Arxiu d'etiquetes: CUSCO

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – OLLANTAYTAMBO – MARAS – MORAY – CHINCHERO … i de nou CUSCO – 2019.10.06 (crònica 29)

Aquesta nit tornarem a dormir a CUSCO, però abans tindrem la sort de gaudir novament d’una de les millors guies del nostre viatge, la nostra “Carmencita” que tant vàrem trobar a faltar ahir a la nostra segona visita al Machu Pichhu.

Com hem d’esperar, a què ens vinguin a recollir amb cotxe des de Cusco, el Miquel vol tornar a fer un tomb de bon matí pel poble, quan encara no ha arribat cap turista i el complex arqueològic d’OLLANTAYTAMBO, vist des de l’exterior es troba en el seu millor moment.

El lloc és realment màgic i no tes res a envejar al seu veí, Machu Pichhu, que malauradament li fa tanta ombra.

Com ja hem comentat en alguna ocasió al llarg d’aquest viatge, es nota una diferència brutal pel que fa a la cultura religiosa d’aquestes terres, si les comparem amb els països europeus, especialment en la seva respectuosa devoció.

Un cop arriben el xofer i Carmencita, ens posem de nou en camí i comencem la ruta amb la visita a les excavacions arqueològiques de MORAY situades a 3500 metres d’altura i que es caracteritzen per estar conformades per unes terrasses agrícoles circulars.

Quatre àrees de cercles concèntrics que constitueixin àrees de cultiu i experimentació agrícola dels inques.

Segons ens expliquen i hem pogut llegir, la disposició de les seves andanes, produeix un curiós gradient de microclimes tenint el centre de les andanes circulars concèntriques una temperatura més alta i reduint-se gradualment cap a l’exterior a temperatures més baixes, podent d’aquesta manera simular fins a 20 diferents tipus de microclimes.

Ens dirigim a continuació a les salineres de MARAS, formades per uns 5.000 pous explotats per 200 famílies, on cada família no pot tenir menys de 10 pous ni més de 50.

Des d’aquestes salines s’exporta sal fins i tot al Japó. L’aigua salada que omple els pous té l’origen en un brollador natural. La sal es retira en assolir els 10 cm d’alçada dins del pou.

La visió de les Salines des de qualsevol punt, és realment espectacular i ens emborratxem fent fotos. En aquest indret hi ha força turisme … fins i tot per arribar hem hagut de fer una petita caravana de vehicles i ens ha costat aparcar a prop.

Aprofitem per comprar sal iodada i xocolata amb sal.

Quan arribem al mercat de CHINCHERO, ja estan recollint, per l’hora i sobretot perquè està començant a ploure. Malgrat això fem un tomb per les parades que resten obertes i ens dirigim després a la plaça central del poble.

De camí, al davant d’una petita capella trobem una celebració (una mena de romeria) on homes i dones guarnits amb vestimenta tradicional, comparteixen un dinar.

De fet després ens assabentem que són les principals autoritats de les poblacions de la vall, que es reuneixen per fer un dinar comunitari i fer-la petar al voltant del sant patró que es troba dins la capella.

Viurem un dels moments més màgics del viatge, perquè en Miquel per uns moments és convidat a participar de la trobada i inclús el conviden i l’ofereixen tastar el seu dinar, perquè segons entenem, afirmen està molt magre i necessita engreixar.

Chinchero és sens dubte la població més pintoresca de la Vall Sagrada dels inques.

La plaça principal d’unes dimensions enormes, ens deixa observar la fusió entre l’arquitectura inca i l’arquitectura colonial. Es veuen les restes del que va ser el palau de l’inca Tupac Yupanqui, un gran mur amb 10 fornícules trapezoidals.

Domina la plaça l’església de Nostra Senyora de Montserrat que conserva al seu interior unes pintures murals originals dels artistes indígenes Diego Quispe Tito (1611-1681) i Francisco Chihuantito. L’altar decorat amb pa d’or, és d’estil barroc.

Tornem a la plaça del mercat i dinem una cresta boníssima.

Després marxem directes a CUSCO, on arribem a dos quarts de quatre de la tarda.

A l’hotel Casa Biru Hotel Boutique. on vam fer nit un parell de dies la setmana passada, descansem una estoneta a l’habitació (aquesta vegada tenim una habitació de dues plantes, amb el llit situat al pis superior) i sortim a fer un tomb.

Entrem a totes les botigues de suèters d’alpaca i arribats a l’església de la Mercè, com estan oficiant missa, podem entrar, ja que el passat dia 2 era tancada i no la vam poder visitar.

Cansats de voltar decidim repetir lloc i anem a sopar de nou al Restaurant Incanto.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 28, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 30, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–

El nostre viatge al PERÚ i BOLÍVIA – de PUNO a CUSCO – 2019.10.01 (crònica 24)

Avui a primera hora ens acompanyen a la terminal d’autobús on fem el chek i embarquem les maletes.

Un itinerari d’uns 450 quilòmetres per paisatges realment increïbles, que es pot fer en tren turístic o bé amb autocar amb totes les comoditats. Nosaltres optem per aquesta segona opció perquè encara que el trajecte ocupa gairebé tot el dia, fa una sèrie de parades amb visita guiada inclosa, a llocs emblemàtics que paga la pena conèixer.

Sortim puntualment i fem la primera parada a PUCARÁ a 3.905 metres d’altura, on visitem el Museu Lític, un museu arqueològic amb una col·lecció de monòlits i escultures de la cultura pucará (1400 aC a 400 dC). L’anomenada “estela de la pluja” té dos metres d’alçada. També alberga una col·lecció de ceràmiques. 

Durant el viatge hem vist exposicions millors que aquesta o almenys amb millors condicions museogràfiques, però agraïm la parada perquè almenys ens ha servit per estirar una mica les cames. La venda de souvenirs, especialment de les rèpliques del “torito de pucará” … és fins i tot exagerada per la mida d’aquesta petita població.

El carrer que des de l’església condueix al Museu està ple de paradetes que venen el famós “torito de la prosperidad” … peró nosaltres, com no ??? comprem un petit cargol.

Seguim ruta fins als 4.335 m, LA RAYA, el punt més alt del recorregut i que delimita la zona andina i l’altiplà, les províncies de Puno i Cusco.

El lloc on parem també ple de paradetes i persones que amb llames molt guarnides demanen diners per fer fotos. Això ens fa notar que el punt més turístic del país ja el tenim a tocar.

Continuem ruta fins a la població de SICUANI, la segona ciutat més gran del departament de Cusco, on parem a dinar en un restaurant amb bufet lliure força bo.

Després de dinar, (cal dir que tot el viatge està tenint lloc amb els temps molt mesurats i acurats), continuem fins a RACCHI (en quechua Raqchi).

El més important del lloc arqueològic de RACCHi és el Temple de Wiracocha, una enorme estructura rectangular de dos pisos que mesura 92 metres de llarg per 25,5 d’amplada i una paret central d’adob de 20 m d’alçada, amb una base de pedra andesita.

Compta amb finestres i portes, està flanquejada a banda i banda per una filera d’11 columnes circulars amb la part inferior en pedra i la superior en fang. Sembla que era un lloc, que a l’estil dels caravanserais de la ruta de la seda, feien parada els mercaders que anaven d’un lloc a un altre.

Abans de la seva destrucció pels espanyols, el temple tenia el que es creu, el sostre més gran en l’Imperi incaic, tenint la seva cúspide a la paret central que s’estén sobre les columnes i uns 25 metres més enllà de cada costat. Les grans proporcions del temple, i la seva prominència en el lloc expliquen per què a tot el complex també es denomina com el Temple de Wiracocha.

Dins del recinte observem també unes construccions rodones que eren magatzems d’aliments i tenien sostres cònics de palla.

Després de gaudir d’aquest magnífic conjunt continuem ruta fins a ANDAHUAYLILLAS, on visitem l’església de Sant Pere Apòstol batejada com la capella sixtina d’Amèrica per la quantitat de pintures i guarniments a l’interior. Ni un espai en blanc, barroc total i daurats arreu.

Seguim fins a CUSCO, on ens vénen a recollir a la terminal per anar fins a l’hotel que hem contractat nosaltres directament des de Barcelona, Casa Biru Hotel Boutique.

Conversem una estona amb el guia i després de deixar les maletes a l’habitació sortim a sopar. Un primer intent fallit, però finalment tenim la sort de descobrir el restaurant Incanto, (que visitarem mes d’una vegada aquests dies), molt a prop de la plaça d’Armes, on sopem molt i molt bé. Fem un tomb per la plaça i els voltants, abans de tornar a l’hotel.

——————————————–

Nota: si voleu accedir a la primera crònica d’aquest viatge, cliqueu en aquest enllaç

Per poder veure la crònica 23, cliqueu en aquest ENLLAÇ

Per poder veure la crònica 25, cliqueu en aquest ENLLAÇ

—————————————–