Arxiu d'etiquetes: Compañía Nacional de Teatro Clásico

– Teatre – EL PERRO DEL HORTELANO (🐌🐌🐌) – TNC Sala Gran – 2017.12.22 (temp. 17/18 – esp. nº 145)

EL PERRO DEL HORTELANO (temp. 17/18 – espectacle nº 145)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Divendres tocava un clàssic, tot i que no en som gaire amants d’aquestes peces, creiem que s’han de veure.

En aquest cas es tracta de EL PERRO DEL HORTELANO escrita entre 1613 i 1618 per Lope de Vega, i que ens porta la Compañia Nacional de Teatro Clásico de Madrid.

A la roda de premsa la directora de la proposta, Helena Pimentel va comentar que es tracta d’una comèdia única, amb una gran personalitat. Una comèdia que retrata els vaivens amorosos de la comtessa Diana (comtessa de Belflor) i el seu secretari Teodoro, uns amors encotillats per la rigidesa imposada per les jerarquies socials.

This slideshow requires JavaScript.

Una comèdia que destaca per la construcció dels personatges, per la relació que s’estableix entre ells amb malentesos i situacions equívoques, amb els canvis continus de les situacions amoroses dels dos protagonistes, i que de retruc, afecten Fabio i Marcela.

Una escenografia molt senzilla basada en un gran espai on les portes, la il·luminació i el gran dinamisme escènic donen un resultat deliciós. Un atraient i acolorit vestuari fan la resta.

Continua llegint →

– Roda de premsa EL PERRO DEL HORTELANO – Teatre Nacional de Catalunya – 2017.12.13 (temp. 17/18 – RdP 048)

Deixa un comentari

Roda de premsa EL PERRO DEL HORTELANO – (temp. 17/18 – RdP nº 48)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Miquel Gascón –

Dimecres al matí em vaig apropar al Teatre Nacional de Catalunya per assistir a la presentació de EL PERRO DEL HORTELANO, una proposta que ens porta des de Madrid la Compañia Nacional de Teatro Clásico.

Helena Pimenta dirigeix aquesta comèdia escrita entre 1613 i 1618, en plena maduresa creativa de Lope de Vega, que retrata els vaivens amorosos de la comtessa Diana i el seu secretari Teodoro, una relació prohibida per la rigidesa de les jerarquies socials.

Aquest conflicte entre el desig de llibertat i els lligams imposats pel destí només es resoldrà quan la força de l’enginy contribueixi a fer triomfar l’amor, entès per Lope de Vega com el gran anivellador universal que permet enderrocar les barreres socials aparentment més fermes.

Davant nostre Xavier Albertí, que amb unes breus paraules ens presenta a la Companyia i a la seva directora Helena Pimenta, a la que cedeix la paraula; també estan presents a la primera fila tots els actors que intervenen en aquesta proposta escènica.

Una obra que està escrita en vers i per tant necessita que els actors estiguin ben preparats per fer-lo creïble a dia d’avui, per modular la paraula i la relació d’aquesta amb el seu cos també a través de la dansa; és important que posseeixin una gran expressivitat per relacionar els poemes amb la vida dels espectadors en la contemporaneïtat.

La Compañia Nacional de Teatre Clásico va ser fundada per Adolfo Marsillach i actualment posseeix diferents equips, entre ells una companyia jove, que representen al territori de l’estat espanyol diferents obres. En aquest equip que ara arriba a Barcelona, actuen 14 actors.

Continua llegint →

– Teatre (65) – LA CELESTINA (🐌+🐚) – TNC – Sala Gran – 21.10.2016

Deixa un comentari

VOLTAR i VOLTAR … per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

LA CELESTINA –

Tercera representació d’aquest passat divendres, en una mena de marató de Teatre i malauradament un desengany amb tota regla; uns dies en què en Miquel ha anat tot sol al teatre per qüestions d’intendència familiar i per fi l’Imma s’ha pogut incorporar en aquesta proposta. Discrepàncies de valoracions a la sortida, l’Imma potser més benèvola que en Miquel, malgrat que a cap dels dos ens ha satisfet.

… i això que en teníem moltes ganes de veure aquesta producció clàssica de Fernando de Rojas dirigit i interpretat per José Luis Gómez.

LA CELESTINA és un drama amb pàtines de comèdia. Una història on els costums, les relacions i els sentiments igualen a les persones, homes i dones, senyors i servents. Les úniques lleis vàlides en aquest món són el poder dels diners i el plaer del sexe. Els personatges de la Celestina únicament busquen aquests dos resultats, de manera immediata, el plaer i els diners. I fan el que calgui per aconseguir-ho, deixant enrere la llei, la raó i l’ètica.

Fernando de Rojas va néixer a la Puebla de Montalbán (Toledo) l’any 1470 en una família jueva. El seu sogre va ser delatat a la Santa Inquisició per haver parlat de la vida eterna dient: «acá toviera yo bien, que allá no sé si ay nada». Anys abans, el seu pare havia estat sotmès a un auto de fe i cremat quan ell nomes tenia 12 anys.

Continua llegint →

– Teatre – EL ALCALDE DE ZALAMEA (🐌🐌🐌+ 🐚) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 06/03/2016

Deixa un comentari

Una nova proposta del Teatre Lliure que ens ha apropat un clàssic dels clàssics, EL ALCALDE DE ZALAMEA de la Compañía Nacional de Teatro Clásico i que s’ha pogut veure durant quatre dies a una Fabià Puigserver amb l’aforament esgotat.

La Compañía Nacional de Teatro Clásico l’ha portat a escena tres vegades: el 1988 dirigida per José Luis Alonso, el 2000 en un muntatge de Sergi Belbel i el 2010, sota la direcció d’Eduardo Vasco. Vint-i-quatre intèrprets, entre actors i músics, ens han presentat aquesta obra mestra del Segle d’Or espanyol i de la dramatúrgia universal de tots els temps.

Ara Helena Pimenta, la directora de la companyia ha tornat a escollir aquesta obra per la reobertura del Teatro de la Comedia de Madrid que ha estat tancat durant uns anys per a la seva remodelació, que s’ha dut a terme amb un pressupost de 30 milions d’euros.

També ha apostat aquesta directora per fer tornar Carmelo Gómez als escenaris després de molts anys fent cinema.

Continua llegint →

– Teatre – LA VIDA ES SUEÑO (****) – Teatre Lliure de Montjuïc – 08/03/2013

6 respostes

Per MIQUEL GASCÓN …

M’agrada molt el Teatre com ja sabeu els que visiteu aquest racó, però sóc força reticent a veure Teatre Clàssic i mes si és Teatre Clàssic espanyol. Vaig quedar ben saturat de petit amb la intolerància de l’ensenyament en aquell època franquista on ens feien llegir a la força textos que no enteníem i que ens interessava ben poc, per no dir gens. No es conformaven amb això i ens feien aprendre de memòria paràgrafs força llargs d’aquesta obra considerada com una de les millors de la literatura espanyola i reconeguda internacionalment.