Arxiu d'etiquetes: Critica KALIMAT

– Teatre (137) – KALIMAT (🐌🐌🐌🐌🐌) – TNC – Sala Tallers – 20.12.2016

KALIMAT

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón  

Una llàstima que l’Imma es perdés aquesta proposta per culpa de la feina, ja que de ben segur li hauria marcat de per vida, exactament igual que ho va fer a mi, aquest passat dimarts a la Sala Tallers del Teatre Nacional de Catalunya.

Estic segur que el que està passant aquests darrers anys a Síria afecta i molt a qualsevol ésser humà amb un mínim de sensibilitat, …. però potser quan coneixes bé un país, a partir de llavors, ja forma part una mica de tu mateix. L’Imma i jo vàrem viatjar l’any 2007 per la nostra compta, per la major part de Síria i ens van acompanyar tres dels nostres millors amics…. una ruta per Damasc, Homs, Hama, Latakia, Palmira i molt especialment Alep, on vàrem conèixer gent meravellosa i vam decidir allargar la nostra estada en aquella ciutat, per poder participar amb ells en una festa que es va celebrar al teatre a l’aire lliure a la Ciutadella d’aquella (en altres temps) fascinant ciutat.

kalimat-tnc-voltar-i-voltar-1

Quan veiem les esbiaixades notícies, i sobretot aquelles imatges de destrucció, un calfred intens recorre els nostres cossos i més d’un cop m’he despertat a les nits pensant en algunes persones que vàrem conèixer i que segurament ja no seran vius…… records inesborrables viscuts en el basar d’Alep comprant el millor sabó del món, de les que encara guardem algunes peces als calaixos del nostre bany, … les moltes hores passades a la gran mesquita d’Alep, asseguts al pati interior, tot veient l’ambient de les famílies que anaven a resar units, al seu Al.là….. nosaltres imitàvem a aquella gent i asseiem en terra, observant com dinaven, mentre que els nens jugaven a pilota dins del mateix pati de la gran mesquita. Gent humil, gent bona, que anaven a passar la tarda en aquell indret i que s’obrien totalment a nosaltres, malgrat la barrera de l’idioma, que ens impedia compartir encara mes del que ja fèiem amb les mirades i els gestos.

És de ben segur per això, per aquelles vivències, encara no ens podem creure que d’aquella ciutat no queda ni un edifici dret i que han desaparegut la totalitat dels seus habitants, una ciutat potser tan gran com Barcelona, que va ser declarada patrimoni de la humanitat per la UNESCO l’any 1986. En escoltar els testimonis reals de 10 refugiats sirians i veure la nostra passivitat des de la confortabilitat de la nostra societat europea, he sentit ràbia i vergonya aliena i he acabat plorant, assegut a les butaques de la Sala Tallers del TNC. Però, ara toca parlar d’aquesta proposta escènica…

Continua llegint