Arxiu d'etiquetes: David Menéndez

– 124 – Teatre – EL PERCEBEIRO (🐌🐌🐌🐌🐌) – Teatre La Gleva – 2018.12.16 (temp. 18/19 – espectacle nº 094)

EL PERCEBEIRO (temp. 18/19 – espec. nº 094)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Diumenge a la tarda vam gaudir de valent amb “EL PERCEBEIRO y otros relatos sobre el no me voy a caer” que David Menéndez presenta al Teatre La Gleva.

Una obra que parla de la vulnerabilitat de l’ésser humà, un projecte personal de David Menéndez al voltant de la filosofia del “no em cauré”.

Una obra que parla de la resistència que oferim per no caure ni física ni espiritualment, un pensament contracultural que s’oposa a la llei de la gravetat. Un monòleg sobre aquesta filosofia, que estudia la capacitat de l’ésser humà de resistir a la seva caiguda. Una busca constant de les maneres possibles per mantenir-se en peu, costi el que costi.

Tal com ens van comentar a la roda de premsa, les primeres passes d’aquesta creació es van poder veure fa un parell d’anys a “Croquis BCN” de l’Obrador de dramatúrgia de la Sala Beckett.

Una proposta que comença parlant dels percebeiros, els homes que arrisquen la seva vida, penjats a les roques per caçar percebes. Uns homes que mai contemplen la possibilitat de caure. Uns homes que confien plenament en ells mateixos i creuen que els cops de mar que reben contra els seus cossos, mai els podran fer caure.

Continua llegint

– 113 – Roda de premsa EL PERCEBEIRO – Teatre La Gleva – 2018.12.11 (temp. 18/19 – RdP 024)

RdP – EL PERCEBEIRO (temp. 18/19 – RdP nº 024)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Dimarts passat a primera hora de la tarda vaig poder assistir a la Roda de premsa de presentació de “EL PERCEBEIRO“, a La Gleva Teatre.

Una obra que parla de la vulnerabilitat de l’ésser humà, però també de la resistència que posem per no caure, referint-se a la caiguda física però també de la metafòrica.

El Percebeiro y otros relatos sobre el no me voy a caer” és la primera peça teatral ideada, interpretada i escrita en la seva totalitat per l’actor David Menéndez; les primeres passes d’aquesta creació es van poder veure fa un parell d’anys a “Croquis BCN” de l’Obrador de dramatúrgia de la Sala Beckett. Posteriorment es va oferir una lectura dramatitzada a la Universitat de Bogotà.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

David Menéndez va pensar en els “percebeiros” els homes que arrisquen cada dia la seva vida, penjats a les roques a terres gallegues, per poder subsistir. Ells necessiten la confiança plena i la creença que no cauran mai, a causa dels cops de mar que reben directament sobre els seus cossos.

La filosofia del “no em cauré” és un moviment filosòfic-espiritual que estudia la capacitat de l’ésser humà de resistir a la seva caiguda. És un pensament que s’oposa a la de la llei de la gravetat. Una decisió vital, un acte polític que determina que la caiguda no és possible. Ja ha pres la decisió: “No em cauré”.

Aquells que creuen en aquesta filosofia busquen totes les maneres possibles per no acabar cedint l’inevitable, per aconseguir mantenir-se a peu.

Continua llegint

-Teatre (285) – CÚBIT (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 20.05.2017

CÚBIT

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Divendres vam assistir a la nostra última representació d’aquesta temporada de la programació del Teatre Lliure, es tracta de CÚBIT que s’està oferint a l’Espai Lliure i que ens van presentar en roda de premsa el passat dia 11.

CÚBIT va ser estrenada el 30 de setembre de 2016 a la Sala la Planeta, dins del Festival Temporada Alta i és una creació de la companyia “La Ruta 40”, companyia fundada l’any 2011 a Barcelona per Alberto Díaz, Albert Prat i Sergi Torrecilla.

Escrita i dirigida per Josep Maria Miró ens explica la història de dos germans que visiten la casa familiar on viu la seva mare, Paula, vídua. Anna Azcona ens ha ofert una interpretació magnifica, una actriu que seguim i que ens agrada molt per la seva varietat de registres i la seva marcada personalitat.

El fill gran es Lluc (David Menéndez), treballa en el món del periodisme i les arts gràfiques i viu en parella. No acostuma a visitar la mare.

El fill petit és en Bernat (excel·lent Sergi Torrecilla) que està fent un màster en algun lloc de l’estranger, ell visita més assíduament la mare.

En tornar a casa descobreixen que la mare ha contractat a un jove, l’Oriol (Alberto Díaz), per ajudar-la a escriure un llibre commemoratiu de la fundació que la família va crear 25 anys enrere. Els dos germans viuen amb recel i perplexitat que la Paula hagi escollit com ajudant el fill d’algú amb qui els pares, segons ells recorden, van acabar trencant i que sobretot l’hagi acollit a la casa familiar. No veuen amb bons ulls que aquesta persona, a la que consideren un intrús, pugui conèixer el seu passat i participar de les seves vides i dels seus records.

Continua llegint

– Teatre (83) – KITES, KIDS and MONKEYS (🐌🐌+🐚) – Terrats en Cultura 2016 – 06.11.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

KITES, KIDS and MONKEYS –

La mateixa nit de la presentació de Terrats de Cultura 2016, aquell dilluns 18 d’abril, vàrem comprar les entrades per aquesta proposta escènica, KITES, KIDS and MONKEYS (Estels, nens i micos), perque un bon amic ens va dir que no ens perdessim, sota cap concepte el que presentaria al mes de novembre Iván Morales, en una única i irrepetible sesió.

Aquest passat diumenge al mati, a l’hora convinguda ens vàrem apropar a la adreça del barri del Raval, on ens havia convocat l’organització; els espectadors haviem d’accedir a l’edifici en grups reduits, per tal de poder gaudir de la proposta amb mes tranquilitat, ja que no era una representació al us i el públic hauria de transitar per diferents espais on les escenes es representarian en una mena de loop continuo.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

D’entrada per intentar ambientar-nos en el nostre “viatge” a l’Índia, ens conviden a una “samosa” que evidentment pica endimoniadament, com gairebé tot el que es menja a aquell immens país….. i també a un Masala Chai (una beguda típica de l’Índia, consistent en una barreja de te amb espècies i herbes aromàtiques).

Ens va rebre el mateix creador de la proposta, en Iván Morales, que ens va explicar que realment es tractava d’un experiment per veure com reaccionàvem davant d’una proposta ben diferent del que estem acostumats. Ens va explicar que un cop ell corregués la cortina, entraríem en una mena de “viatge” a la ciutat de Varanasi (Benarès), i que de cop entraríem en un hostel d’aquella ciutat on es desenvoluparia l’acció.

Això, d’entrada ens va agradar moltíssim, ja que nosaltres estem realment enamorats d’aquella ciutat d’ençà que vàrem viatjar l’any 2000 a l’Índia i en aquesta ciutat vàrem viure moments de rebuig barrejats amb altres moments de fascinació, pel que vàrem poder captar i viure durant uns dies en les escales dels “ghats” al costat del Ganges i els estrets carrers de la ciutat vella.

El que ja no ens va agradar tant, és que ens va dir en aquell moment que la representació es representaria en anglès, en el seu 80 per cent i solament en un 20%, en català. El nostre anglès per desgràcia és molt bàsic i això ens va fer arronsar el nas i ens vam témer el pitjor. Per sort, almenys ens van facilitar el text en paper, traduït al català. Creiem de totes maneres que no és massa ètic, programar un espectacle en llengua estrangera sense previ avís, perquè almenys nosaltres segurament no haguéssim assistit.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Pugem al primer pis de l’edifici i ens trobem a una habitació del hostel, on una noia està estirada en el seu llit, descansant i escoltant “Shine on you crazy diamond” de Pink Floyd, mentre que, a vegades escriu i dibuixa en una llibreta els seus pensaments; pugem al terrat que és on realment es desenvolupa la major part de l’argument i ens trobem amb la resta dels personatges, al que podem apropar-nos quan vulguem i escoltar-los les vegades que ens vingui de gust, fins que ens cansem.

Continua llegint

– Teatre – BROKEN HEART STORY (🐌🐌🐌) – Sala Atrium – 14/05/2016

Per Imma Barba & Miquel Gascón

No havíem pensat pas de comprar entrades per aquesta proposta teatral, però els unànimes comentaris elogiosos que havíem sentit, per part de tots els nostres coneguts “teatraires” que ja l’havien vista, ens va fer decidir a comprar entrades per aquesta proposta de la Sala Atrium.

També sabíem a priori que era una mica surrealista i que calia deixar-se portar per on l’autora i directora Saara Turunen ens volgués portar, i això és el que vam fer en entrar a la sala i ocupar els nostres seients.

BROKEN HEART STORY - Sala Atrium 1

BROKEN HEART STORY és un conte que ens parla de l’art i de l’amor. Una escriptora (Carla Torres) que se’ns presenta amb bigoti, “perquè així tot és més fàcil”, vol ser una dona independent, no vol assolir el paper que socialment li està assignat a una dona, que contempla enamorar-se i formar una família. Però una part de si mateixa vol ser aquesta dona, somia a ser una “Pretty woman” que acaba trobant l’home de la seva vida. I és aquest altre jo, la seva anima (Patricia Mendoza) la que un dia decideix abandonar la dona independent per viure el seu somni. Però l’escriptora perd amb ella la seva inspiració. Sense ànima no pot escriure. Mentre l’escriptora es preocupa per temes transcendents com el capitalisme o la mort, la seva anima només pensa en l’amor.

Continua llegint

– Teatre – LA REVOLTA DELS ANGELS (🐌 + 🐚) – Off Romea – 25/09/2015

Nit de reestrena al vestíbul del Romea, asseguts al voltant d’unes tauletes, tot prenent una cervesa o un xarrup de whisky. Una proposta de Teatre en petit format, que ja es va poder veure al Teatre Akadèmia a l’abril d’aquest mateix any.

Llaaaarga espera dempeus fent cua fora del teatre i llaaarga espera posterior al bar i també dempeus tot esperant que posessin en ordre l’espai on havia de representar-se la funció teatral; no és el millor començament per preparar-te a una funció amb un text força difícil de comprensió si prèviament no t’has preparat. El programa de mà, ni tan sols indicava quins actors la representarien i menys encara l’equip tècnic. Una errada imperdonable per un Teatre com el Romea.

En algun lloc dels llimbs, tres àngels viuen una reunió insòlita: Bernard-Marie Koltès, Jean-Michel Basquiat i Chet Baker, estan sotmesos a una trobada post mortem (no van coincidir en vida, tots tres van morir al voltant del 1988/89). Empresonats en aquest temple de la posteritat on l’autor els hi dóna l’oportunitat d’una última paraula, una última pinzellada, una última nota com a últim acte viu. Es revoltaran contra el culte que reifica els artistes, invocaran tot allò que els definia com a poetes del viu, que oferia un sentit intens a la seva vida (i a la d’aquells que els adulen) per tal de trencar les cadenes de la idolatria.

Chet_Baker

Chet_Baker

Un text difícil, en el que en molts moments em vaig perdre; ens intenta explicar amb un llenguatge per mi força feixuc, una reunió imaginaria al limbe, un cop ja morts, de tres icones de l’art del segle XX, tres creadors enlairats per la fama i pel reconeixement de la seva obra artística que no es van arribar a conèixer mai…. un músic (Chet Baker), un escriptor (Bernard-Marie Koltès) i un pintor (Jean-Michel Basquiat). Un text en el qual les tres icones ja desaparegudes rememoren aspectes de la seva vida i el seu sentit existencial, lligat al de la creació artística com són les paraules escrites, les notes musicals o l’esclat de color, però que sobretot reflexionen i ens volen transmetre l’absurditat de la glòria la pòstuma.

Continua llegint