Sap més greu del que us podeu imaginar fer una crònica negativa d’un espectacle, però no em queda més remei que fer-ho, quan en arribar el final de l’espectacle t’adones que gairebé en cap moment, has pogut connectar i encara sap més greu quan es tracta d’una proposta avalada per un grup de gent en el que crec a ulls clucs, el del Teatre de La Vilella, per la seva forma de fer i d’entendre el món de les Arts escèniques.
El passat diumenge vàrem assistir de nou al Teatre de la Vilella per tal de veure un espectacle de dansa en què el text també intervé d’una manera important; es tracta de “Los que me quieren me llaman Fede“, basat en els últims moments de la vida del poeta Federico Garcia Lorca, afusellat a la matinada del 18 d’agost de 1936, acusat pels feixistes de ser espia dels russos, estar en contacte amb aquests per ràdio, haver estat secretari de Fernando de los Rios (dirigent i ideòleg socialista espanyol)…. i sobretot, per ser homosexual.
Poc abans de la seva mort en una entrevista pel diari madrileny “El Sol”, Federico deia…
Yo soy español integral y me sería imposible vivir fuera de mis límites geográficos; pero odio al que es español por ser español nada más, yo soy hermano de todos y execro al hombre que se sacrifica por una idea nacionalista, abstracta, por el sólo hecho de que ama a su patria con una venda en los ojos. El chino bueno está más cerca de mí que el español malo. Canto a España y la siento hasta la médula, pero antes que esto soy hombre del mundo y hermano de todos. Desde luego no creo en la frontera política
L’espectacle de dansa amb quatre ballarines i un ballarí impacta en un primer moment per la seva posada en escena, en l’obscuritat absoluta i amb el cos de Federico ja mort a terra… les dones vestides de dol, amb espelmes vermelles enceses a la mà, caminant endavant i enredera, enfront dels espectadors.