LA RAMBLA DE LES FLORISTES (temp. 19/20 – espectacle nº 011)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Aquest diumenge passat vam tornar al TNC, a la Sala Gran, per veure LA RAMBLA DE LES FLORISTES, de Josep Maria de Sagarra, dirigida per Jordi Prat i Coll amb una extraordinària Rosa Boladeras en el paper de l’Antònia, el seu primer paper com a protagonista.
Encara que és un text que comença a deixar notar el pas dels anys, no treu que sigui un retrat de la societat catalana a partir d’un dels seus símbols, la Rambla de les Floristes de Barcelona. Com comenta el seu director en el programa de mà, dins del seu gènere, és una obra perfecta. Amb una estructura narrativa rodona on tots els personatges estan ben dibuixats …. Ens hem centrat en trobar una poètica escènica que suggereixi allò que no es veu però que hi és. Que si la Rambla té vida és perquè la Rambla té mort. És als seus esperits a qui volem dedicar aquest espectacle.
Ens trobem doncs davant d’un clàssic del teatre català, d’un text en vers que algú podria arribar a titllar de “caspós” i “empolsegat”, però que ha estat capaç de captar el nostre interès i fer-nos oblidar aquestes connotacions a priori negatives. Creiem que una de les funcions principals del teatre públic català, ha de ser, repescar els nostres clàssics i posar-los al dia, especialment perquè les noves generacions les coneguin. Nosaltres doncs, ens hem deixat portar des del primer moment per l’Ànima de les Rambles (Davo Marín) i els seus moviments, i per la paraula viva, punyent i sentida de l’altra ànima de les Rambles, l’Antònia (Rosa Boladeras), la florista que sempre hi és i que tot ho veu.
Jordi Prat i Coll ens presenta un text d’abans, amb els ulls d’ara, tal com ja va fer amb “Liceistes i cruzados” (2014) o els “Jocs Florals de Canprosa” (2018).
Un homenatge a les Rambles de Barcelona i a la seva ànima representada per al·legories com els ocellaires i les gàbies dels ocells, els enllustradors de sabates, les pancartes reivindicatives , els cantants del Liceu, les referències religioses, els venedors d’avui llençant les llums al cel, … i finalment la delicada referència en record a les víctimes de l’atemptat del 2017. Jordi Part i Coll també entra en el joc del transvestisme en algunes de les escenes.
