Fa unes setmanes, en la presentació de la temporada del Teatre Lliure, Lluís Pasqual ens va informar que aquest any volien obrir un espai, el Mirador del Lliure (cúpula), per tal d’oferir als aficionats i abonats del Teatre, una aproximació al funcionament d’un Teatre, en una sèrie de trobades amb tan sols 30 espectadors, per parlar de … ELS OFICIS DEL TEATRE.
El Teatre Lliure ha obert als espectadors aquesta iniciativa, per les persones que tenen ganes de conèixer de primera mà les particularitats dels oficis del teatre, amb la voluntat d’aprofundir en el coneixement del fet escènic entès no només com allò que veiem quan som espectadors d’una funció. Com funcionen els assaigs? Per què un espectacle dura més dies que un altre? En quin moment es comença a treballar en l’espai escènic? Què comporta il·luminar una funció? Qui diu que comenci l’espectacle, i per què? Com es programa un teatre? Com es gestiona?. La intenció del Teatre Lliure és ensenyar a aquestes persones encuriosides en el fet teatral, la rebotiga on es cuina i es programa, des de l’inici fins a l’última representació.
Hem tingut molta, molta, però que molta sort de ser admesos en aquestes trobades (vuit teòriques i dues pràctiques)… i el passat dilluns 9 de novembre vaig assistir a la primera d’aquestes reunions, precisament per parlar de l’ofici de “Director d’un Teatre”, amb la presència de Lluís Pasqual. Intentaré fer un resum de què es va dir, encara que sóc molt conscient que és difícil copsar el més important de les dues hores que vàrem poder xerrar amb en el director actual del Teatre Lliure.
Que fa un director de Teatre? – Ha de governar els estats d’ànims d’un equip humà, precisament d’un grup de persones que porten els sentiments a flor de pell. És potser el director artístic? Lluís Pasqual ens comenta que tal com estan les coses, creu que no existeix ara mateix, ja que qualsevol decisió artística ha de recolzar-se en una decisió econòmica.; el seu “ofici” diu, és cuidar-se una mica de tot.
Una programació es basa en 3 elements: el primer és esbrinar els desitjos dels espectadors, el segon els desitjos del mateix teatre i el tercer element, la recerca dels professionals de teatre + els diners que es disposen per portar-ho a terme. Així i tot, un cop aconseguits els 3 elements, el teatre actua com una loteria i un espectacle pot caure en qualsevol moment de la programació, pels motius més inesperats.
Actualment, a causa de la crisi econòmica, fa que es treballi amb una programació de “guerra”, deixant molts projectes en el calaix a l’espera de temps millors.
Lluís ens fa cinc cèntims de la història ja coneguda del Teatre Lliure, que l’any 1976 es va constituir com el primer teatre estable de Barcelona; considera que la fugida dels treballadors de teatre cap a Madrid va començar inclús abans de la guerra civil i fins que va acabar la dictadura no va aparèixer la necessitat de crear a la ciutat un teatre amb programació pròpia i amb una companyia estable, entenent com a companyia a tots els treballadors, incloent-hi els tècnics.
El teatre català era gairebé inexistent i cada vegada que es volia fer una representació s’havia de passar per la censura; el llavors Teatre independent català era suportat per un grup reduït de persones de caràcter excursionista; en aquell ambient el Lliure va pensar de muntar un teatre amb taller d’escenografia, taller de vestuari propis… on s’estudiaven els textos pels mateixos actors. Recorda que l’actriu Anna Lizaran recercava fins i tot el perfum de cada personatge que havia d’interpretar i fins que no el trobava no donava per acabada la seva feina.
Els espectadors de seguida es van adonar (i nosaltres dos entre ells), que el teatre que es feia al Lliure integrava als espectadors dins de l’espai escènic; Lluís ens explica l’anècdota de què un matrimoni ja gran de la primera fila, a causa del fred que feia a la Sala, es van tapar les cames amb la lona de la mateixa escenografia… i la representació va continuar com si res.
Els treballadors del Lliure van treballar els primer anys en forma de cooperativa, en el que solament cobraven un sou, els que no tenien altre salari complementari; després es va convertir en una Fundació.
Quan va néixer el Teatre Lliure l’any 1976, acabàvem de sortir d’una foscor casposa de la dictadura franquista i tothom teníem ganes de construir i d’endinsar-nos en la Cultura Europea. En pocs anys el Lliure de Gràcia va assolir grans èxits en el món del Teatre, per la seva manera artesanal de fer… arribant a ser un símbol de llibertat a tot l’estat espanyol, creant ràpidament “escola”; l’any vinent el Lliure complirà el seu 40 aniversari.
En Fabià Puigserver se’n va adonar que l’èxit de públic faria que rapidament els espectadors no capiguessin en aquella sala tan reduïda i va recercar un nou espai que fos encara millor, sense que es perdés l’ambient de proximitat del teatre de Gràcia; per sort aquest espai el tenim ara i és l’enveja de molts teatres de l’estat espanyol i també en l’àmbit internacional, per la facilitat de transformar-se en cada un dels espectacles que es representen.
La situació econòmica del Teatre Lliure ara mateix és molt delicada, perquè ha assolit el cim de qualitat en els últims anys, amb una programació molt extensa que intenta abastar tots els públics i totes les economies possibles; arribats fins aquí, és molt difícil créixer i assolir nous reptes amb la mateixa qualitat, i comptant amb la mateixa subvenció publica o encara més minsa. El teatre Lliure ha intentat obrir-se a tots el tipus de públic amb iniciatives com són els “aixoplucs” a companyies teatrals formades per joves o autors gairebé novells.
Fa uns anys que algú va decidir que el Teatre Lliure de Gràcia era “socialista” sense cap raó que ho sustentés…. i llavors els “convergents” de l’època van creure que havia de crear-se un nou teatre a la seva imatge…. així es va crear un altre teatre públic a Barcelona, el TNC. A Barcelona ja fa temps que es practica el canibalisme cultural. El Teatre Lliure va passar de Gràcia a Montjuïc, sense pressupost suficient per portar a terme una programació digne; fins fa molt poc, la plantilla del Lliure era la meitat que la del TNC…. una injustícia històrica. Malgrat aquest fet, oferint qualitat teatral, el Lliure ha aconseguit doblar els espectadors, els abonats i la taquilla.
El Teatre públic necessita el suport amb diners públics; els espònsors de grans empreses privades prefereixen invertir en esports i molt poc en Teatre i arts escèniques. No és pas veritat que el teatre anglosaxó és bàsicament privat, ja que en moments de crisis com l’actual, l’estat britànic aporta el 60% del seu pressupost.
A casa nostra quan arriben els nous polítics, se’ls ha d’explicar des del principi, el cost que tenen determinats espectacles i es queden astorats quan s’assabenten que per representar l’òpera Carmen al Liceu, per transportar la seva escenografia es van necessitar 17 tràilers… i és que desconeixen totalment les necessitats reals d’una producció.
És importantíssim per un Director de Teatre, tenir confiança plena amb el seu equip tècnic i en Lluís Pasqual afirma que sortosament la té; també comenta que l’ofici de Director de Teatre s’aprèn amb el temps i que es podria comparar al del patró d’un vaixell; afirma que els actors són la base de tot, ja que són realment els que fan anar a la gent al Teatre… i són també ells els que fan arribar a emocionar al públic; els actors estudien 3 anys per poder projectar la seva veu a punts concrets de les platees… és una tècnica no gens fàcil d’aprendre; malgrat això comenta que la societat actual “sordeja” per la mala costum d’escoltar a gran volum la música a través dels auriculars.
Lluís Pasqual ens comenta que per exemple la temporada vinent està pensada ja en el 90%... i que per què ens fem una idea, aquesta setmana acaba de parlar amb una companyia teatral de cara al Nadal del 2017.
La seva opinió és que el Teatre català va quedar escapçat l’any 1939 i que els autors clàssics i les seves obres són finites; ell aposta molt més pel teatre contemporani que pel teatre clàssic actualitzat. Ens diu que ell mai ha estat gelós ni a la seva vida privada ni tampoc al món del teatre…. però el que ens afirma, que si és envejós i molt, de la forma de fer teatre a Anglaterra, país del qual hauríem d’aprendre molt … i és que el Teatre en aquell país es mama des de ben petit inclús en l’ensenyament obligatori a l’escola; el teatre, afirma, forma part de la vida dels britànics, fins a punt que els Teatres tanquen també els diumenges com qualsevol altre treball.
L’espectador de teatre per la seva part en assistir a una representació adquireix una sèrie de “compromisos” que altre tipus d’espectadors no assumeixen normalment… no adormir-se, no tossir i no marxar de la sala en mig d’una representació, per respecte; la seva valoració de l’espectacle moltes vegades depèn del seu propi estat d’ànim i de cada funció, perquè el Teatre es ven viu.
El Teatre Lliure sempre ha considerat els seus espectadors com la seva família i han estat el “centre” i l’objectiu final del seu treball.
D’això últim puc donar fer personalment, ja que el tracte amb els espectadors és modèlic des del primer treballador de la casa fins a l’últim, incloent-hi als actors; quan arribes al teatre Lliure et sents com a casa…i això pocs teatres poden presumir de què els seus espectadors pensin d’aquesta manera.
