Ja hi tornem a ser, quan una producció ve precedida d’elogis i li auguren un èxit garantit, nosaltres, potser qüestió d’expectatives o potser només qüestió d’opinions, hem de constatar el contrari. LA CLAUSURA DEL AMOR  ens ha deixat freds, esperàvem una conversa dura entre els dos membres d’una parella que ha decidit acabar amb la seva relació i ens hem trobat amb dos monòlegs distanciats física i verbalment.

Una parella clausura el seu amor.

El moment escollit per l’Isra per plantejar el final de la relació, és just el moment en què arriben a la sala d’assaig on tots dos treballen plegats i tot llençant els llibres que porta a la mà a terra, es gira i comença a cridar. Crida les seves queixes, el seu ofegament per una relació que fa anys que dura, la seva rabia per no haver enfrontat abans aquesta decisió. Crida el seu amor que encara sent però que no és prou per continuar, crida el seu desig de què, malgrat la separació, puguin mantenir una relació cordial amb els tres fills que comparteixen, crida que es vol quedar la cadira amb els brodats de color rosa i crida i crida …. més de 55 minuts en què només crida ell a ella, i la Bàrbara es manté impàvida amb només petites mostres gestuals de què el que ell diu li arriba i no ho esperava.

Recordem que estem en una sala d’assaig i un grup de nens irromp perquè la tenien reservada per assajar una cançó. És potser el moment més càlid de la representació. L’Isra i la Bàrbara aprofiten per intercanviar les posicions, és el torn d’ella …..

Ara és ell el que callarà durant més de 55 minuts i és la Barbara qui diu el que pensa, i també crida encara que potser d’una manera menys visceral, li diu que es pot quedar amb tot el que tenen compartit perquè ella es quedarà amb els records del que han compartit i per descomptat es quedarà amb els tres fills. I deixa anar un seguit de records de vivències amb l’afegitó de “me lo quedo”.

I és ella la que posa el punt final als retrets amb la racionalitat, perquè treballen plegats i ho continuaran fent. Separats però junts. No els hi queda altra opció.

Les interpretacions són d’una entrega absoluta, això no podem pas negar-ho, però a nosaltres no ens han convençut, de fet no ens els hem cregut. Un text amb un llenguatge complex i d’una dificultat evident per interpretar-lo, però el fet de ser dos monòlegs sense descans, sense dialogar, ens ho ha dificultat.

La posada en escena l’hem trobat freda, molt freda i distant. No acabem d’entendre el perquè se situen als dos extrems de l’espai escènic, no parlen, no dialoguen i tot s’ho han de dir a crits, mitjançant uns monòlegs que es fan interminables i curiosament gairebé no s’apropen l’un a l’altre, si no és per demostrar una violència absoluta, sense ni tocar-se….. una violència psicològica que descarta tota violència física….. segurament més intel·lectual, però menys real. Algú a la sortida comenta que potser és un text per ser llegit, mes que per ser interpretat i segurament te raó, però creiem també que nosaltres seríem incapaços d’acabar de llegir-lo.

Pascal Rambert és l’autor d’aquesta producció que va triomfar al Festival d’Avinyó el 2011, aquesta és la ultima vegada que es representarà i la primera que es fa en castellà. Ell mateix l’ha dirigit en la seva gira per diversos països i sempre ha exigit que els intèrprets fossin parella real.

Dramaturgia, concepció i direcció : Pascal Rambert

Traducció i versió: Coto Adánez

Interpretació: Israel Elejalde i Bárbara Lennie

Cor de nens i nenes: Cor Petits Cantors Amics de la Unió

Escenografía: Eduardo Moreno // Il.luminació: Pau Fullana // Vestuari: Sandra Espinosa // Lligadures: Clara Cortàzar // Ajudantia de direcció : Fernanda Sánchez-Cabezudo // Ajudantía de producció : Pablo Ramos // Road Manager: Léa Béguin // Direcció de producció : Jordi Buxó i Aitor Tejada // Fotografía : Fede Serra.