa i patiment que poques vegades hem pogut viure, tal com si fos realitat i no pas Teatre.

En aquesta història hi surt un home que va patir la infantesa de manera malaltissa, va viure amb molt de dolor el rebuig del món i només va rebre afecte de la seva mainadera.

Aquest home és el Walter, que a força de passió, de treball i de recursos ha construït el seu món adult. És una història farcida de mentides, d’aquelles que es justifiquen per la supervivència de la família, on els seus membres són conscients i alhora víctimes d’aquestes mateixes mentides, però estan massa aterrits per trencar la petita estructura que han bastit.

Continua llegint →