Ahir ens varem apropar de nou a una de les sales de Teatre que estimem mes, precisament per les seves propostes que se surten del teatre mes convencional i la veritat és que quasi sempre ens agraden molt.

De fet la Sala Beckett s’anomena ella mateixa com “Obrador Internacional de Dramatúrgia“, i acostuma a encertar-la.

Era també la nostra primera obra de Teatre de la temporada 2012/2013 i anàvem amb forces ganes de què ens agrades, però malauradament no va ser així.

El director i alhora traductor de l’obra teatral, Carles Fernández Giua, en el programa de ma ens la presenta amb aquestes paraules: “és un fresc fet de retalls de la vida d’un home afectat per la pèrdua de la memòria. L’acompanyen el fill i el metge. Tots tres lluiten per preservar el tresor i, alhora, descobrir la veritat amagada en els records.” …. i també ens diu “La memòria, que pot ser vista com a narració, està íntimament lligada a la identitat. Qualsevol intent de reconstruir el nostre passat ens condueix inevitablement a qüestionar-nos qui som tant des del punt de vista individual com a col·lectiu, a plantejar-nos diferents versions dels fets i les persones“.

Per altra banda l’autor, Davide Carnevali (Milá – Itàlia, 1981), en el mateix programa de ma comenta: “Emil Kraepelin és el psiquiatre que, a començament del segle XX, va anomenar “Malaltia d’Alzheimer” la forma de demència que va descobrir i teoritzar juntament amb el seu col·lega Alois Alzheimer.” ” Aquest és un text sobre el problema de la memòria, sobre la identitat i sobre la possibilitat de reconstruir el passat i la història. La història personal d’un home que està perdent la traça de la seva pròpia vida, és a dir, la seva identitat“, “La història col·lectiva d’una nació, Europa, que en la memòria de les seves guerres i en l’actualitat dels canvis polítics que s’hi donen, encara està buscant la definició de si mateixa. Perquè la identitat d’una nació, com la de l’individuo, s’estructura sobre la capacitat de recordar, de donar coherència al relat dels esdeveniments que li sónpropis.”

Ens un tema que a priori ens interessa i molt i precisament per això varam acudir a la Sala Backett. Sota el nostre punt de vista creiem que l’autor no ha aconseguit atrapar a l’espectador amb la seva manera d’exposar el tema a escena. Molt bona voluntat però el resultat real es força pobre i en alguns moments es fa fins i tota avorrida.

Continua llegint →