Arxiu d'etiquetes: Conxita García

– 106 – Òpera – AIDA de Giuseppe Verdi (🐌🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu (temp. 19/20 – espectacle 068) – 2020.01.13

AIDA de Giuseppe Verdi (temp. 19/20 – espectacle nº 068)       

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Dilluns dia 13 de gener era nit d’estrena al Teatre del Liceu, nit d’estrena “relativa”, ja que la producció d’AIDA de Giuseppe Verdi, és la producció històrica que nosaltres ja hem vist en diferents ocasions els darrers anys, amb els telons de Josep Mestres Cabanes, escenografia estrenada l’any 1945 i recuperada l’any 2001 per commemorar el centenari del naixement del compositor. En aquesta ocasió, la històrica escenografia de telons pintats ha estat adaptada per Jordi Castells.

Aquests telons pintats continuen sent una obra mestra de l’escola catalana d’escenografia. amb un domini impressionant de la perspectiva i el concepte estètic del naturalisme. Aquesta obra es va salvar en l’incendi del Liceu del 1994, quan es va perdre quasi tota l’obra que es conservava de l’escenògraf català. Segons han comentat, segurament serà la darrera vegada en què serà utilitzada a causa del seu estat de deteriorament. El director artístic del Liceu, Víctor García de Gomar, no ha descartat la possibilitat d’una “reconstrucció absoluta” d’aquests decorats.

Els telons, els elements volumètrics que complementen l’escenografia, l’esplèndid vestuari de Franca Squarciapino i les coreografies d’Angelo Smimmo, han sabut crear l’atmosfera que aquesta gran tragèdia verdiana demana. La coreografia barreja la dansa clàssica amb l’art marcial de la capoeira afro-brasilera.

La dificultat afegida ha estat la il·luminació on Albert Faura hi ha hagut de conjugar amb la llum pintada en els decorats. El resultat ha estat, per nosaltres, fantàstic.

AIDA, és una de les òperes més populars de Giuseppe Verdi (1813-1901), el compositor identificat amb les classes populars, autor de 26 títols, que va estar sempre amatent amb la qualitat i la teatralitat dels seus llibrets. Antoni Ghislanzoni (1824-1893) es va basar en un text de Camille du Locle sobre un relat d’un egiptòleg francès.

Continua llegint

– 045 – Sarsuela – DOÑA FRANCISQUITA (🐌🐌🐌+🐚) d’Amadeu Vives – Gran Teatre del Liceu (temp. 19/20 – espectacle 027) – 2019.11.17

DOÑA FRANCISQUITA (temp. 19/20 – espectacle nº 027)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Ahir diumenge, dins del nostre abonament, vam tenir oportunitat de veure l’última de les representacions de la sarsuela DOÑA FRANCISQUITA, d’Amadeu Vives (Collbató 1871-Madrid 1932), dirigida per Lluís Pasqual.

Una proposta estrenada al Teatro de la Zarzuela de Madrid amb força controvèrsia per la posada en escena de Lluís Pasqual, que ha decidit canviar els diàlegs parlats i ha ubicat l’acció en tres temps diferents. En un primer acte l’acció se situa en un estudi de ràdio, l’any 1934, en un segon acte en un plató de televisió l’any 1964 i l’últim acte a una sala d’assaig, ara, en 2019.

DOÑA FRANCISQUITA està inspirada en “La discreta enamorada” de Lope de Vega, i va ser estrenada com a comèdia lírica. Una sarsuela en tres actes amb llibret del dramaturg asturià Federico Romero (1886-1976) i de l’escriptor madrileny Carlos Fernández-Shaw (1865-1911). Va ser estrenada al Teatre Apolo de Madrid el 17 d’octubre de 1923 i al Teatre Tívoli de Barcelona el desembre del mateix any. Al Liceu es va estrenar el febrer del 1933.

Abans de continuar, volem deixar clar que nosaltres som defensors de l’enorme tasca que Lluís Pasqual ha realitzat al capdavant del Teatre Lliure durant tots aquests anys, d’ençà que va participar de la fundació d’aquest teatre. També estem personalment molt agraïts de la tasca educativa cap als espectadors, d’ençà que durant dues temporades vàrem tenir la sort de participar en l’escola d’espectadors que Lluís Pasqual va organitzar. També volem deixar escrit que ens va doldre moltíssim la seva injusta sortida forçada de la direcció del Teatre, ja que nosaltres el considerem el nostre teatre de capçalera, per la que va començar la nostra gran afició teatral.

Un cop dit això, hem de reconèixer que aquesta versió de Lluís Pasqual, ens ha decebut força, malgrat els moments màgics que també conte la seva proposta escènica.

La proposta de Lluís Pasqual, prescindint de diàlegs i afegint d’altres, que a manera de monòlegs, interpreta l’actor Gonzalo de Castro (a qui nosaltres vam veure treballar a “Invernadero“, al Lliure, l’any 2016), no han fet més intel·ligible l’argument de la sarsuela, i més aviat creiem que, al contrari, la fa més difícil d’entendre.

Continua llegint

– 384 – Òpera – LUISA MILLER (🐌🐌🐌🐌🐌) de Giuseppe Verdi – Gran Teatre del Liceu – 2019.07.26 (temp. 18/19 – espectacle nº 295)

LUISA MILLER de Giuseppe Verdi (temp. 18/19 –  espectacle  nº 295)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón – 

Divendres era l’última òpera del nostre abonament d’enguany del Gran Teatre del Liceu. LUISA MILLER de Giuseppe Verdi. Abans d’ocupar les nostres localitats vam tenir una petita decepció, ja que Sondra Radvanovsky no interpretaria el paper de Luisa Miller per una faringitis. En el seu lloc va actuar Eleonora Buratto, la soprano que encapçala el segon repartiment.

Però bé, ja se sap allò de què “a mal temps bona cara” i vam ocupar els nostres llocs per última vegada (de fet, l’any vinent canviem de torn i de localitats), i com sempre disposats a gaudir. I va ser realment així, va estar una gran representació, una magnífica cloenda de temporada.

LUISA MILLER, amb llibret de Salvadore Cammarano (1801-1852) s’inspira en “Kabale und Liebe” drama de Friedrich Schiller que denunciava les diferències socials. Era el tercer llibret que Cammarano escrivia per a Verdi després d’”Alzira” i “La battaglia di Legnano”, i abans d’”Il trovatore”.

Giuseppe Verdi (1813-1901) va compondre la música donant tot el protagonisme a una Luisa Miller que esdevé la primera de les grans heroïnes verdianes. Va ser estrenada el 8 de desembre del 1849 al Teatre San Carlo de Nàpols marcada pel pes excessiu de la censura que evitava la crítica social i política. Al Liceu es va estrenar el 1851 després d’oferir tres representacions al Teatre Principal.

Amb un muntatge del director d’escena italià Damiano Michieletto, estrenat a l’Òpera de Zurich l’any 2010, l’acció se situa a Suïssa en un espai intemporal, que només s’ubica a finals del segle XVIII pel vestuari d’època de Carla Teti.

Dos mons enfrontats: nobles i classes baixes, tonalitats clares i tonalitats fosques en el vestuari, elements escenogràfics del dret i de l’inrevés. Un cub que conté tots dos mons i que gira fins a tancar-se en un de sol. Una escenografia de Paolo Fantin, sempre plena de foscors i d’ombres.

El cub del primer acte, desmuntat, mostra els dos àmbits: Luisa i Rodolfo, dos llits, un a cada banda, i dues taules també a banda i banda. La meitat superior de l’escenari s’il·lumina quan veiem els aristòcrates, la part inferior s’enfosqueix quan veiem la casa Miller i el poble. Una magnífica il·luminació de Hans-Rudolf Kunz.

Continua llegint

– Òpera – LA FAVORITE de Gaetano Donizetti (🐌🐌🐌🐌) – Gran Teatre del Liceu – 2018.07.20 (temp. 17/18 – espect.  nº 360)

LA FAVORITE de Gaetano Donizett (temp. 17/18 – espectacle nº 360)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Un nou parèntesi al Festival Grec per veure l’última òpera de la temporada dins del nostre abonament del Liceu. A principi del mes de juliol vaig publicar aquí la ressenya de la Roda de premsa d’aquesta producció.

LA FAVORITE de Gaetano Donizetti (1797-1848), és una de les primeres òperes escrites pel compositor per al públic francès, després del triomf aclaparador de l’adaptació francesa de Lucia di Lammermoor.

Òpera en quatre actes amb llibret d’Alphonse Royer, Gustave Vaëz i Eugène Scribe, que va ser estrenada el 2 de desembre del 1840 a l’Acadèmie Royale de Musique de Paris en la seva versió francesa. Al Liceu va arribar per primera vegada, en versió italiana el novembre del 1850. En 2002 es va representar al Liceu en la versió original francesa.

This slideshow requires JavaScript.

Fotografies d’Antoni Bofill

Una història ambientada a la Castella d’Alfons XI en el segle XIV. L’acció adaptava una obra anterior, “L’Ange de Nisida” per a la qual Donizetti havia escrit alguns fragments. El compositor va utilitzar per a aquesta òpera, fragments d’obres inacabades o d’altres ja estrenades com “Maria Stuarda”. Una obra equilibrada a mig camí entre el gust francès (amb inclusió de ballets) i el “belcanto” amb àries tant celebres com “O mon Fernand” o “Ange si pur“.

Una òpera que també va ser coneguda com a “Richard una Mathilde”, “Leonore”, “Riccardo e Matilde”, “Daila”, “Elda” o “Die Templer in Sidó” fet, que segons la revista del Liceu que ofereix als abonats, la converteixen en una de les obres més manipulades de la història.

En el seu retorn al Liceu, reneix la producció del 2002 amb escenografia i vestuari de Jean-Pierre Vergier. El muntatge es va rescatar al mes de febrer llogant-lo al Maggio Musicale de Florència i actualitzant-lo amb la direcció d’escena de Derek Gimpel, donant-li més dinamisme.

Continua llegint