… I dissabte, després de la magnífica “Feísima enfermedad y ……” al Lliure de Gràcia, ens vam dirigir a la Villarroel per veure AQUELLA NIT, un text del dramaturg David Greig traduït per Cristina Genebat i dirigit per David Selvas.
David Greig (Edimburg, 1969), és dramaturg i director artístic del Lyceum d’Edimburg des del 2015.
“MIDSUMMER” (AQUELLA NIT) és una comèdia romàntica, estrenada a Edimburg en 2008, amb música i cançons de Gordon McIntyre, adaptades i interpretades pels músics Aurora Bauzà i Pere Jou (TelemannRec.).
Ens explica la història de l’Helena (Marta Bayarri) i el Bob (Ivan Massagué). Ella és una advocada de divorcis que manté una relació amb un home casat. Ell és divorciat i malviu fent negocis del tot il·legals. Viuen a Edimburg on sempre plou.
Fotografia de Lander Larrañaga
Una nit de divendres, tots dos sols en un bar, es coneixen i decideixen emborratxar-se plegats. Tots dos viuran un cap de setmana que els donarà l’oportunitat de canviar coses, de qüestionar i reorientar les seves vides. Tots dos descobriran que el que creuen que volen no té res a veure amb el que realment volen. Una trobada marcada pel moment vital que viuen tots dos, la crisi dels quaranta.
Hem sortit molt satisfets del Teatre Lliure després de veure i viure la segona part de la peça ÀNGELS A AMÈRICA, una part on les al·lucinacions conviuen amb la realitat dels protagonistes. Una posada en escena sorprenent i encertadíssima amb unes interpretacions magnífiques. Amb un caire molt més simbolista que la primera part, està farcida de moments realment onírics.
Ens trobem davant una escenografia que sembla exactament igual que la que vam deixar ahir, únicament ha canviat el gruix de les volves de neu, i la bandera de la Unió Soviètica, que projectada a la pantalla, presideix l’escenari.
This slideshow requires JavaScript.
Àngels a Amèrica és la segona peça teatral escrita per Tony Kushner (Nova York, 1956) amb la que va guanyar el premi Pulitzer en 1992. La primera part “Millennium Approaches” es va estrenar el maig de 1991 al Eureka Theatre Company de San Francisco, i la segona “Perestroika” el novembre del 1992 al Mark Taper Forum de Los Angeles.
En aquesta segona part, PERESTROIKA, l’epidèmia de sida ha progressat, però sembla intuir-se una petita llum “al final del túnel”. La malaltia fa modificar l’entorn dels que la pateixen, i veiem dibuixats encara més clarament que ahir, els personatges que conformen la diversitat de la societat nord-americana, jueus, mormons, negres, poderosos … un retrat magnífic. Una recerca d’esperança a través dels somnis i les visions que conviuen amb els arguments polítics.
La malaltia continua marcant les vides de Roy Cohn (brillant Pere Arquillué) i Prior Walter (un convincent Joan Amargós), però evolucionen en sentit contrari. El primer disposa dels diners i les influencies per aconseguir la medicació que, encara en fase experimental, pot frenar la malaltia. Un advocat hipòcrita que manega els fils del poder fins i tot des del llit d’un hospital.
This slideshow requires JavaScript.
El segon està a casa seva sense cap bri d’esperança i lluitant per aconseguir una mica més de vida. Lluita contra les seves al·lucinacions i no vol assumir el rol de profeta que li hi ha atorgat l’àngel volador, una magnífica Raquel Ferry, que ens ha deixat bocabadats amb la seva interpretació molt propera al circ. Un àngel que qüestiona al mateix Déu i la seva obra.
Destaca amb llum pròpia, i de fet esdevé protagonista quasi absolut d’aquesta segona part, el personatge de Belize, interpretat magistralment per Quim Avila. Una interpretació que ha estat capaç de transmetre la tendresa i la rebel·lia, l’amor i l’odi i el petit punt d’humor que endolceix la cruesa del que estem veient.
Vicky Peña ens ha enamorat amb la seva interpretació de Hannah Pitt, que com diu Prior és “la mare de l’amant del meu examant“, sense deixar d’esmentar la seva aparició en el moment inicial d’aquesta segona part, assumint el paper del bolxevic més vell de tota la Unió Soviètica, que viu astorat la seva desintegració.
This slideshow requires JavaScript.
En aquesta segona part pràcticament desapareix d’escena Oscar Rabadan (una llàstima) i l’actriu Claudia Benito es transforma en el personatge d’Ethel Rosenberg esperant la caiguda i mort del seu botxí, en Roy, que fins i tot, en el moment previ a la seva mort, juga amb ella i els seus sentiments.
Harper Pitt (Júlia Truyol) continua buscant el seu lloc en el món després de la ruptura del seu matrimoni. La seva intervenció final quan ha decidit marxar i abandonar un marit que li suplica tornar, es magnifica.
Louis Ironson (Joan Solé) i Joe Pitt (Eduardo Lloveras) han iniciat una relació que no els durà enlloc. Tots dos se senten culpables d’haver abandonat les seves parelles i Louis no pot acceptar que Joe hagi estat el protegit d’un personatge tan menyspreable com Roy. Tots dos intentaran tornar amb les seves parelles, però tots dos han fet tard.
This slideshow requires JavaScript.
A l’última escena, han passat cinc anys, Roy és mort i Prior sobreviu. Ha caigut el mur de Berlín i queden en l’aire algunes incògnites sobre l’esdevenir polític del món.
Una magnífica proposta que adaptada per Albert Arribas i sota la direcció arriscada de David Selvas ens ha agradat molt poder veure. Complementant la informació de l’entrada de la primera part, ens agradaria comentar la participació de Pere Faura en la coreografia i de Pere Jou en la direcció de cant.
La versió del National Theatre, d’aquesta segona part que vàrem poder veure el novembre del 2017 als cinemes Yelmo, ens va agradar moltíssim, però creiem sincerament que aquesta versió de David Selvas, no es queda pas enrere i en molts aspectes la supera.
Felicitats a tots per la feina feta i llarga vida teatral a tots i cadascun dels integrants de La Kompanyia.
This slideshow requires JavaScript.
Autor: Tony Kushner
Traducció de l’anglès i adaptació: Albert Arribas
Direcció: David Selvas
Intèrprets: Joan Amargós, Pere Arquillué, Quim Àvila, Clàudia Benito, Raquel Ferri, Eduardo Lloveras, Vicky Peña, Òscar Rabadan, Joan Solé i Júlia Truyol
Intèrprets vídeo: Clàudia Benito, Joel Bramona, Lua Gatell, Eduardo Lloveras, Alfons Nieto, Jaume Solà i Joan Solé
Escenografia: Max Glaenzel / Vestuari: Maria Armengol i Clara Peluffo / Caracterització: Ignasi Ruiz / Il·luminació: Mingo Albir / So: Damien Bazin / Vídeo: Joan Rodon (dLux.pro) / Coreografia: Pere Faura / Direcció de cant: Pere Jou / Assessor de judaisme: David Stolen / Ajudantia de direcció: Anna Serrano i Norbert Martínez / Ajudant d’escenografia: Josep Iglesias / Ajudanta de vestuari: Marta Pell / Ajudanta de vídeo: Esterina Zarrillo / Ajudanta de coreografia: Clàudia SolWat / Ajudanta de cant: Aurora Bauzá / Construcció d’escenografia: Pascualín i Taller d’escenografia Castells / Confecció de vestuari: Goretti Puente i Joan Baseiria / Efectes de vol creats per Accialt Flying Effects
ÀNGELS A AMÈRICA: 1. S’ACOSTA EL MIL.LENNI (temp. 18/19 – espec. nº 061)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Encara tenim fresc en el record, aquesta primera part de la peça del dramaturg nord-americà Tony Kushner, que va ser l’espectacle que va inaugurar el Teatre Nacional de Catalunya el 12 de novembre de l’any 1996, i que a nosaltres ens va impactar moltíssim.
En aquella ocasió va estar dirigida per Josep Maria Flotats i Josep Maria Pou interpretava el paper de Roy, Ramon Madaula el de Joe i Silvia Munt feia el paper de Harper. Una proposta on també treballaven Anna Maria Barbany, Pere Arquillué, Francesc Orella, Vicenta Dnogo, Montserrat Carulla, Lloll Bertran, Joan Borràs, Pere Eugeni Font, Núria Mampel, Pep Martínez, Pep Miràs, Cloti Miró, Pep Planas, Xavier Ribera i Alexis Valdés.
La segona part no va poder ser realitzada per motius merament polítics que van portar a la destitució de Josep Maria Flotats al capdavant del TNC.
Enguany, amb motiu dels 25 anys de la publicació del text, el Teatre Lliure ha programat aquesta peça magistral sota la direcció de David Selvas amb Pere Arquillué, Vicky Peña, Oscar Rabadan i la Kompanyia Lliure.
This slideshow requires JavaScript.
També en aquest moment la programació de l’obra ha estat marcada per la dimissió de Lluís Pasqual i la dissolució de la Kompanyia Lliure que presenta amb aquesta proposta, el seu últim treball conjunt.
La temporada passada i gràcies als cinemes Yelmo van poder veure la versió completa d’ANGELS IN AMERICA del National Theatre…. MILLENNIUM APPROACHES i PERESTROIKA.
Ahir vam fer cap al Teatre Lliure a les 19 hores per tal d’assistir a la sessió d’Àgora Lliure amb el Dr. Bonaventura Clotet, president de la Fundació Lluita contra la Sida, cap del Servei de Malalties Infeccioses de l’Hospital Universitari Germans Trias i Pujol i codirector del projecte HIVACAT de recerca de la vacuna de la Sida. Una xerrada recomanada als Instituts i on pràcticament tot l’aforament eren joves interessats pel risc de transmissió de la malaltia.
Ahir divendres, vam anar finalment a veure LA RESPOSTA, un text de Brian Friel, amb traducció de Pau Gener, i dirigit per Silvia Munt que es representa al Teatre Goya, dins de la programació del Festival Grec.
Una proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat 19 de juny i de la que no hem parat de llegir crítiques desfavorables. I per sort, s’ha tornat a complir allò de què a expectatives molt baixes, el grau de satisfacció és més alt. I la veritat és que a nosaltres LA RESPOSTA ens ha agradat molt.
Sílvia Munt ha fet realitat un vell projecte personal portant a l’escenari l’obra d’un autor irlandès que, coneixem especialment per muntatges com “Molly Sweeney” (Grec 2012), “Afterplay” (2013), “Translations” (Biblioteca 2014) i “Dansa d’agost” (Biblioteca 2016).
Aquest és el segon any que la Sílvia Munt participa en el festival Grec, ja que a l’edició de 2016 va dirigir “El preu”, en aquesta mateixa sala.
Brian Friel (1929-2015), fou un dramaturg en llengua anglesa, considerat el Txèkhov irlandès. En aquesta obra “A Give me your answer, do!” examina la complexitat de les relacions humanes, l’autor és capaç d’explicar la complexitat de les relacions paternofilials, de les relacions de parella i de les relacions d’amistat. Descriu les preguntes més importants que ens fem cada dia, com ara qui som, qui voldríem ser o com suportem l’existència quan passem un moment dramàtic a la nostra vida.
This slideshow requires JavaScript.
Tom (David Selvas) i Daisy Connoly (Emma Vilarasau), són matrimoni, ell és un escriptor que fa temps que no escriu. Ella havia estat una pianista considerada una jove prodigi, i ara beu ginebra. Sota una aparent normalitat estan patint greus problemes econòmics i tenen la seva filla Bridget (en el vídeo Raquel Ferri (adulta) i Rita Soteras (nena)) ingressada en un sanatori mental fa més de deu anys.
LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK (temp. 17/18 – espec. nº 284)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Malgrat que les comèdies d’embolics no és potser el tipus de Teatre que més ens apassiona, aquesta obra l’hem vist diverses vegades al llarg de la nostra vida i l’última fa relativament poc temps al Teatre Akadèmia, al desembre del 2015, en una versió que ens va satisfer força.
Dijous passat vam fer cap a la Sala Petita del TNC, per poder veure una nova versió de La Brutal, amb unes expectatives molt altes, les entrades exhaurides des d’abans de començar les representacions, i uns comentaris llegits a les xarxes, que ens feien preveure una gran nit de teatre.
“The Importance of Being Earnest” va ser l’última comèdia que va escriure Oscar Wilde i és considerada com un dels seus millors treballs. Va ser estrenada el 14 de febrer de 1895 en el St.James’ Theatre de Londres.
This slideshow requires JavaScript.
La gloriosa trajectòria d’Oscar Wilde (1854-1900) va quedar arruïnada sobtadament en sortir a la llum la seva condició homosexual, que havia mantingut amagada, amb la condemna a dos anys de presó, acusat d’indecència per la seva relació amb Lord Alfred Douglas, només tres mesos després d’haver estrenat aquesta comèdia.
Recobrada la llibertat, va canviar de nom i cognom (va adoptar els de Sebastian Melmoth) i va emigrar a París, on va romandre fins a la seva mort. Els seus últims anys de vida es van caracteritzar per la fragilitat econòmica, els problemes de salut derivats de la seva afició a la beguda i un acostament d’última hora al catolicisme.
David Selvas ens presenta una versió lliure de LA IMPORTÀNCIA DE SER FRANK, convertint-la en una fabula, i incorporant melodies originals interpretades en directe pels mateixos intèrprets. Paula Jornet és la responsable de la composició musical i ella mateixa canta i toca la guitarra. Durant la representació s’interpreten set temes musicals.
Fa gairebé un mes vaig poder assistir a la roda de premsa d’aquesta producció de La Brutal que es representa al Teatre Borràs, i la primera impressió va estar prou bona; després d’això vàrem començar a llegir les primeres reaccions a les xarxes socials i ens vam refredar força, ja que potser el gènere de la comèdia no és el que més ens satisfà en teatre.
Per sort ahir dilluns de pasqua vàrem rebre una oferta del 50% (pensàvem que els dilluns a Barcelona el teatre gairebé estava prohibit), i ens vam animar a provar sort, reconeixem que sense gaires expectatives…. i resulta que ens va agradar molt més del que esperàvem i a més, ens ho vam passar la mar de bé.
La companyia la Brutal ha volgut fer una aposta per aquest text de l’escriptor britànic Noël Coward; es tracta d’un text escrit el 1929 i estrenat al King’s Theatre d’Edimburg l’any 1930 i que va fer pensar a Juan Cavestany que versionar aquesta obra era “un projecte d’arqueologia”… i aleshores t’adones que una adaptació possible comença quan deixes de buscar justificacions per “portar a l’actualitat” el que en realitat sempre ha estat, és a dir, la tragicòmica esquerda entre la biologia i la cultura dels éssers humans“.
Aquesta adaptació ha anat un pas més enllà que presentar una comèdia sobre la lluita de sexes i ha donat una mica més de profunditat i dramatisme a les relacions de parella que no acaben de trobar l’equilibri. Es distancia de l’original en el tractament de les relacions del matrimoni format per l’Amanda (Marta Marco) i l’Eduard (David Selvas) que s’han acabat divorciant i es tornen a retrobar al cap de dos anys, quan amb les seves noves parelles, Victor (Javi Beltrán) i Sílvia (Mima Riera), coincideixin en un Hotel de Begur.
Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.
Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??
De quina “fibra” està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??
Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles …. i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.
Com ens diu la Sarah en un moment donat, la càmera ha de ser-hi per donar fe de què passa, però no pot intervenir per canviar el transcurs de la vida, no pot interferir en el desenvolupament dels esdeveniments, perquè no és el seu rol.
Els fets que ens expliquen se situen l’any 2009, la guerra de l’Iraq iniciada en 2003 continua, i la Sarah, una gran fotoperiodista de guerra resulta ferida en un atemptat en el qual perd la vida el seu intèrpret.
La seva parella des de fa vuit anys, James, la va a buscar a l’hospital d’Alemanya on durant sis setmanes ha lluitat per la seva vida. Tornen al seu apartament a Brooklyn i en aquesta treva obligada i en aquest període es replantegen la seva forma de viure i volen decidir com continuar quan estigui totalment recuperada.
Amb les entrades exhaurides abans de l’estrena, ha iniciat el seu recorregut aquesta adaptació del clàssic de Molière, DON JOAN, dirigit per David Selvas i protagonitzat per Julio Manrique. De fet ja ho estaven quan el Miquel va anar a la roda de premsa el passat dia 10 de març.
Una revisió actualitzada del personatge més llibertí i vividor de la literatura universal, un dels mites indiscutibles de tots els temps. Aquesta versió conserva un 70% del text original i els grans monòlegs, però han decidit fer-la a partir d’una nova traducció (realitzada per Cristina Genebat), ja que la ultima existent era del 1973. Han volgut abordar de manera especial tres aspectes importants, la relació amb les dones, l’espai i el càstig a Don Joan.
El canvi més gran d’aquesta adaptació és, sens dubte, el final. A l’obra original Molière acaba castigant Don Joan enviant-lo a l’infern…. i és que a l’època en què va ser escrita, era gairebé obligatori per la cultura que imperava, que en casos com aquest, al final de l’obra, el “pecador” havia de rebre el càstig per les seves malifetes.
Aquí no se li envia pas als inferns i el “càstig” s’ha reinterpretat d’una manera molt sorprenent, que a nosaltres ens ha agradat molt; en aquesta crònica no el volem desvetllar, per no treure la sorpresa i la intriga dels que tinguin la sort d’haver comprat entrades amb temps.
Dijous passat vàrem anar al Teatre Borràs per tal de veure una producció teatral amb el curiós nom d’UNA ALTRA PEL·LÍCULA, traducció de l’original “Speed-The-Plow” del dramaturg estatunidenc David Mamet i dirigida pel nostre Julio Manrique.
Segons ens diu Julio Manrique aquesta peça és un Mamet en estat pur, un retrat despietat sobre el capitalisme focalitzat, en aquesta ocasió, en el món de la indústria cinematogràfica.
Bob Gould (David Selvas) és un productor de cinema al qual acaben d’ascendir i encara no ha acabat d’ocupar el seu nou despatx. Charlie Fox (Julio Manrique) és el seu amic, treballa amb ell i sempre ha envejat la sort d’en Bob, però sempre li ha estat fidel. Un nou projecte cinematogràfic arriba a les mans d’en Charlie i aquest no dubta en oferir-lo en safata al seu amic.
L’estudi on treballen busca sempre projectes destinats a trencar tots els records de taquilla passant per sobre de la qualitat d’aquests projectes o de l’interès social que puguin tenir. El que prima és fer diners, la cobdícia econòmica, el gust del poder.
Però una tercera persona, la Karen (Mireia Aixalà) ens mostrarà una altra via, plantejant una alternativa per produir un altre tipus de pel·lícules que potser tenen més contingut social o pedagògic, encara que amb tota seguretat no seran rècords de taquilla, però que a ella li permetrà assolir un estatus, que ara com a secretaria temporal no té. Sota una aparença d’innocència desinteressada, en realitat amaga l’ànsia de poder, que tots en més o menys mesura guardem dins del nostre interior.
Divendres passat vàrem assistir a la representació de L’ONZENA PLAGA, l’ultima de la sèrie del cicle “Tot pels diners” que s’ha estat representant al Teatre Lliure durant aquestes ultimes setmanes, produïda per la Cia. La Brutal i amb textos de diferents autors…. i una altra vegada ens ha tornat a agradar molt.
Aquest cop el text de Victoria Szpunberg, segurament és la que entra més a fons en el tema comú d’aquest cicle, la toxicitat dels diners per les persones, que intenten posseir-lo per poder comprar tot, incloent-hi els sentiments, la fidelitat i l’amor; un text que ens ha impactat força perquè a través de la simbologia d’una plaga de rates, ens mostra d’una manera clara, un entorn humà que podria ser molt proper al nostre, en el que tot ho marca i manega el desig de la possessió dels diners, tant dels que no en tenen, com dels que tenen mes del que realment necessiten per tal d”intentar comprar tot el comprable i el que no ho sembla pas. El poder dels diners no te aturador.
David Selvas entoma aquest text amb entusiasme i el dirigeix d’una forma valenta, assumint a més a més un dels papers principals, cosa que no massa sovint surt del tot bé… i en aquest cas, tot ha anat rodat. Des d’una encertada posada en escena que compta amb una escenografia força senzilla, però impactant, fins a una magnífica direcció d’actors, tot ha funcionat perfectament; l’Espai Lliure, amb espectadors a tres bandes i molt propers a l’escena, no permet construir grans escenografies, en estar situada l’acció al ben mig dels espectadors; malgrat això, tan sols amb una mica de gespa, quatre mobles i una bona il·luminació, ha permès crear dos espais diferents, el pati d’una casa unifamiliar i el seu interior, al que cal afegir una simulada cúpula de llum làser, que servirà per poder furetejar la invasió de les rates….. però els espectadors, a poc a poc ens adonarem que les rates estan més dintre que fora.
Tot comença amb un sopar especialment preparat per una parella (David Verdaguer i Mima Riera) que s’està desfent per moments i principalment per culpa de la manca de recursos econòmics; ell recerca treball desesperadament com a dissenyador de joies i per aquesta causa convida a una altra parella amiga, que és gai (David Selvas i Pol López), per tal de què amb l’ajut del pare d’un d’ells, es pugui col·locar fàcilment….. una invasió de rates i la fòbia a aquestes d’un dels convidats, malmetrà el pla.
