Per Miquel Gascón

“De España vengo, de España soy…. y mi cara serrana lo va diciendo“…. d’aquesta manera va iniciar el concert al Liceu, Joyce DiDonato, una de les mezzosopranos més sol·licitades de l’actualitat en el món operístic. Encara em faig creus de l’escassa sensibilitat d’aquesta cantant d’òpera, per iniciar el seu concert aquí a Catalunya. No podria haver elegit un altre tema musical ? Crec que no ha estat ben assessorada de la realitat de Catalunya i de la situació en la qual en aquests moments es troba, quan aquest país ha iniciat un camí sense retorn per aconseguir la seva independència.

En veure els tímids aplaudiments, ho va voler arreglar, tot dient que no sabia parlar català i que hauria volgut canviar la paraula Espanya per Catalunya…. però ja era massa tard. Pel que sembla tampoc sabia parlar massa en castellà, perquè els seus llargs comentaris durant tot el concert els va dir en llengua anglesa.

No sé pas si va ser aquest inici, però durant la primera part del concert no em va agradar gaire tot el que va cantar…. “El niño judio” de Pablo Luna, 3 peces de Maurice Ravel que es van fer feixugues i fins i tot soporíferes… Shéhérazade “Asie”, “La flûte encantée” i “L’indifférent”; l’última composició que va cantar “Bel raggio lusingheir” de Gioacchino Rossini, va començar l’inici del tomb per a millor.

Continua llegint →