Arxiu d'etiquetes: David Mamet

– Teatre (170) – MUÑECA DE PORCELANA (🐌🐌🐌) – Teatre Poliorama i (rp60) – 01.02.2017

MUÑECA DE PORCELANA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Dimarts passat roda de premsa i dimecres ja assistim a la funció prèvia d’aquesta MUÑECA DE PORCELANA, un text escrit per David Mamet, que té com atractiu principal poder tornar a veure als escenaris catalans a José Sacristán.

Primera vegada que pujo a la sala d’assaig del Teatre Poliorama, situada exactament damunt de la platea del mateix Teatre; la sala plena a besar de periodistes i mitjans gràfics a causa de la gran expectativa de veure de nou al “Pepe”. El primer que ens comenta José Sacristán és que la primera vegada que va trepitjar aquest Teatre va ser l’any 1965 …. d’això fa més de 50 anys, i per ell tornar a trepitjar-lo és una gran satisfacció, ara que gairebé ja té 80 anys.

mun%cc%83eca-de-porcelona-roda-de-premsa-teatre-poliorama-voltar-i-voltar-1

Ens diu que la proposta de Mamet és més que una radiografia del “poder”, perquè creu que es pot considerar gairebé una colonoscòpia del “poder”, ja que investiga fins a les clavegueres d’aquest. Ens comenta que el mateix Mamet li ha confessat que aquesta versió que veurem ara a Barcelona s’aproxima més a la idea que el seu autor tenia a l’hora d’escriure el text, potser més que la que es va estrenar a Broadway i que tenia com a protagonista a Al Pacino.

Ens mostra la polsera de plata que li ha enviat el mateix Mamet, on per un cantó té marcat el nom de Sacristán i per l’altre un dibuix amb els tres semàfors que s’encenen per donar pista lliure al pilot dels avions per aterrar sense problemes. Comenta de broma, que Al Pacino, no l’ha aconseguit.

Afirma que és una peripècia escènica que ens parla de la corrupció del poder, però que en cap cas vol treure conclusions durant la representació i deixa als espectadors que cada un tregui les seves.

Us deixo l’àudio de la roda de premsa, que aquesta vegada us recomano que escolteu, especialment l’última part, on Sacristán es fa creus de com a USA i també a l’Estat espanyol, hem pogut votar uns presidents com els actuals…. i aquí amb major mesura perquè l’hem tornat a escollir, malgrat que ha estat el govern més corrupte de la democràcia.

_________________

Dimecres doncs, assistim a la primera representació, a la prèvia d’aquesta MUÑECA DE PORCELANA.

El 19 de novembre de 2015 es va estrenar a Broadway, en el Gerald Schoenfeld Theatre “China Doll”, l’obra original, protagonitzada per Al Pacino per a qui Mamet l’havia escrit expressament. En fer-ho va voler construir un personatge a la seva mida, un personatge amb tot el poder. Va rebre dures crítiques, fet que s’ha anat repetint en diferents països i amb diferents protagonistes.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Bernabé Rico ha fet la versió que veiem ara dirigida per Juan Carlos Rubio i que té com a protagonista a José Sacristán.

“Un milionari li acaba de comprar un avió a la seva jove promesa com a regal de bodes. La seva intenció és jubilar-se i dedicar-se per complet a ella. Durant el seu últim dia a l’oficina abans de reunir-se amb ella, instrueix al seu jove ajudant per a poder atendre els seus negocis des de la distància. Però just abans de sortir rep una trucada d’última hora que desitjarà no haver rebut mai”

José Sacristán és Mick Ross, i domina el món des del seu despatx amb trucades telefòniques que han de resoldre tot. Té un problema burocràtic amb l’avió que ha comprat a Suïssa, amb matrícula americana i que està immobilitzat al Canadà per uns problemes amb hisenda. Pensa que amb les trucades convenients ho resoldrà i podrà continuar amb els seus plans.

Continua llegint

– Teatre (72) – UNA VIDA AL TEATRE (🐌🐌🐌) – La Seca – Espai Brossa – 29.10.2016

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

UNA VIDA AL TEATRE – 

Aquesta obra és una peça escrita pel reconegut dramaturg i guionista nord-americà David Mamet i és el text triat per l’actor Enric Majó per commemorar 50 anys damunt dels escenaris.

David Mamet va escriure “Una vida al teatre” el 1977 i li va dedicar a Gregory Mosher, productor i director vinculat a l’escena teatral dels anys 70 a Chicago.

Dos actors comparteixen camerino en un teatre. Un d’ells és jove, gairebé un debutant. L’altre simbolitza l’experiència del seu ofici. Representen obres de repertori clàssic i contemporani. Fora de l’escenari comparteixen opinions sobre el que acaben de representar, sobre el seu ofici i sobre les seves experiències vitals.

una-vida-al-teatre-la-seca1

Una obra feta de petites escenes i frases curtes, on dos actors interpreten a dos actors que a la vegada fan teatre dins la representació. Nosaltres observem aquest atrafegament amb canvis constants de vestuari i de personalitat, quan són ells o quan són els papers que interpreten. També som espectadors dels canvis que es van produint en la seva relació.

Enric Majó es Robert, l’actor amb experiència que aconsella a un debutant, un jove John, interpretat per Dafnis Balduz. El jove actor està a l’inici de la seva carrera, te ganes d’aprendre i veu en el seu company de professió un model a seguir. Per contra l’actor veterà comença la seva davallada i mostra la seva inseguretat amb la necessitat constant de saber si ha estat bé o no en una determinada escena. A mesura que passa el temps el jove va reafirmant la seva professionalitat i comença a aparèixer a les crítiques que l’elogien, en tant que el veterà comença a no aparèixer a les mateixes crítiques i es desperta en ell la gelosia.

Continua llegint

– Teatre – UNA ALTRA PEL-LÍCULA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Borras – 05/11/2015

Dijous passat vàrem anar al Teatre Borràs per tal de veure una producció teatral amb el curiós nom d’UNA ALTRA PEL·LÍCULA, traducció de l’original “Speed-The-Plow” del dramaturg estatunidenc David Mamet i dirigida pel nostre Julio Manrique.

Segons ens diu Julio Manrique aquesta peça és un Mamet en estat pur, un retrat despietat sobre el capitalisme focalitzat, en aquesta ocasió, en el món de la indústria cinematogràfica.

speed_the_plow_02

Bob Gould (David Selvas) és un productor de cinema al qual acaben d’ascendir i encara no ha acabat d’ocupar el seu nou despatx. Charlie Fox (Julio Manrique) és el seu amic, treballa amb ell i sempre ha envejat la sort d’en Bob, però sempre li ha estat fidel. Un nou projecte cinematogràfic arriba a les mans d’en Charlie i aquest no dubta en oferir-lo en safata al seu amic.

L’estudi on treballen busca sempre projectes destinats a trencar tots els records de taquilla passant per sobre de la qualitat d’aquests projectes o de l’interès social que puguin tenir. El que prima és fer diners, la cobdícia econòmica, el gust del poder.

Però una tercera persona, la Karen (Mireia Aixalà) ens mostrarà una altra via, plantejant una alternativa per produir un altre tipus de pel·lícules que potser tenen més contingut social o pedagògic, encara que amb tota seguretat no seran rècords de taquilla, però que a ella li permetrà assolir un estatus, que ara com a secretaria temporal no té. Sota una aparença d’innocència desinteressada, en realitat amaga l’ànsia de poder, que tots en més o menys mesura guardem dins del nostre interior.

Continua llegint

– Teatre – OLEANNA (****) – Teatre Romea – 10/11/2012

Se que el que vaig a dir no te cap sentit, i menys quant ja en fred, ho raones amb tranquil·litat…. però si tinc que ser sincer, és el que vaig sentir fa unes setmanes quant van estrenar OLEANNA; en principi em vaig negar a veure aquesta obra per unes declaracions publiques que va fer el protagonista Ramón Madaula que es va posicionar en contra del dret a decidir del poble de Catalunya. I per deixar-ho encara mes clar, va demanar la militància en el PSC.

Evidentment cada un de nosaltres te la llibertat de pensar el que vulgui, però la meva primera reacció va ser dir-li a l’Imma que no em venia gens de gust anar al Romea a veure treballar a en Ramón Madaula. Val a dir que tot aixó va passar pocs dies desprès de la manifestació multitudinària del 11 de Setembre i l’ambient estava prou escalfat, sobretot per algunes reaccions de la caverna espanyola.

Ara en fred, penso que no paga la pena posar-hi mes llenya al foc i he cedit en aquest cas ja que no es comparable a les declaracions de Albert Boadella (fundador dels Joglars)… i evidentment, en aquest cas si que m’he promes no veure res que faci olor a aquest personatge.

Un cop ja hem vist aquesta producció,puc dir que la sorpresa ha estat majúscula, ja que el text de OLEANNA m’ha semblat molt bo i la interpretació dels 2 únics actors d’aquesta proposta, realment magnifica en tots els sentits, tant el del professor interpretat per Ramón Madaula , com la de la alumne “perversa”, interpretada per Carlota Olcina.

El mateix director d’aquesta producció, David Selvas, en el programa de ma ens intenta explicar de que va tot plegat:

John és un professor universitari de pedagogia una mica atípic. Segons ell, la seva feina consisteix més en provocar, posar en dubte, i qüestionar els alumnes que no pas en transmetre’ls-hi coneixements i dades fàcilment avaluables. Carol és una estudiant molt mes “normal”, vol aprovar. John ha suspès a Carol. Aquest és el punt de partida d’OLEANNA i de tot el teatre de David Mamet: dues persones que discuteixen perquè tenen interessos oposats.

Continua llegint