Amb força retard em poso a escriure el que em va semblar l’obra de Teatre que varem tenir la sort de veure el dissabte passat al Teatre Tantarantana.   De fet, NUESTRA SEÑORA DE LAS NUBES, ja no es pot veure a Barcelona, perquè tan sols va ser representada al TANTA 3 dies, del 7 al 9 de març.

Es una veritable llàstima que aquest espectacle, en castellà i que be de Madrid, ens hagi visitat tan sols 3 dies, perquè sincerament ha estat potser el millor espectacle que nosaltres hem vist des de que hem tornat a trepitjar el Tantarantana, desprès de masses anys d’absència.

Una memòria amarga construïda amb afinat sentit de l’humor. On la condició de l’exiliat s’universalitza i es tradueix en condició del desplaçat, del desarrelament o de la marginalitat. Una peça que reflexiona sobre la memòria , però també sobre l’oblit. Sobre els motius que condueixen a l’exili , però també sobre el comportament costumista de arquetípics personatges, possibles habitants de qualsevol poble del planeta.

L’obra ens explica les successives trobades entre Óscar i Bruna , dos exiliats que en el transcurs d’un temps imprecís recorden episodis del seu poble, Nuestra señora de las Nubes. Records pels quals transita una diversa galeria de personatges , habitants d’un món carregat d’imperfeccions , però on les esperances i els somnis ocupen un destacat lloc.

Dos magnífics actors, ni mes ni menys que de la companyia del Teatro de la Abadía, en Julio Cortázar i Imma Nieto; ells dos tot sols davant del públic i un parell de cadires, amb unes interpretacions extraordinàries, porten tot el pes de l’obra interpretant un munt de personatges, molt ben arropats per la il·luminació que transforma l’escenari en un munt d’indrets, faciliten molt el seguiment de l’obra als espectadors.

Continua llegint →