Fa un parell de setmanes en Miquel va poder assistir a la roda de premsa de presentació d’aquesta comèdia escrita per Matías de Federico, proposta que havia estat guanyadora del concurs CONTAR1 tal com va explicar en el post.
Daniel Veronese va dirigir-la en la seva estrena a Buenos Aires i en la seva representació a Madrid i ha decidit dirigir també aquesta versió en català adaptada i traduïda per Edu Pericas.
En paraules de l’autor “Sota teràpia” sorgeix de la necessitat d’aprofundirsobre l’univers de la parella, aprofitant la teràpia com a camp ideal per al joc teatral.
Tres parelles entren desordenadament en una sala de la consulta de la seva psiquiatra, ja que han estat convocats a una sessió de teràpia col·lectiva. No es coneixen entre ells i la primera sorpresa és que aquesta sessió es desenvoluparà sense l’assistència i tutela de la professional. És nit de divendres i per tant no hi ha pressa en acabar la sessió.
This slideshow requires JavaScript.
Tres parelles que tenen conflictes diferents i que es troben en moments diferents en les seves relacions, la formada per Esteve i Carla una parella relativament recent i que encara mostren signes del seu enamorament, la formada per Laura i Daniel que fa 19 anys que estan casats i tenen dos fills en comú, un d’ells adolescent, i la parella d’en Ferran i la Carme amb 9 anys de matrimoni i un fill encara petit.
Sota l’aparença d’un joc, la teràpia persegueix l’intercanvi d’experiències personals, de desitjos, de somnis i frustracions. De mica en mica van agafant confiança i parlaran més obertament dels seus conflictes, i sortiran les veritats i les mentides.
Ens vàrem quedar amb ganes de veure aquesta ADELA a casa del nostre amic Josep Maria Ribaudi, a Igualada, en una de les sessions dels “dilluns d’en Kbrota”; en quant vàrem veure que es representava a La Villarroel, ens la vam agendar ràpidament i aquest diumenge passat vàrem anar a veure la nostra primera obra de Teatre en sessió matinal, ja que s’ha representat durant 2 caps de setmana a les 12:30 del matí, a l’Espai Terrat de la Villarroel, tot prenent una cervesa, asseguts en el poc espai d’ombra d’aquest pati assolellat, que encara no coneixem pas. Començava així per nosaltres el diumenge mes Teatraire que hem viscut mai….. 7 obres de Teatre, encara que val a dir que de curta durada.
Adela (Women’s white long sleeve sport shirts) presenta una dona acusada d’haver comès un crim. A mesura que l’acció avança, veurem com Adela anirà desgranant els seus arguments de defensa davant la interpel·lació d’un passat que retorna una vegada i una altra a la seva ment. Aquesta serà l’excusa per tal que l’espai escènic es converteixi en el centre de la tempesta humana, on veritat i invenció seran la trama inseparable i difosa d’un mateix destí de condemna i salvació.
Una representació amb una sola actriu, Mireia Gubianas, que ens parla gairebé cara a cara, com si fóssim una colla d’amics que visitem el pati de casa seva, mentre ella va regant i cuidant les seves plantes; ens pregunta algunes qüestions que a ella l’interessen, de la seva visió de la història que ens explica, però no espera gaire temps en rebre una resposta i continua amb les seves dèries. Ens demana perdó per les seves repeticions, ja que no està gaire segura de què ja ens ha explicat algun dels aspectes que per ella són importants.
This slideshow requires JavaScript.
Un text de l’extraordinari escriptor i director de Teatre, Daniel Veronese, en el que apareixen diversos personatges, almenys virtualment, ja que és únicament la protagonista que els fa aparèixer amb les seves explicacions. Són reals aquests personatges ???, el seu protector, la seva germana o el seu cunyat ???… o simplement els utilitza per voler donar la seva versió d’uns fets que sembla ser, són molt greus. Creiem que la direcció de Jorge Sánchez és força encertada, ja que la seva posada en escena ens la fa molt propera, com si es tractés d’una veïna del voltant de casa nostre, que ens permet entrar per un moment en la seva intimitat.
Un text molt ben acompanyat per silencis, entrades i sortides i sobretot de mirades que “diuen” molt, amb una magnífica interpretació de Mireia Gubianas. Aquesta actriu la vàrem descobrir a la representació de “NO PARLIS AMB EXTRANYS” fa una mica més de dos anys i en aquella ocasió dèiem … La interpretació dels actors coneguts ja coneguts són totes elles extraordinàries; però la gran sorpresa la donen les actrius poc o gens conegudes, Maria Casellas, Olga Cercós,Nuria Legarda i Mireia Gubianas… especialment aquesta ultima a mi em va deixar bocabadat… un gran, gran descobriment.
This slideshow requires JavaScript.
Ens hauria agradat que el text fos més llarg, per gaudir mes estona, de la presència d’aquesta actriu, que de nou ens va deixar bocabadats.
Si haig de remarcar algun aspecte negatiu, és el preu que trobo excessiu per una representació de tan sols 3/4 d’hora…. 16 euros no crec que sigui el més raonable per promocionar que el públic acudeixi al Teatre.
Ens va agradar força la representació, però aquesta vegada ens va saber a poc; la nostra valoració és de tres cargols Voltaires.
En quant vàrem veure que Daniel Veronese, s’havia fet càrrec de l’adaptació del text i també de la direcció de l’obra CENA CON AMIGOS, que s’estrenava al Tantarantana dimecres passat, no ens ho vàrem pensar ni dos segons; Daniel Veronese no ens ha decebut mai i per sort hem vist un munt de muntatges teatrals en el que participava. Evidentment aquesta vegada no podia ser menys i la seva direcció ens ha tornat a deixar impressionats.
Però, està clar que per molt bon director que sigui, sense un bon text, és difícil que aconsegueixi resultats realment positius i val a dir que aquest text, escrit pel reconegut dramaturg nord-americà Donald Margulies, és esplèndid i es compren fàcilment el perquè amb aquest text, va aconseguir el Premi Pullitzer l’any 2000; a mes a més, l’obra va ser adaptada en una pel·lícula per TV en 2001 i també va aconseguir ser nominada a dos premis Emmy, incloent-hi la millor Pel·lícula per a Televisió.
Tot comença amb un simple sopar entre amics, com tants, compartint anècdotes, records comuns i viatges. Però en aquesta ocasió la notícia de la ruptura d’una de les parelles comença a esquerdar la típica serenitat de les famílies econòmicament acomodades, aburgesades i existencialment satisfetes. Els efectes de la dissolució matrimonial generen que tot el que semblava al seu lloc i era tranquil·litzador s’esquerdi.
Ens va agradar molt la capacitat de síntesi per tractar el tema de la parella, a través de la relació entre dues parelles amigues…. i en poc més d’una hora, poder reflectir les característiques principals de les diverses relacions que es poden establir entre ells …. amistat, amor, tendresa, passió…. i que malauradament es poden transformar ràpidament en incomprensió i fins i tot en odi, quan apareix un conflicte en una de les parelles, molt sovint creat per una infidelitat.
Per la gent que estimem al TEATRE de debò, és un autèntic plaer poder assistir a una representació dirigida pel gran Daniel Veronese, aquest argentí que toca tots els pals de les arts escèniques, actor, titellaire, dramaturg i director de teatre. Ho hem d’agrair al Teatre Lliure, que ens dóna l’oportunitat periòdicament de veure treballs seus.
Aquesta SONATA DE OTOÑO, que es representa a la Sala Fabià Puigserver únicament 5 representacions durant aquest cap de setmana, és segurament el súmmum del que jo personalment he vist d’ell; ahir vaig sortir del Teatre gairebé flotant per l’autèntic plaer que vaig rebre directament d’aquesta representació, a través de les interpretacions dels actors i sobretot d’una forma de fer i de versionar obres prou conegudes, que Veronese les transforma en quelcom insuperable.
Charlotte és una pianista de fama internacional. Té dues filles: Eva i Helena. Helena està greument incapacitada des de fa molts anys. Eva, la filla gran, ha perdut el seu únic fill ofegat en un accident. Està casada amb Viktor, pastor en una petita parròquia de poble. Charlotte està molt afectada després que el seu amic Leonardo, també músic, morís després d’una llarga malaltia. Eva, que no ha vist la seva mare en gairebé set anys, li escriu quan s’assabenta de la mort i li demana que vagi a la casa parroquial.
Charlotte ja en arribar li molesta extraordinàriament quan s’assabenta que a Helena, que ella creu que està en una clínica, la cuiden Viktor i Eva. Supera el xoc amb dificultat. En una xerrada caracteritzada per una cortès manca de contacte, surten a la llum records i humiliacions entre Charlotte i Eva. Durant una conversa nocturna entre mare i filla s’esfondren els murs de la contenció. Quan s’ha calmat tota agitació, Charlotte abandona precipitadament a les seves dues filles per tornar a la música i a la solitud. A la petita parròquia Eva i Viktor segueixen conreant el seu tranquil matrimoni.
Un argument prou conegut per tothom, ja que la representació teatral es basa en la pel·lícula sueca del mateix nom, dirigida l’any 1978 per Ingmar Bergman i interpretada en els papers principals per Ingrid Bergman, Liv Ullmann i Lena Nyman.
Daniel Veronese, agafa aquest material valuós i d’entrada el simplifica, anant gairebé al gra en l’entrellat d’una relació inexistent entre mare i filla, que de sobte explota davant nostre, però donant tot el pes de la narració a Eva (la filla), en lloc de donar-li a Charlotte (la mare), com en el cas de la pel·lícula. Ens mostra de manera molt crua la impossibilitat d’estimar d’un ésser humà, per tal d’estimar-se únicament a ell mateix.
La tarda del diumenge no acostumem a sortir ja que ens agrada estar a casa, assaborint les ultimes hores del cap de setmana, llegint o posant al dia el Bloc, que porta la seva feina. Però aquesta vegada la temptació va ser massa forta, ja que és tractava d’una oferta de Teatre que teníem la intenció prèviament d’anar a veure … i el TresC ens oferia entrades a 9 euros. Com ja imagineu varem “pecar” molt a gust.
El director de Teatre Daniel Veronese al que admirem força, ha estrenat una obra sota el nom de BONA GENT, amb un text del dramaturg David Lindsay-Abaire. La primera versió d’aquesta obra teatral es va estrenar a Broadway l’any 2011 amb molt d’èxit.
Com a base del argument la maleïda crisi que ens te amargats; la història tracta d’una dona treballadora i mare soltera que te al càrrec una filla disminuïda psíquica. Aquesta causa provoca que moltes vegades arribi tard a la feina o es tingui que absentar…. fins que la acomiaden de la feina. Amb aquest inici, l’obra explora els sentiments humans d’amistat, de solidaritat, però també de mesquinesa, mala llet, cobdícia i manca d’escrúpols.
Sembla que el escriptor vulgui plasmar la crua realitat dels desnonaments que ara mateix es viu a Barcelona, però l’obra esta escrita ja fa uns anys i parla de Boston, la ciutat on l’escriptor va néixer i viure forces anys.
Arribem al Teatre Lliure de Montjuïc i a la poca estona una parella ens pregunten si som l’Imma i el Miquel… resulta que son els “Voltaires” Neus Monico i la seva parella, en Lluís. Ens fa molta il·lusió conèixer-los, i poc a poc anar posant cares als amics Voltaires que ja comencen a ser un munt. Xerrem una estona però serà al final de la representació que ens enrotllarem de debò….. pobres, no coneixien la meva verborrea !!!
Els actors ja estan a escena i quan s’apaguen els llums desapareixen al mateix temps que baixa una pantalla on es projecta una gran fotografia de l’ Anna Lizarán i com si tinguéssim una molla al cul, tots els espectadors ens aixequem de les nostres cadires i li oferim un fort aplaudiment amb “bravos” inclosos durant una bona estona… els actors també surten a escena i aplaudeixen de cara a la pantalla. Va ser un moment molt emocionant… i es que feia menys de 24 hores que l’Anna ens havia deixat per sempre.
Aquesta temporada el director del Teatre Lliure, Lluís Pasqual, malauradament ha optat per no realitzar produccions pròpies i buscar les coproduccions amb altres teatres del estat espanyol, o inclús la senzilla i poc arriscada “importació” d’altres produccions d’èxit als teatres de Madrid. Independentment de que una de les causes sigui la greu crisi econòmica que estem patint i per tant la reducció dràstica del pressupost, el canvi tan brusc amb l’anterior director del Lliure i el no contractar cap producció internacional, fa que molts dels que estimem el Lliure estem desitjant que torni el mes aviat possible en Àlex Rigola.
Anton Pavlovich Txèkhov
Aquesta producció de la que avui parlarem, és un dels casos d’importació madrizlenya, es tracta de LOS HIJOS SE HAN DORMIDO, una versió molt reduïda de LA GAVINA de Anton Pavlovich Txèkhov , signada per el aclamat director argentí Daniel Veronese, que aquí també la dirigeix. L’obra va ser estrenada al juliol del 2011 al Teatro Martín de Buenos Aires (Argentina). Aquí però esta interpretada per actors espanyols i no pas amb argentins com estàvem acostumats al Teatre Lliure.
