Arxiu d'etiquetes: Cristina Gàmiz

– Festival GREC 2018 – Teatre – LA REVELACIÓ (🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2018.07.11 (temp. 17/18 – espect. nº 346)

LA REVELACIÓ (temp. 17/18 – espectacle nº 346)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ahir, moltes ganes de veure aquesta proposta dins del Festival Grec, a l’Espai Lliure, LA REVELACIÓ , una obra de Jorge Yaman-Serrano que ens parla de la llibertat d’expressió i de la censura en el món d’Internet, i que va ser presentada a la roda de premsa del passat 3 de juliol.

En sortir, la nostra posició era ambivalent, per una banda el tema ens havia interessat pel que té d’inquietant i tremendament real, però d’altra banda ens va faltar alguna cosa perquè ens acabes enganxant.

No sabem dir, avui encara, si va ser la posada en escena, les interpretacions o el text, però alguna cosa va impedir que ens omplis. O potser va ser que és un món que nosaltres coneixem com a usuaris i que se’ns escapa més enllà d’això, pel seu llenguatge de vegades massa tècnic. O potser també pel fet de dividir l’obra en tres parts i voler explicar moltes coses en 80 minuts.

L’obra es planteja a través de la història de tres reveladors o filtradors d’informació reservada o whistleblowers: Julian Assange, Chelsea Manning i Eduard Snowden. A banda hi ha dos personatges secundaris que apareixen de forma breu i puntual durant els entreactes: Sòcrates i Galileo Galilei.

Whistleblowers és el terme amb el que els anglesos anomenen a aquells que revelen, que denuncien o alerten, que ajuden amb la seva informació a desemmascarar organitzacions delictives realment complexes.

Què faríeu si tinguéssiu accés, les 24 hores del dia i els set dies de la setmana, a un material classificat que demostrés l’abús, la corrupció i la il·legalitat tant del govern com de grans empreses?

Els tres protagonistes d’aquesta proposta estan actualment, d’una manera o altra, mancats de llibertat o a l’exili per haver publicitat material “classificat”. La peça està estructurada en tres parts i en cada una de les parts el protagonista un dels personatges ens fa coneixedors de la seva història, bé simulant entrevistes periodístiques, la de Shmitd (director de Google) i Assange, la de Snowden amb dos periodistes que farien pública la notícia, o bé com en el cas de la soldat Chelsea Manning amb un relat basat en una carta personal.

Per construir la proposta s’han basat en textos, vídeos i fets verídics documentats sobre aquests personatges.

Continua llegint

– Teatre – UNA FAMILIAR (🐌🐌🐌+ 🐚) – Àtic22 – 17/04/2016

Diumenge dia 17, era l’últim dia de representació a l’Àtic 22 d’aquesta proposta de la Companyia la Ida amb un text d’Amaya Minguez i dirigida per Cristina Gàmiz. Comencem la crònica dient que ens va agradar molt i que esperem que pugui ser representada en altres sales ben aviat.

Entrem a la casa de la germana mitjana, l’Anna (Carla de Otero) que sembla que s’acaba d’instal·lar perquè està endreçant coses i perquè veiem capses de cartó al fons de l’habitació. Abans d’entrar hem vist cadires encara embalades. Es dispara l’alarma. Sona el timbre i entra la Lluïsa (Sonia Sobrino), la germana gran que viu a Munich i a la que no esperava fins diumenge. El món de l’Anna es trasbalsa, ella, metòdica i organitzada veu com l’inesperat irromp a la seva rutina i s’atabala.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Torna a sonar el timbre, és el Pepet (José Pérez-Ocaña), el germà petit, que no sap de l’arribada de la seva germana gran. Situacions tragi-còmiques es van succeint fins que acaben menjant una pizza familiar (una familiar) al voltant de la taula. El Pepet els hi vol explicar una cosa important, ha vist el seu pare, brut i borratxo a la vora del riu. Decideixen sortir a buscar-lo.

Continua llegint

– Teatre – CAMARGATE (🐌🐌🐌🐌) – Tantarantana Teatre – Sala Baixos22 – 12/03/2015

Ahir 12 de març, nova nit d’estrena al Tantarantana, dins de “El Cicló“, Cicle de Companyies Independents de Barcelona. En aquesta ocasió, sota una enorme expectació per tal de veure el resultat de CAMARGATE, una recreació teatral basada en la famosa conversa en el restaurant La Camarga de la líder del PPC Alicia Sanchez Camacho i Victoria Álvarez (ex-amant de Jordi Pujol fill) enregistrada per Método 3. Aquesta proposta de Teatre-documental ens la presenta la companyia resident Jorge-Yamam / TeatrodeCerca (Catalunya).

Fa menys de 3 mesos, vàrem veure RUZ-BÀRCENAS al Teatre lliure, una obra de teatre “valent”, que ens va agradar força i que té una similitud a la que ahir vàrem poder veure, ja que tractava en format documental, de l’actualitat de la corrupció del partit al poder a l’estat espanyol, el PP o Partit “Popular”…. i que ens mostrava llavors, la trista realitat d’un estat al qual molts ciutadans, entre els que m’incloc, ens fa vergonya pertànyer, sentiment que es va agreujant a mesura que van passant els dies i es van destapant més afers repugnants.

Fa poques setmanes que vaig tenir la sort de tenir accés a través de les xarxes socials al àudio de la conversa de la Camarga i vaig escoltar mitja conversa, fins que l’allau de noms que Victoria Álvarez vomita (no s’escau millor paraula que aquesta, pel que vaig poder escoltar) …. em va fer farragosa l’audició i vaig plegar.

És per això que us puc assegurar que l’equip de la companyia Jorge-Yamam / TeatrodeCerca ha fet un treball intens i immens, en la presentació d’aquesta conversa, amb els diàlegs REALS de la mateixa. A ulls dels espectadors, podria semblar una broma, o un diàleg manipulat per fer riure al públic, però ben us asseguro que no es tracta pas cap comèdia i que no s’ha afegit RES més del que es va dir amb aquella trista trobada entre els dos voltors disfressats de persones respectables, una d’elles que s’autonomena constantment com a “Presidenta”. L’acció del que veiem té un caire gairebé esperpèntic i còmic, però la realitat és que ens mostra cruament com funciona la corrupció, la política en aquest pais i els seus passadissos.

Haig de reconèixer que en algú moment vaig riure de la situació i del que es deien, i és que no hi ha per menys quan els “voltors” entren a parlar del nombre de “polvos, sin sacarla” …o quan es mofen de companys de partit als que menyspreen com a “homes”. Però la riallada es congela ràpidament al rostre, quan t’adones que no és pas una eina teatral que s’utilitza per a què el públic pugui “respirar”, sinó que tot el diàleg és pura realitat; és llavors quan provoca un enorme rebuig i fàstic, especialment de les pressions i presses de la “Presidenta” per fer buidar el pap a la persona que té al davant.

Continua llegint