Arxiu d'etiquetes: Clara Manyós

– 075 – Teatre – ESTAT DECEPCIÓ (🐌🐌🐌+🐚) – Sala FlyHard – 2018.10.08 (temp. 18/19 – espectacle. nº 056)

ESTAT DECEPCIÓ (temp. 18/19 – esp. nº 056)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

És dilluns i ens dirigim a la Sala Flyhard, que obre la seva novena temporada amb ESTAT DECEPCIÓ escrita i dirigida per Carla Torres.

La sala manté la línia d’apostar per dramatúrgies novelles d’autors i autores catalanes, seguint l’objectiu de promoure el teatre català contemporani. I aquesta temporada ha estat engegada, tal i com van anunciar en presentar-la “amb el cap ple de crits, de demandes, de lemes sentits en manifestacions, llegits en manifestos, sentits en les veus dels altres, cridats per nosaltres mateixos fins a quedar-nos afònics”.

Carla Torres (Barcelona, 1977) és dramaturga, actriu i directora formada com a actriu a l’Estudi Nancy Tuñón i com a dramaturga a l’Obrador de la Sala Beckett. Debuta com a directora en 2014, data en la que crea la seva pròpia companyia, La Peleona. Compagina la seva vessant artística amb la docència.

ESTAT DECEPCIÓ, parteix de la premissa de què tots sabem que de vegades, per mantenir l’ordre cal generar el caos.

En entrar a la sala una enorme bastida l’ocupa, tan sols les dues grades laterals on se situen els espectadors… i la bastida. Pepo Blasco, Xavi Gardés, Eu Manzanares i Ruth Talavera, ocupen la bastida com si és tractes d’un vehiche. En aquest primer moment, la bastida és un furgó policial que els trasllada al vaixell que tots coneixerem com Piolin.

Clara Manyós irromp a la sala, és una jove universitària que vol promoure una tancada per reivindicar els seus drets. La policia rep l’ordre de desallotjar la universitat. Comencen els aldarulls que acaben amb la detenció de dues estudiants i un policia greument ferit. Les dues estudiants havien volgut fugir baixant per la bastida d’unes obres, que fa anys que estan aturades, a la part de darrere de l’edifici universitari.

Continua llegint →

– Teatre – DOS PITS I UNA POMA (🐌🐌🐌+🐚) – El Maldà – 2018.04.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 257)

1 resposta

DOS PITS I UNA POMA (temp. 17/18 – espec. nº 257)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Oriol Genís és actor, dramaturg, director, cantant … i en aquesta ocasió presenta a El Maldà, com a dramaturg i director, DOS PITS I UNA POMA, un retrat de la figura de la dona a través de la literatura i l’opera.

DOS PITS I UNA POMA és un recital d’òpera que combina la música (13 peces) amb textos d’autores (8 textos) que ens conviden a una reflexió sobre la situació de la dona a la societat des de diversos punts de vista.

L’obra posa en contacte obres de Verdi, Puccini, Cilea, Rossini, Mozart, Ponchieli i Wagner, amb escrits de poetesses i escriptores com Montserrat Roig, Valerie Solanes, Maria Aurèlia Campmany, Maria Mercè Marçal i Montserrat Abelló.

Grans compositors d’òpera que han dibuixat personatges de dones mortíferes i fatals, personatges femenins que van crear i han passat a la història del repertori operístic.

Contrastant amb les visions vitals d’aquestes heroïnes operístiques, tenim les dones descrites per les nostres autores que han deixat un seguit de textos sobre la seva emancipació.

Els textos d’aquestes dones contrasten amb “el retrat de les heroïnes operístiques passades pel filtre de la visió patriarcal d’aquests compositors“, segons Genís.

“Vivir en esta sociedad significa, con suerte, morir de aburrimiento; nada concierne a las mujeres; pero, a las dotadas de una mente cívica, de sentido de la responsabilidad y de la búsqueda de emociones, les queda una-sólo una única posibilidad: destruir al gobierno, eliminar el sistema monetario, instaurar la automatización total y destruir al sexo masculino” (SCUM MANIFIESTO. Valerie Solans)

És una peça que vol trencar l’estigma dels personatges femenins del món de l’òpera, oferint un recital en el que la música ocupi un lloc destacat i ens transporti a alçàries de bellesa, sense renunciar a les ganes de provocar una reflexió sobre el paper de la dona partint d’una imatge convencional: la que es guanya la vida netejant i la que viu reclosa a casa seva.

Continua llegint →

– Teatre – HEM VINGUT AQUÍ A DEIXAR LES COSES CLARES – (🐌🐌🐌🐌) Teatre La Gleva – 2017.12.28 (temp. 17/18 – espectacle nº 150)

Deixa un comentari

HEM VINGUT AQUÍ A DEIXAR LES COSES CLARES (temp. 17/18 – espectacle nº 150)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Ahir dijous vam trepitjar i gaudir de la nova sala de Teatre La Gleva que va obrir portes al mes d’octubre. Un espai petit i acollidor que s’autodenomina “Teatre-Espai cultural” i on no vam poder tafanejar els llibres que omplien les prestatgeries perquè la sala era plena, de gom a gom, ja que, havien exhaurit entrades.

Un espai que des de les nou del matí és obert al públic com a llibreria, cafeteria, espai de lectura i tertúlia. Les funcions teatrals són de dijous a diumenge amb una programació que aposta per les propostes multidisciplinàries, l’originalitat i els formats no convencionals.

I cada dimecres a les 20,30h el “Teatre dels Llibres”, ón mitjançant lectures, representacions, conferències i altres activitats volen crear un espai de reflexió i profundització en les paraules.

La iniciativa d’obrir el Teatre de la Gleva ha estat de la compositora i pianista Bárbara Granados, el dissenyador de llums Rafa Puig-Samper, el productor Juli Modesto i el periodista Albert de la Torre.

La responsable de programar el Teatre de la Gleva és Júlia Simó Puyo.

Teatre La Gleva – Carrer de La Gleva, 19 – Barcelona

HEM VINGUT AQUÍ A DEIXAR LES COSES CLARES, és un espectacle interpretat per dues actrius (Blanca García-Lladó i Clara Manyós) i un clarinetista (Jordi Cornudella) que han volgut parlar de Josep María de Sagarra. La direcció és d’en Jordi Oriol.

Els tres intèrprets són al funeral de l’escriptor, una foto presideix la sala. Al davant, una urna amb les cendres. Ells esperen en un racó a què tots els assistents ocupin els seus llocs. Formalment, interpreten una peça musical en honor del difunt, en Jordi toca el clarinet, la Clara l’acordió i la Blanca una peculiar percussió, però el que semblava un acte seriós, esdevé una altra cosa. En acabar la cançó esperen que algú digui unes paraules, no s’aixeca ningú, i ho fan ells, entrebancant-se amb les paraules i sense saber quin guió han de seguir.

Continua llegint →