IL TROVATORE –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
IL TROVATORE és una de les òperes de Giuseppe Verdi, que nosaltres més apreciem i malgrat això aquesta producció presentada al Gran Teatre del Liceu ha estat una absoluta decepció, tant per l’avorrida, fosca i incoherent posada en escena, com per la manca de qualitat suficient de la majoria de solistes que l’han interpretat.
IL TROVATORE (El trobador) és una òpera en quatre actes sobre un llibret italià de Leone Emanuele Bardare i Salvatore Cammarano, basat en l’obra teatral El trobador d’Antonio García Gutiérrez. La seva estrena va ser al Teatro Apollo de Roma l’any 1853.
La trama -intricada i novel·lesca- es desenvolupa entre Biscaia i Aragó en el marc de la revolta de Jaume d’Urgell, a les primeries del segle XV, contra Ferran d’Antequera, arran del resultat del Compromís de Casp, celebrat després de la mort sense successió de Martí l’Humà.
La protagonista de la història és Azucena, la gitana, qui per a venjar-se del comte de Luna, (que havia cremat viva la mare d’aquella), porta a la pira al fill d’aquest. Però en el seu deliri venjatiu, a qui realment fica a la foguera és al seu propi fill.
Manrico, un desconegut trobador que festeja Leonora, que està enamorada d’ell des que, anys enrere, la coronés com a cavaller després d’un torneig palatí, i que apareix com a fill de la gitana, és el supervivent de l’error i, per això, germà de l’actual comte de Luna, que desitja a Leonora. El comte imposa el seu matrimoni amb Leonora, però aquesta, enamorada de Manrico, cau a la presó amb la seva “mare” i en descobrir l’assassinat d’aquesta, prefereix el suïcidi. El comte, absolutament fora de si per la pèrdua de la seva estimada, ordena la mort de Manrico, de manera que la gitana acaba consumant la seva venjança en explicar al comte com ha matat al seu propi germà.
La darrera vegada que la vàrem poder veure, va ser en una retransmissió en directe des del Metropolitan de New York, l’any 2015, en una producció de Sir David McVicar, que malgrat era força antiquada, la vàrem valorar molt bé, per la seva qualitat. Podeu veure aquella crònica en aquest enllaç.
Malgrat que l’obra ja està classificada com una obra fosca, la posada en escena és excessivament tètrica, amb quadres de “la pintura negra” del pintor espanyol Francisco de Goya, …. podem dir que no ens ha agradat gens; malgrat que apreciem que les posades en escena de les òperes es renovin i que inclús siguin transgressores amb la versió original, en aquest cas no veiem cap sentit veure el personatge de Francisco de Goya deambulant per l’escenari durant bona part de la representació…. i sobretot l’excessiva foscor i senzillesa de l’escenografia, amb una sèrie de pantalles mòbils on es reflectien molt malament fragments de les seves pintures i algunes frases en castellà, sense massa sentit.
