Arxiu d'etiquetes: Damiano Michieletto

– 074 – Òpera – CAVALLERIA RUSTICANA de Pietro Mascagni  (🐌🐌🐌🐌+🐚) /  i PAGLIACI (🐌🐌🐌🐌+🐚) de Ruggero Leoncavallo – Gran Teatre del Liceu – (temp. 19/20 – espectacle 046) – 2019.12.09

CAVALLERIA RUSTICANA i PAGLIACI (temp. 19/20 – espectacle nº 046)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir dilluns era nit d’òpera al Gran Teatre del Liceu, dues òperes, dos drames que són dues cares de la mateixa moneda. Damiano Michieletto (Venecia 1975), un dels directors d’escena més reconeguts, dirigeix el doble programa operístic per excel·lència, format pels dos títols més emblemàtics del verisme: CAVALLERIA RUSTICANA de Pietro Mascagni i PAGLIACI de Ruggero Leoncavallo.

Una aclamada producció que el 2016 va guanyar a Anglaterra el Premi Laurence Olivier al millor espectacle operístic.

Triangles amorosos, gelosia desfermada, venjança, religió, duels d’honor i violència en les dues històries encreuades que resumeixen el millor de l’òpera verista. El verisme aspira a copsar fragments de vida i per fer-ho s’inspira en la realitat.

CAVALLERIA RUSTICANA és una història d’infidelitats darrere la moral de la religió, PAGLIACI és la història d’una companyia de còmics amb una infidelitat descoberta per atzar, i basada en fets reals jutjats pel pare de Leoncavallo a Calàbria.

Sota la batuta de Henrik Nánási hem pogut escoltar a l’Orquestra Simfònica i el Cor del Liceu i les veus del Cor Infantil Amics de la Unió de Granollers.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

En el nostre torn, el “A”, hem tingut la sort de gaudir del cast principal, presidida per la gran veu del tenor Roberto Alagna (Clichy-sous-Bois, França, 1963) en els dos rols protagonistes, Turiddu i Canio. Tal com ens van comentar a la roda de premsa, ha tornat al Liceu després de sis anys d’absència. Malgrat que ens ha agradat mol, hem de dir que creiem no ha estat la seva millor nit.

La soprano russa  Elena Pankratova en el rol de Santuzza i la soprano argentina Mercedes Gancedo (Buenos Aires, 1990) en el de Lola, han estat les seves partenaires a “CAVALLERIA RUSTICANA, en tant que la soprano polonesa (la seva parella en la vida real) Aleksandra Kurzak (Brzeg Dolny, 1977) ha interpretat el rol de Nedda a “PAGLIACI.

El director italià ha volgut entrellaçar les dues òperes, que s’acostumen a representar seguides, de tal forma que veiem personatges de PAGLIACI apareixent dins la trama de CAVALLERIA RUSTICANA o personatges d’aquesta última encara voltant per l’escenari mentre comença la segona òpera.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Segons va comentar Michieletto les dues òperes presenten una sèrie de coincidències que reforcen el diàleg entre elles, una durada semblant, una localització similar, el mateix nombre de personatges i el mateix cicle temporal, amb la infidelitat com a nexe d’unió.

Els recursos visuals de l’espectacle barregen temàtiques d’una òpera dins l’altra, ambientant l’acció d’ambdós títols a la Itàlia de la dècada de 1950. L’escenografia de Paolo Fantin situa l’acció de les dues òperes en dos edificis situats sobre una plataforma circular. A CAVALLERIA RUSTICANA l’acció transcorre en un àmbit rural amb un exterior de poble i un interior que és una panificadora (un celler a la versió original). A PAGLIACI l’acció transcorre en un indret que podria ser un centre cívic o una escola, amb tres espais: el teatre, els camerinos i un gimnàs.

La posada en escena de CAVALLERIA RUSTICANA, per nosaltres està millor aconseguida.

CAVALLERIA RUSTICANA és una òpera en un acte amb música de Pietro Mascagni (1863-1945) i llibret de Giovanni Targioni-Tozzetti i Guido Menasci a partir d’un relat de Giovanni Verga, un dels màxims exponents de la literatura realista. Mascagni va esdevenir un cèlebre compositor després d’aquesta òpera, tot i que el seu flirteig amb el feixisme va fer d’ell un compositor menyspreat en el moment de la seva mort. Es va estrenar al Teatre Constanzi de Roma el 17 de maig de 1890 i al Liceu arribaria un any mès tard.

PAGLIACI és una òpera en dos actes amb llibret i música de Ruggero Leoncavallo (1857-1919) que es va estrenar al Teatre Dal Verme de Milà el 21 de maig de 1892 amb direcció musical de Toscanini. Tres anys més tard, el 25 de gener de 1895 arribà al Liceu.

Una proposta que ens ha agradat molt, amb una direcció musical que ha fet vibrar l’orquestra i el cor, i un Roberto Alagna que en molts moments ens ha fet emocionar amb la interpretació dels seus papers. Una magnífica producció que a banda de l’escenografia, ja esmentada, s’acompanya d’una magnífica il·luminació d’Alessandro Carletti i el vestuari de Carla Teti.

Per altra banda hem de reconèixer que hem guanyat d’una millor visió des de les nostres noves butaques de l’abonament del torn A, després d’estar molts anys en el torn C, que malauradament des d’aquesta temporada ha quedat reduït en nombre d’espectacles i massa sovint amb el cast alternatiu.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Direcció musical: Henrik Nánási – Direcció d’escena: Damiano Michieletto

Reposició: Eleonora Gravagnola

Direcció del cor del Gran Teatre del Liceu: Conxita García

Direcció del cor Infantil Amics de la Unió de Granollers: Josep Vila Jover

Repartiment Cavalleria Rusticana: Elena Pankratova (Santuzza), Mercedes Gancedo (Lola), Roberto Alagna (Turiddu), Gabriele Vivani (Alfio), Elena Zilio (Mamma Lucia) i Yordanka Leon (una dona).

Repartiment Pagliacci: Aleksandra Kurzak (Nedda), Roberto Alagna (Canio), Gabriele Viviani (Tonio), Vicenç Esteve (Beppe), Duncan Rock (Silvio), Plamen Papasikov (camperol 1) i Sung Min Kang (camperol 2).

Orquestra Simfónica i Cor del Gran Teatre del Liceu

Escenografía: Paolo Fantin\ Vestuari: Carla Teti \ Il.luminació: Alessandro Carletti \ Assistència a la direcció d’escena: Anna Llopart \ Assistència al vestuari: Donna Raphael.

Idioma: italià sobretitulada en català

Durada: 70 min Cavalleria rusticana- 30 min pausa- 80 min Pagliacci – total 3 hores

– 384 – Òpera – LUISA MILLER (🐌🐌🐌🐌🐌) de Giuseppe Verdi – Gran Teatre del Liceu – 2019.07.26 (temp. 18/19 – espectacle nº 295)

LUISA MILLER de Giuseppe Verdi (temp. 18/19 –  espectacle  nº 295)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Divendres era l’última òpera del nostre abonament d’enguany del Gran Teatre del Liceu. LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Abans d’ocupar les nostres localitats vam tenir una petita decepció, ja que Sondra Radvanovsky no interpretaria el paper de Luisa Miller per una faringitis. En el seu lloc va actuar Eleonora Buratto, la soprano que encapçala el segon repartiment.

Però bé, ja se sap allò de què “a mal temps bona cara” i vam ocupar els nostres llocs per última vegada (de fet, l’any vinent canviem de torn i de localitats), i com sempre disposats a gaudir. I va ser realment així, va estar una gran representació, una magnífica cloenda de temporada.

LUISA MILLER, amb llibret de Salvadore Cammarano (1801-1852) s’inspira en “Kabale und Liebe” drama de Friedrich Schiller que denunciava les diferències socials. Era el tercer llibret que Cammarano escrivia per a Verdi després d’”Alzira” i “La battaglia di Legnano”, i abans d’”Il trovatore”.

Giuseppe Verdi (1813-1901) va compondre la música donant tot el protagonisme a una Luisa Miller que esdevé la primera de les grans heroïnes verdianes. Va ser estrenada el 8 de desembre del 1849 al Teatre San Carlo de Nàpols marcada pel pes excessiu de la censura que evitava la crítica social i política. Al Liceu es va estrenar el 1851 després d’oferir tres representacions al Teatre Principal.

Amb un muntatge del director d’escena italià Damiano Michieletto, estrenat a l’Òpera de Zurich l’any 2010, l’acció se situa a Suïssa en un espai intemporal, que només s’ubica a finals del segle XVIII pel vestuari d’època de Carla Teti.

Dos mons enfrontats: nobles i classes baixes, tonalitats clares i tonalitats fosques en el vestuari, elements escenogràfics del dret i de l’inrevés. Un cub que conté tots dos mons i que gira fins a tancar-se en un de sol. Una escenografia de Paolo Fantin, sempre plena de foscors i d’ombres.

El cub del primer acte, desmuntat, mostra els dos àmbits: Luisa i Rodolfo, dos llits, un a cada banda, i dues taules també a banda i banda. La meitat superior de l’escenari s’il·lumina quan veiem els aristòcrates, la part inferior s’enfosqueix quan veiem la casa Miller i el poble. Una magnífica il·luminació de Hans-Rudolf Kunz.

Continua llegint

– Òpera – LUCIA DI LAMMERMOOR (🐌🐌🐌🐌 + 🐚) de Gaetano Donizetti – Gran Teatre del Liceu – 02 i 04/11/2015

LUCIA DI LAMERMOOR és una de les òperes que potser conec millor i és d’aquelles que gaudeixo moltíssim durant tota la representació, des de la seva obertura fins que cau el teló. Òpera en tres actes composta per Gaetano Donizetti sobre un llibret italià de Salvatore Cammarano, basat en la novel·la The Bride of Lammermoor de Walter Scott. Va ser estrenada a Nàpols l’any 1835 i 3 anys després al Teatre de la Santa Creu de Barcelona.

Gran Teatre del Liceu - 1

És una de les principals òperes del bel canto i una de les cinc més representades en la història del Gran Teatre del Liceu, amb 277 representacions.

Escòcia. Entre dos clans enemics, neix l’amor. Lucia i Edgardo es juren en secret un vot de matrimoni. El germà de Lucia, per allunyar-la del rival, li fa creure que Edgardo l’ha oblidat i la fa casar amb un altre. Ella embogeix….i en un acte de bogeria, apunyala al llit nupcial el seu marit i llavors esdevé una de les escenes més famoses del món operístic, la de la bogeria de Lucia, que acaba també amb la seva mort. Edgardo en conèixer la notícia és suïcida per retrobar-se amb la seva estimada.

Continua llegint

– Òpera – COSI FAN TUTTE de Wolfgang Amadeus Mozart – Gran Teatre del Liceu – 22/05/2015

Una mica (molt) obsessionat amb la rehabilitació del peu, ha fet que no hagi tingut gaires ganes d’escriure les meves cròniques voltaires pendents … i en tinc un munt, malgrat tenir ara tot el temps del món per fer-ho.

En menys d’una setmana hem assistit a dues òperes de Mozart, primer aquesta COSI FAN TUTTE representada amb tots els seus ets i uts com a mi m’agrada, al Gran Teatre del Liceu, i als pocs dies DON GIOVANNI, en versió concert al Palau, de la que ja parlaré.

Haig de començar dient que l’òpera buffa COSI FAN TUTTE, és potser l’òpera de Mozart que menys m’agrada, tant pel que fa al seu argument, que em sembla ridícul i més encara vist des de la perspectiva del temps d’ençà que va ser escrita. Una mena d’escola dels amants, on es vol reflectir que la fidelitat entres les parelles és inexistent, deixant el paper més galdós per la figura de la dona (vista pel llibretista Lorenzo Da Ponte, poc menys que una meuca).

Cosi Fan Tutte - Liceu - Foto de A. Bofill

La qualitat de Così fan tutte va sobreviure a totes les seves amenaces de l’època (1790): l’austeritat amb què la va compondre Mozart per les retallades de la cort vienesa; els problemes personals del genial compositor; la mort de Josep II, que va obligar a interrompre mig any les representacions pocs dies després d’haver-se estrenat; i les acusacions d’immoralitat contra una trama d’infidelitats de les dones, englobades amb el títol provocatiu Així ho fan totes. Ara, Damiano Micheletto trasllada l’obra a un hotel de disseny, amb l’amo cínic i solitari (Don Alfonso), la criada (Despina) i els hostes (Dorabella, Fiordiligi, Guglielmo i Ferrando): el que havien de ser unes vacances de plaer acaba sent una experiència que reparteix cicatrius per a cadascú. Entre ells es desenvolupa una aposta sobre la infidelitat que esdevé una sàtira social més enllà de la comicitat que hi ha en els embolics.

Tampoc la música és la que m’agrada més de Mozart; trobo en molts moments que s’assembla massa una escena musical a l’anterior i a la següent i aquesta sensació de reiteració m’arriba a cansar; per sort té moments màgics que et fan oblidar aquest aspecte i els excessius recitatius que es van incorporar en aquesta òpera.

Continua llegint