MORDISQUITO (temp. 19/20 – espectacle nº 063)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dijous vam fer cap als “Baixos 22” del Teatre Tantarantana per veure MORDISQUITO (Tangos per a tres veus i un fantasma), ambientat en un karaoke, i que finalitza les seves representacions aquest mateix diumenge dia 12 de gener.
Es tracta d’un projecte de la companyia Teatre de Part, creada l’any 2016 per les actrius Xuel Díaz, Anna Herebia i Úrsula Garrido, amb la intenció de fer un teatre musical de petit format i més intimista, en el que el contacte amb el públic sigui el més proper possible. Amb la finalitat de crear aquesta peça de tango argentí han comptat amb David Bo per a la dramatúrgia i amb Marc Vilavella per a la direcció. Després de gairebé un any de feina, s’ha pogut estrenar.
El resultat és una comèdia irònica amb quatre personatges i un músic. A escena tres dones (Xuel Díaz, Laura Yvars i Úrsula Garrido), un fantasma (Rubén Yuste) i un músic (Marc Font Prat). Les tres dones van formar part d’un grup de música, “Vachaché”, dedicat al tango clàssic que aconsegueixen un “bolo” en un congrés d’economia hispano-argenti. Però s’els imposa una condició, no poden interpretar les cançons del compositor argenti, Enrique Santos Discépolo.
Amb elles descobrim la figura d’aquest compositor, nascut a Buenos Aires el 1901 i mort cinquanta anys més tard. Actor i dramaturg, Enrique Santos Discépolo, va ser creador del tango intel·lectual i compromès, que intentava evidenciar una societat socialment injusta. En 1925 va compondre el seu primer tango, “Bizcochito”. Des dels estudis de ràdio, va identificar amb el sobrenom de “Mordisquito” als que considerava crítics de l’oligarquia. Aquesta participació a la ràdio on els seus llibrets eren prèviament aprovats pel Secretari de Premsa del Govern, i el seu suport al peronisme li va fer guanyar-se l’enemistat de molts que el van combatre activament.
En entrar el públic a la Sala, són tractats com a si fossin productors, que estan a la recerca d’un projecte cinematogràfic que els hi resulti atractiu i per això els intèrprets ens fan entrar en una sessió de “pitching” per explicar-nos el seu projecte, amb la clara intenció de què el financem.
