EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA (temp. 18/19 – espectacle nº 135)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ja fa uns dies a la Sala Beckett ens van presentar en roda de premsa el cicle “Res no és mentida. Joves i ficció en temps digitals” coordinat per Elisenda Ardèvol. Un cicle que vol ser una reflexió sobre la ficció i el món juvenil.
I dins d’aquest cicle s’ha programat EL CHICO DE LA ÚLTIMA FILA de Juan Mayorga, dirigit per Andrés Lima. Aquest text va ser guardonat amb un premi Max al millor autor 2008, i va inspirar el cineasta François Ozon per la pel·lícula “Dans la maison” (2012) que va guanyar la Conxa d’Or al Festival de San Sebastian.
El març del 2014, ja vàrem poder veure un altra versió d’aquesta proposta a la Sala Muntaner, que també ens va agradar molt i que llavors va estar dirigida per Víctor Velasco.
Germán és un professor de secundària, professor de literatura, que es desespera corregint les redaccions dels seus alumnes. Fins que arriba a la redacció del noi silenciós que s’asseu a l’última fila. Una redacció que comença dient “El sábado fui a estudiar a casa de Rafael Artola. La idea partió de mí, porque hace tiempo que deseaba entrar en esa casa.” … redacció que acaba amb un “continuará“….
L’afilada capacitat d’observació que transmet el text li despertaran contradiccions, somnis i velles frustracions. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el chico un vincle tan intens com a perillós. Perillós per a ells i per als qui els envolten. Una estranya relació que acabarà en una espiral perversa de fascinació, erotisme i expectatives irrefrenables.
Com ja sabeu els que ens llegiu amb normalitat, la Sala Muntaner, precisament no és un Teatre que ens vingui mai massa de gust i és que ja ens ha passat l’edat d’haver de fer corredisses per agafar un lloc on la visió sigui acceptable; les cues que es formen al carrer abans de l’espectacle a tal fi, són de vergonya i un fre claríssim per la nostra assistència. Ahir per exemple, quan faltàvem menys de 10 minuts per començar vaig d’haver de reclamar a la taquillera, que ens obris d’una vegada les portes de vidre per accedir al hall, ja que plovia força; ho va fer, però de mala gana i remugant”que el hall era petit i que ella no tenia pas la culpa de què plogués”
…. increïble !!!
Després de tot, la mitja hora d’espera no va servir de gaire, ja que el Teatre era gairebé buit, ja que dimecres era dia de futbol (2 partits i un d’ells del Barça).
Germán és un professor de secundària al que li arriba a les seves mans la redacció d’un noi silenciós que seu sempre a l’última fila de la classe. A partir d’aquí, sorgeix entre l’adult i el xaval un vincle tant intens com perillós. Perillós per a ells i per als que l’envolten.
“El chico de la última fila” és una obra sobre un mestre i un deixeble, que està vivint el seu pas de l’adolescència a la maduresa; però també sobre pares i fills…. sobre persones que ja han vist massa i persones que estan aprenent a mirar. Una obra sobre el plaer de treure el cap i tafanejar les vides alienes i sobre els riscos de confondre la vida real i l’aprenentatge d’escriure un obra literària. Una obra sobre els que trien l’última fila: aquella des de la qual es veu totes les altres.
El text de Juan Mayorga és un luxe, on molts de nosaltres ens veiem reflectits com en un mirall, en el que es diu en cada una de les seves frases, està mesurat fins al mil·límetre. Sembla al principi que es centra unicament sobre el tema del “voyeurisme” o de la curiositat de tafanejar en la vida intima dels altres, i que tots tenim malauradament, en més o menys grau…
El noi de la ultima fila, al principi de l’obra, diu … “Des de aquí, veus a tots però ningú et veu a tu“.
A través de les redaccions del noi, el professor es veu atret per la manera d’escriure de l’adolescent, però sobretot atret pel “voyeurisme” que descriu amb tota naturalitat, en la seva escriptura sobre fets reals que viu dia a dia. De fet el professor i la seva esposa a la vegada es transformen en voyeurs, a partir de les lectures que fan de cada capítol, de les descripcions que redacta el protagonista; CONTINUARÁ … i el professor, necessita irremeiablement llegir el proper capítol i l’incentiva a escriure el següent, amb l’excusa de què li vol corregir la seva manera d’escriure.
Quant acaba la representació t’adones que l’autor tracta a tots els 6 personatges de l’obra amb la mateixa necessitat de tafanejar en la vida dels altres….. i que sense voler, tot el public juga el mateix paper de tafaner, amb l’excusa d’una aparent intriga.
Però és que a mes a més de tot això, amb una falsa senzillesa d’argument,ens endinsa en les complexes relacions humanes i les lluites de poder entre les mateixes; ens descriu l’intent repetitiu de la dona del professor de manipular al seu marit per tal de què prengui mesures contra la llibertat de l’estudiant al seu càrrec; … de les relacions de parella insatisfetes de les dues parelles de diferents classes socials i culturals…. ens parla d’amor i desamor i d’objectius personals que no lliguen en absolut amb el de la parella amb la qual convius.
La Direcció i posada en escena de Víctor Velasco, no pot ser millor del que és planteja a sobre de l’escenari, amb una escenografia molt senzilla, a base de les mateixes taules de la classe, i que amb petits jocs de llums, forcen a l’espectador a imaginar-se que es trasllada als diferents escenaris on transcorre l’acció, la classe, el carrer, casa del professor, casa del seu amic Rafa… etc.
Curiosament solucions tan senzilles i econòmiques com aquesta, les prefereixo a d’altres mes “realistes”, on potser un text tan ric com aquest, pot provocar en l’espectador la pèrdua d’una mica d’interès en què es diu i el com es diu…. en les mirades i silencis de cada un dels intèrprets, que en aquest cas sempre romanen a escena.
Una escena clau i molt atractiva, és quan el professor li indica a Claudio, l’alumne, que ha de posar punt final als seus escrits, però que alhora hauria de buscar un final sorprenent on l’espectador es cregui amb la necessitat de dir…. “És el final que tothom s’esperava…. no hi havia cap d’altre possible”.
Finalment dir-vos que aquest equip “d’actorasos”, sembla que ja fa 3 anys que interpreten l’obra i això es nota. Ho fan TOTS, la mar de bé. Evidentment alguns papers principals tenen mes pes que d’altres, com són el del professor (Miguel Lago Casal) i l’alumne (Óscar Nieto San José), però si aneu a veure-la, comprovareu que en realitat es tracta d’una interpretació coral, ja que cada un dels sis personatges tenen un paper important en tot plegat i els actors ho aprofiten amb escreix.
Victor Velasco
Al final de la representació vàrem tenir la gran sort de què havia col·loqui amb els actors, organitzat pel club TresC; el col·loqui amb poquíssima gent va ser molt enriquidor, ja que vàrem participar activament molts dels espectadors presents… i fins i tot jo vaig parlar, en una de les poquíssimes vegades que ho he fet….. i és que els actors es van buidar davant nostre perquè estiguéssim tant a gust com en el menjador de casa nostre; al final, fins i tot alguns van baixar de l’escenari per tal de estrenye la mà a cada un dels espectadors.
Encara que sembli repetitiu amb les meves recomanacions, de debò que aquesta vegada seria imperdonable que us perdéssiu aquesta producció extraordinària en tots els aspectes. A la Sala, havia una parella que havien vingut des de les illes Canàries, expressament a Barcelona per tal de veure aquesta representació. Teniu de temps fins al 20 d’abril 2014, però no us adormiu, perquè es tracta d’una proposta que realment paga la pena.
Autor: Juan Mayorga
Direcció: Víctor Velasco
Intèrprets:
Miguel Lago Casal, Óscar Nieto San José, Olaia Pazos, Carlos Morla, Sergi Marzá i Natalia Braceli.
Espai escenic: Israel Muñoz i Victor Velasco – Musica: Ernier Motor – llums: Eduardo Lopez i Eduardo Vizuete – Vestuari i Producció: La Fila de al lado