Arxiu d'etiquetes: Cristina Genebat

– Teatre (68) – LA TREVA (🐌🐌🐌🐌🐌) – La Villarroel – 26.10.2016

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

LA TREVA – 

Una proposta que ens fa plantejar qüestions relacionades amb el periodisme en general i el periodisme de guerra molt especialment.

Que és el motiva a una persona a anar a un lloc en guerra amb una càmera a la mà i fotografiar, filmar o escriure sobre el que està veient ??

De quina “fibra” està feta aquesta persona que observa i registra fets sense intervenir??

Per altra banda, hem de ser conscients que sense la informació que ens fan arribar aquests reportes de guerra, els conflictes no serien visibles …. i tot el que no és visible, per la major part dels ciutadans, és com si no existís.

la-treva-la-villarroel-1

Com ens diu la Sarah en un moment donat, la càmera ha de ser-hi per donar fe de què passa, però no pot intervenir per canviar el transcurs de la vida, no pot interferir en el desenvolupament dels esdeveniments, perquè no és el seu rol.

Els fets que ens expliquen se situen l’any 2009, la guerra de l’Iraq iniciada en 2003 continua, i la Sarah, una gran fotoperiodista de guerra resulta ferida en un atemptat en el qual perd la vida el seu intèrpret.

La seva parella des de fa vuit anys, James, la va a buscar a l’hospital d’Alemanya on durant sis setmanes ha lluitat per la seva vida. Tornen al seu apartament a Brooklyn i en aquesta treva obligada i en aquest període es replantegen la seva forma de viure i volen decidir com continuar quan estigui totalment recuperada.

Continua llegint

– Teatre – DON JOAN (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita – 18/03/2016

Amb les entrades exhaurides abans de l’estrena, ha iniciat el seu recorregut aquesta adaptació del clàssic de Molière, DON JOAN,  dirigit per David Selvas i protagonitzat per Julio Manrique. De fet ja ho estaven quan el Miquel va anar a la roda de premsa el passat dia 10 de març.     

DON JOAN 3

Una revisió actualitzada del personatge més llibertí i vividor de la literatura universal, un dels mites indiscutibles de tots els temps. Aquesta versió conserva un 70% del text original i els grans monòlegs, però han decidit fer-la a partir d’una nova traducció (realitzada per Cristina Genebat), ja que la ultima existent era del 1973. Han volgut abordar de manera especial tres aspectes importants, la relació amb les dones, l’espai i el càstig a Don Joan.

El canvi més gran d’aquesta adaptació és, sens dubte, el final. A l’obra original Molière acaba castigant Don Joan enviant-lo a l’infern…. i és que a l’època en què va ser escrita, era gairebé obligatori per la cultura que imperava, que en casos com aquest, al final de l’obra, el “pecador” havia de rebre el càstig per les seves malifetes.

Aquí no se li envia pas als inferns i el “càstig” s’ha reinterpretat d’una manera molt sorprenent, que a nosaltres ens ha agradat molt; en aquesta crònica no el volem desvetllar, per no treure la sorpresa i la intriga dels que tinguin la sort d’haver comprat entrades amb temps.

Continua llegint

– Teatre – LA LLISTA (🐌🐌🐌 + 🐚) – Espai Lliure del Teatre Lliure – 20/01/2016

Aquesta obra de la canadenca Jennifer Tremblay va ser guanyadora del prestigiós Premi Governor General’s l’any 2008. L’any 2014 va escriure una segona part, The Carousel que també va assolir un gran èxit.

Allegra Futon va ser la protagonista d’aquesta obra en la seva estrena al Canadà i ara s’ha convertit en la directora de la versió catalana, traducció de Cristina Genebat, i amb Laia Marull de protagonista absoluta.

La Llista - Teatre Lliure

LA LLISTA porta a escena un sol personatge, una dona, perfeccionista al màxim, totalment col·lapsada per una feixuga quotidianitat.  Laia Marull és una dona que intenta fer compatible la seva vida familiar, el matrimoni i el que ella considera el seu deure. Es dedica a fer llistes de totes les coses que ha de fer.

Continua llegint

– Teatre – UNA ALTRA PEL-LÍCULA (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Borras – 05/11/2015

Dijous passat vàrem anar al Teatre Borràs per tal de veure una producció teatral amb el curiós nom d’UNA ALTRA PEL·LÍCULA, traducció de l’original “Speed-The-Plow” del dramaturg estatunidenc David Mamet i dirigida pel nostre Julio Manrique.

Segons ens diu Julio Manrique aquesta peça és un Mamet en estat pur, un retrat despietat sobre el capitalisme focalitzat, en aquesta ocasió, en el món de la indústria cinematogràfica.

speed_the_plow_02

Bob Gould (David Selvas) és un productor de cinema al qual acaben d’ascendir i encara no ha acabat d’ocupar el seu nou despatx. Charlie Fox (Julio Manrique) és el seu amic, treballa amb ell i sempre ha envejat la sort d’en Bob, però sempre li ha estat fidel. Un nou projecte cinematogràfic arriba a les mans d’en Charlie i aquest no dubta en oferir-lo en safata al seu amic.

L’estudi on treballen busca sempre projectes destinats a trencar tots els records de taquilla passant per sobre de la qualitat d’aquests projectes o de l’interès social que puguin tenir. El que prima és fer diners, la cobdícia econòmica, el gust del poder.

Però una tercera persona, la Karen (Mireia Aixalà) ens mostrarà una altra via, plantejant una alternativa per produir un altre tipus de pel·lícules que potser tenen més contingut social o pedagògic, encara que amb tota seguretat no seran rècords de taquilla, però que a ella li permetrà assolir un estatus, que ara com a secretaria temporal no té. Sota una aparença d’innocència desinteressada, en realitat amaga l’ànsia de poder, que tots en més o menys mesura guardem dins del nostre interior.

Continua llegint

– Teatre – JOC DE MIRALLS (🐌🐌🐌 + 🐚) – Espai Lliure – 15/02/2015

Sorpresa majúscula a l’Espai Lliure amb aquest “JOC DE MIRALLS“, després d’haver llegit algunes opinions no gaire favorables, que es basaven en el tipus d’escenes massa curtes d’aquesta proposta. Us avanço que a nosaltres ens va agradar molt, precisament perquè a partir d’una mena de flaixos o de gairebé fotografies escèniques, a poc a poc passes de no entendre gairebé res, a entrar de ple en la personalitat de cada un dels personatges, potser inclús, mes que en altres ocasions, en obres de text més complex i profund.

annie-baker

annie-baker

El text està escrit per la nord-americana Annie Baker i l’any 2009/10 va estar considerada com una de les millors peces teatrals segons crítics del New York Times, el Time Out i el New Yorker. Aquesta dramaturga va obtenir el premi Pulitzer de Teatre l’any passat, amb tan sols 33 anys.

Encara que en principi la direcció de Juan Carlos Martel, et deixa descol·locat per la borratxera d’escenes curtes i molt seguides, de les que no treus l’entrellat del que passa ni el perquè passa…. (veus entrades i sortides dels actors, talls bruscos, foscos de llum a una velocitat que et deixa perplex )…. el resultat obtingut és molt bo. Es corre el perill de desconnectar en aquest punt, però si aconsegueixes no fer-ho i et deixes seduir pels personatges, veuràs en realitat una classe de com es fa el Teatre….. com es cuina per dins.

Joc de Miralls 4

joc de miralls – fotografies de ros ribas

I és que en realitat l’argument va d’això, una classe de com interpretar una obra teatral, amb una professora en un centre cívic, que arreplega quatre alumnes de diferents posicions socials i edats, que estan una mica perdudes a la seva vida, i recerquen quelcom que els doni una nova il·lusió per continuar lluitant en el dia a dia. Un altre vegada ens trobem amb una obra Teatral que ens parla de Teatre, aquesta vegada des del punt de vists dels actors, que no son mes que persones com la resta de gent, amb els seus problemes, les seves angoixes i que necessiten, com tothom estimar i ser estimades.

Continua llegint

– Grec2014 – Teatre – LA PARTIDA (*****) – Teatre Romea – 06/07/2014

Un altre sorpresa agradable d’aquest GREC2014….. LA PARTIDA.  Un altre cinc estrelles a “Voltar i Voltar”.

La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 1De nou en Julio Manrique dirigeix amb mestria, una nova producció i ens torna a deixar meravellats amb la seva manera de muntar peça a peça, un espectacle al que auguro una molt bona acollida per part del públic.  Juntament amb la seva parella, Cristina Genebat, formen un tàndem difícilment superable, ella com adaptadora del text i ell dirigint tot l’entramat que suposo representa una producció d’aquesta envergadura, amb  un important grup de persones a les seves ordres, per tal d’intentar aconseguir l’excel·lència, que efectivament, aquesta vegada ha aconseguit.

Soc de l’opinió que el text en una obra de Teatre es importantíssim, i si no es així, malament;  perquè per molt bon director i molts bons actors, si  l’obra no m’acaba d’atrapar….. bufff.

 Després d’haver interpretat en John de Senyoreta Júlia al Grec 2012, Julio Manrique torna a submergir-se en el món teatral del britànic Patrick Marber. Ho fa dirigint una peça que l’autor va escriure quan encara era un desconegut i que, en clau masculina, utilitza una partida de pòquer per parlar de temes que van més enllà del joc. I és que, com diu un dels personatges de l’obra al restaurant on passa tot (a Londres en l’original, a Barcelona en aquesta posada en escena), “no es juga a les cartes, es juga a l’home”.
Sis personatges amb vida pròpia, d’aquells que només aconsegueix crear la millor escriptura teatral, transiten pel menjador i la cuina del restaurant: un cuiner, dos cambrers, el propietari del negoci, un fill amb problemes amb el joc i el seu mentor en el pòquer. Tots ells participaran en l’acte final en una partida al soterrani del local. I, entre whisky i cigarrets, cada jugada farà emergir algun dels molts temes que tracta l’obra i que van de l’amistat i la lleialtat a la veritat i la mentida passant per l’èxit i el fracàs. Quin dels jugadors ha guanyat partida en realitat?
La Partida - Teatre Romea - Grec2014 - Fotos David Ruano 6

La Partida – Teatre Romea – Grec2014 – Fotos David Ruano

Es per això que a vegades en Teatre,  valorem tan sols la posada en escena i les actuacions, però no la vàlua d’un text que interessi des de el minut 1 de veure’l representat a un escenari. Es per això que en aquest cas, voldria remarcar que el text de Patrick Marber, m’ha resultat fascinant, perquè encara que el tema del joc mai m’ha interessat gens, amb l’excusa d’una jugada de pòquer en un soterrani, m’ha transportat sense gairebé ni adonar-me, al fons de l’anima que tot esser humà te, com la protecció paternal, la dependència filial i moltes vegades egoista dels fills, l’amistat, l’angoixa …i fins i tot la desesperació en algun moment donat de la vida.

Continua llegint

– Teatre – UN ENEMIC DEL POBLE (*****) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 24 /01/2014 (repetim en 20/06/2015)

Divendres passat, 24 de gener i desprès d’assistir a la primera part del pre assaig general de l’òpera “La Somnàmbula” de Bellini, al Liceu…..  amb un cop de metro em vaig apropar al Teatre Lliure, on varem poder veure una petita part de l’exposició dedicada a la nostra estimada Anna Lizaran (properament la tornarem a veure amb la tranquil·litat que es mereix i farem la corresponent crònica).

Un enemig del poble 8

Però la nostra fita per aquell dia era poder assistir a la representació de UN ENEMIC DEL POBLE de Henrik Ibsen. Abans però estàvem convidats en el mateix foyer del Lliure a un tast de 3 vins de denominació origen Catalunya, acompanyats de 3 lectures dramatitzades (una per cada vi). Una experiència realment insòlita per nosaltres, però summament enriquidora, ja que es tracta d’una iniciativa de portar la cultura del vi a la resta de les cultures de casa nostre.

Però anem al que us vull explicar…

Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és Thomas Stockmann… un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però…. què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides?.  

Un enemig del poble 1

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del “bé comú”, són només alguns dels temes d’aquest clàssic…. un clàssic que esdevé hores d’ara actualíssim, especialment al que respecta a la manipulació que s’està fent des del poder de l’estat espanyol, contra el procés sobiranista que ha empres Catalunya.

Conec be l’obra, com qualsevol Teatraire, perquè l’hem vist un munt de vegades a Barcelona, en diferents muntatges, però aquesta vegada, sense voler em vaig adonar que el President Mas, podria arribar a ser considerat “l’enemic del poble” si les masses es deixen manipular pels poders de l’estat i el presenten com la bestia negra, culpable de totes les desgracies presents i futures… i el mes terrible és que això ja s’està donant a molts territoris arreu de l’estat, gracies a la manipulació del poder (PP-PSOE), amb sentiments mes nacionalistes que cap altre, això si…. l’ùnic nacionalisme “bo”.

Un enemig del poble 2

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

Continua llegint