Arxiu d'etiquetes: diari ARA

– Visita guiada per la “ciutat jardí” de l’actual AVINGUDA TIBIDABO (****) Dr. Andreu versus Eusebi Güell, la ciutat-jardí que sí va triomfar – 11/10/2014

Feia força temps que no fèiem una passejada aprofitant la gran quantitat de propostes de visites guiades per la nostra ciutat, Barcelona; fa pocs dies, dins de l’espai de l’espai del subscriptor del diari ARA, vaig veure una que em va cridar l’atenció, ja que era una visita que bàsicament recorria l’Avinguda del Tibidabo, que està tan sols a uns 300 metres de casa nostra; moltes vegades, com podeu imaginar, hem caminat per aquesta Avinguda per tal d’anar a fer algun anàlisi clínic, o bé per menjar al restaurant “El Asador d’Aranda”… o visitar una i un altra vegada el CosmoCaixa, però moltes més hem passat ràpidament amb el cotxe anant cap a casa; queda lluny l’època en què de petit, pujàvem amb il·lusió al parc d’atraccions Tibidabo, utilitzant el tramvia Blau per pujar fins a l’estació del Funicular. El cert és que el més proper, potser és el més desconegut, i ens va picar la curiositat de conèixer la història d’aquesta avinguda.

El títol d’aquesta ruta guiada es “ Dr. Andreu versus Eusebi Güell, la ciutat jardí que sí va triomfar”.

Pel que sembla durant la primera dècada del segle XX, van haver dues iniciatives d’urbanització del que volien arribar a ser “ciutats jardí”, amb cases o mansions rodejades de jardí per l’alta burgesia catalana, al que llavors eren les afores de la ciutat.

Per una banda el Dr. Andreu (el creador de “Pastilles del Doctor Andreu”, contra la tos, molt populars a la seva època, que es van comercialitzar a escala mundial); aquest prohom va iniciar la urbanització de l’Avinguda Dr. Andreu (ara coneguda com Av. Tibidabo), i tota la seva àrea d’influència. Va triomfar ràpidament, sobretot perquè va tenir en compte planificar el transport públic a la zona, per accedir amb facilitat, en el que ara es coneix com el Tramvia Blau, i també l’inici de l’actual parc d’atraccions del Tibidabo. La seva influencia, va provocar que molts burgesos, establiren la seva residencia a la zona o bé en tot cas una segona residencia per l’estiueig. Els barcelonins de a peu, també van acceptar de bon grat que aquesta avinguda, fos des d’aquell moment, el camí natural per accedir a la muntanya del Tibidabo.

Per l’altra banda el conegut comte Eusebi Güell, va encarregar a l’arquitecte Antoni Gaudí, la urbanització d’una altra “ciutat jardí”, ara conegut com el Parc Güell; aquesta segona urbanització va resultar un estrepitós fracàs, ja que a banda de la casa que es va construir el mateix arquitecte, per tal de controlar les obres, únicament es va arribar a vendre dues parcel·les, en la que ara es poden veure les dues úniques cases construïdes, de les 60 prèviament previstes.

Continua llegint →

– Articles d’opinió a la premsa – NEOCOLONIALISME CONSTITUCIONAL per Joan M. Tresserras – diari ARA – 10/04/2014

Deixa un comentari

Joan M, Tresseras

Dimarts. Madrid. Es planteja des del Parlament català un repte democràtic, transparent i a pit descobert. Volem ser escrupolosos en els procediments. Perquè cal i ens convé. L’Estat esbufega, fart de nosaltres. Ens escolta amb un rictus condescendent. Després puja amb diversos rostres al faristol, s’escura les gargamelles i parla, enutjat, exposant les seves evidències i desplegant el seu virtuosisme argumental: no; gens; impossible; forassenyat; aberrant; mai; enlloc; des de sempre; vade retro.

Raons? Explicacions? Només essències. Ells són continent; nosaltres una hipòtesi d’illa. Ells són complets; nosaltres només una part. Ells són una solució històrica; nosaltres un problema. Ells són un exemple modèlic d’estat nació; nosaltres una anomalia. Ells són metròpoli d’un vell imperi; nosaltres simple província. Ells són font de legitimitat; nosaltres carn de conflicte. Ells uneixen; nosaltres separem. Ells són més; nosaltres menys. Ells són propietaris generosos; nosaltres llogaters malpagadors. Ells són cos sencer; nosaltres un simple membre. Ells són protagonistes; nosaltres figurants. Ells són sobirans; nosaltres no. Ells poden decidir; nosaltres no. Ells són els escollits i els amos. Ells dominen. Ells manen. L’estat és seu. I el destí. Seva és l’única plataforma de totes les homologacions. Ells són, al capdavall, els guanyadors. Els que dicten. Els de l’única nació nacional a considerar en aquest cas.

Ells poden determinar-se sols; nosaltres no. Ells poden ser a Europa; nosaltres, sols, no. Ells, audaços de mena, s’atorguen la potestat d’indicar-nos qui som, què som i com ho hem de ser. Ells -no pas nosaltres- saben si estarem més bé junts o separats. Ells pensen -de fa segles- per ells i per nosaltres. Es desviuen per nosaltres. Ells fixen els límits. Reescriuen el seu passat i el nostre; prefiguren el seu futur i el nostre. Ells són els intèrprets de la nostra voluntat. Senten que som d’ells; que formem part d’ells, ontològicament subsumits; que fora d’ells no tenim sentit. Per això no poden deixar d’orientar-nos; de dir-nos què és democràtic o no; què és legal i què no; què és legítim i què no. Saben quines preguntes podem formular-nos i quines no. Quines il·lusions són viables i quines són pura quimera.

Continua llegint →

– Article d’opinió – EL PEDRO I EL PACO EREN A LA MANI (Sebastià Alzamora) – diari ARA 28/09/2012

2 respostes

Avui, com acostumo a fer cada dia, he llegit l’article que escriu Sebastià Alzamora, en el diari ARA i m’ha sorprès perquè jo el dia de la manifestació vaig pensar el mateix i crec que els mitjans de comunicació no han parlat gaire d’aquest tema, que crec és importantíssim per entendre el que està passant a casa nostra. Us proposo la seva lectura…

________________________________________________________________

El Pedro i el Paco eren a la Mani

per Sebastià Alzamora – (diari ARA – 28/09/2012)

Una de les obvietats que, segons sembla, no han detectat els finíssims audiòmetres del patriotisme constitucional espanyol és la següent. Si el sobiranisme català ha crescut fins a les cotes en què es troba actualment és perquè ha esdevingut prou transversal per involucrar aquells que se suposava que hi havien de ser més refractaris: verbigràcia, els ciutadans de Catalunya que hi viuen i hi treballen en castellà. Si a la Mani de la Diada hi havia la gentada que hi havia és perquè entre els manifestants s’hi comptaven moltes (moltíssimes) persones que tenen el castellà com a llengua materna i/o habitual. Gent que també cridava independència , però amb la e tancada. Si no hagués estat així, l’èxit de la mobilització senzillament no hauria estat possible.

No voldríem que al senyor José Bono li agafés un baticor, però és molt possible que els seus estimats amics Pedro i Paco, pels quals ell pateix tant que no esdevinguin “estrangers” en una Catalunya independent, també assistissin a la Mani. I de cap manera desitjaríem que el senyor Fernández Vara sucumbís fulminat per un atac de perplexitat, però també pot molt ben ser que els 150.000 extremenys que ell reclama al president Mas (en el que segurament ha estat l’estirabot de demagògia més marciana que hem hagut de deglutir fins ara), també fossin al passeig de Gràcia el dia 11 de setembre. I si no ells, els seus fills, o els seus néts.

Una de les claus de la pervivència de la consciència nacional catalana ha estat la capacitat de la societat del país d’assumir i de donar cabuda a les successives onades migratòries arribades de la resta de l’estat espanyol (i, ara, de les que arriben d’arreu del món): allò que es va conèixer com a integració . Aquesta ha estat una història d’èxit, sobretot perquè no ha consistit en la dissolució o la persecució de la identitat i la cultura dels immigrants, sinó, justament al contrari, en el seu acomodament. En el seu encaix, per fer servir una expressió famosa que mai ha pogut utilitzar-se amb propietat quan del que es parlava era de la relació de Catalunya amb Espanya.

Tant ha estat així, que ara gairebé el seixanta per cent de la població catalana té el castellà com a primera llengua. I el cent per cent, no cal dir-ho, compleix el deure constitucional de conèixer-la i d’usar-la diàriament. Però això no ha trencat, com l’espanyolisme més ranci desitjava, la noció de comunitat que comparteixen la gran majoria dels catalans. Una noció de comunitat que, avui, reclama materialitzar-se en una sobirania plena.

Contra el que s’imagina el nacionalisme espanyol de les cavernes, parlar castellà no implica anar contra el català ni contra Catalunya. Hi ha independentisme català en castellà, i el Pedro i el Paco, en una Catalunya independent, no seran estrangers, sinó ciutadans com tots els altres. I seguiran parlant en castellà, lliures i contents com dues flors de pèsol.

– Article d’opinió – “Monkeys reject unequal pay” – de l’escriptor Albert Sánchez Piñol – diari ARA (15/09/2012)

5 respostes

Avui inicio la publicació d’una nova categoria de cròniques; es tracta de recollir a “Voltar i Voltar” una serie d’articles d’opinió dels diaris que llegeixo i que a mi particularment m’han agradat molt. Per aquesta raó crec que es mereixen una major difusió i m’agradaria que la gent que ens visita en aquest petit racó “voltaire” tingui accés a aquets petits tresors mig amagats a la premsa.

Avui començo amb un article del diari ARA, (del que soc suscriptor),que es va publicar ahir 15 de Setembre 2012, escrit per Albert Sánchez Piñol.

‘Monkeys reject unequal pay’

ALBERT SÁNCHEZ PIÑOL

Si tenen lliures 2 minuts i 38 segons de la seva vida els recomano, la visió d’aquest vídeo. És un vídeo breu, molt breu, però que demostra que amb dos minuts i mig n’hi ha prou per construir un document tan hilarant com substanciós. (I, de fet, dels dos minuts i mig fins i tot es poden estalviar el primer, purament acadèmic).

El vídeo mostra un experiment amb micos.

Vet aquí: dos micos de l’espècie dels caputxins estan en dues gàbies separades però adjacents. La paret frontal de cada gàbia té un forat. Quan una científica para la mà, els micos treuen el braç pel forat i li donen una pedreta. Si ho fan així, són recompensats amb una peça de menjar. Fins aquí no hi ha res de nou.

Però l’experiment incorpora una novetat: l’esforç d’un mico és recompensat amb un gra de raïm, el de l’altre amb un tallet de cogombre. Cada mico pot veure el que rep l’altre, i com tothom sap el raïm és molt més dolç i saborós que un mesquí tall de cogombre. I allò astorador, allò revelador, és que el mico del cogombre, en adonar-se de la lògica retributiva, s’indigna i protesta com el que és: un mico empipat. (Si us plau, no em maleeixin per l’ spoiler . Els asseguro que el valor humorístic del vídeo continua intacte, el que fa petar de riure són els escarafalls del mico).

D’altra banda, aquests dies un vídeo així fa mal als ulls. Perquè el mico copsa de seguida que el sistema retribucionista és pervers. No necessita rebre tres vegades, ni dues, cogombre en lloc de raïm: la primera vegada que li donen cogombre ja el llença, emprenyadíssim, contra la bata de la investigadora. I un es pregunta: com és possible que una comunitat humana tan lúcida i civilitzada com la catalana hagi trigat no cent, ni dos-cents, sinó tres-cents anys a protestar clamorosament contra l’ unequal pay ?

Continua llegint →