Ja fa temps que el teatre argentí ens sorprèn i aquesta vegada a més de més de divertir-nos i riure molt, hem pogut gaudir de molt bon Teatre que compte amb un text extraordinari d’un argument punyent i amb actuacions que ens han deixat bocabadats.
Des de dimarts passat quan vàren sortir del Romea, estic lluitant amb mi mateix, tot pensant en la valoració amb la qual hauria de aparèixer a “Voltar i Voltar”…. i a la fi, encara que es tracta d’una producció sense cap tipus d’escenografia, o molt bàsica, em permeto el luxe de valorar-la amb la màxima puntuació possible de 5 estrelles.
Es tracta de “EL LOCO Y LA CAMISA” de Nelson Valente, responsable a mes a més de l’autoria, de la direcció i de la posada en escena.
Una família amaga el seu boig de totes les maneres possibles. L’amaga de l’exterior i del dintre. Suprimir-lo seria allò ideal. El boig es desenvolupa amorf i monstruós com un cos dins una cotilla. La seva habilitat/condemna és dir allò que veu sense filtres.
A El loco y la camisa allò subjectiu, quan està unit al concepte de bogeria, es torna potser objectiu. Qui són els bojos i qui està en el seu seny? No existeix major bogeria que la de viure en la continua mentida. La irrealitat fa embogir i perverteix. I la maldat…, que s’alimenta a si mateixa sense descans”.
Un argument senzill, però que reflecteix la societat d’avui en dia, amb les seves falsedats i la doble cara que d’una o d’un altra manera tots nosaltres posseïm a la nostra vida diaria dins de la família; tots els protagonistes volen ser escoltats però la realitat és que ningú escolta a ningú i cada un va a la seva… únicament un “boig” sembla que ho escolta tot i és l’únic sincer; un personatge incomodo per la resta, perquè sense malícia, destapa les veritats de tots els que l’envolten.
L’excusa que utilitza l’autor, és el sopar de presentació del nuvi de la chicota a tota la família, que es converteix en un esdeveniment on a poc a poc surten totes les misèries amagades de cada un dels integrants de la família.