Dimecres passat vaig tornar tot sol a una altra lectura escenificada a la Sala Àtic22, per tal de conèixer una altra dramatúrgia, aquesta vegada d’un país que estimem, EQUADOR, que per sort els “voltaires” vàrem conèixer l’any 2005 en un viatge d’unes 5 setmanes i que vàrem recórrer de nord a sud, incloent-hi un afegitó d’una escapada de 8 dies a les illes Galápagos; un país que d’ençà que el vàrem conèixer, l’estimem i ja forma part de la nostra vida.

Nadia Rosero, és la dramaturga escollida en aquest cicle de Nova Dramatúrgia Iberoamericana. Un text que em va provocar com a mínim un interès que no m’esperava pas, ja que no sóc en principi massa partidari en teatre, de veure en una representació un cúmul de petitíssimes històries, en lloc d’aprofundir tan sols en una de sola, amb presentació, nus i desenllaç; en aquesta ocasió, encara que sigui així, o sigui un recull de petites històries quotidianes, que se’ns presenta com si els espectadors fóssim també passatgers d’aquest bus, on transcorre tota l’acció… m’ha interessat força.

This slideshow requires JavaScript.

Continua llegint →