FESTIVAL PÍNDOLES 2019 – segona jornada (temp. 18/19 – espec. nº 231 a 236)
Teatre – MENTRESTANT TU I JO QUÈ FEIEM(🐌🐌+🐚)
Dansa – Poesia – QUAN CAU(🐌🐌🐌+🐚)
Teatre – MARGARITA (🐌🐌🐌🐌) Premi del Jurat 2019
Teatre – LA NOIA DE LA BENZINERA (🐌🐌🐌🐌🐌) Premi del Jurat 2019
Multidisciplinar – SWINGABADY CINETUNES(🐌+🐚)
Teatre – TOT INCLÒS(🐌🐌🐌) Premi del Jurat 2019
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dissabte dia 8 és la nostra segona i última jornada al Festival Píndoles d’enguany. Diumenge ens espera una nova marató de teatre al Lliure de Gràcia.
Fem cap al Castell de Montjuïc, aquest cop sense “entrebancs circulatoris” i esperem a l’inici del primer dels espectacles que tenim avui programats.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
De nou, tenim set propostes a la nostra agenda però, per motius personals que no vénen al cas, només en veurem sis. Fins ara en aquest Blog, ja fa 9 anys, sempre hem publicat la nostra opinió sobre tots els espectacles que hem vist i precisament per aquesta raó, no ens bé de gust escriure absolutament res d’una de les propostes que s’han representat en aquesta jornada. Avui el nostre guia serà en Toni.
El primer espectacle de la nit:
8. Teatre – MENTRESTANT TU I JO QUÈ FEIEM(🐌🐌+🐚)
Una mare (Margarita Ponce) i una filla (Montse Folgado) estan a casa, la mare està preparant un munt de tapers i té mal al braç que li han operat. La filla està embarassada i és dramaturga. Temporalment ha anat a viure amb els pares i ens parla de la peça que està escrivint on la mare n’és la protagonista. El pare “treballa” i el germà descansa.
Estic embarassada. La meva mare insisteix a ser dins meu. Estic embarassada de ma mare? O és ella qui segueix embarassada de mi? Com seria si donés a llum a la meva pròpia mare? I el moment definitiu en el qual ens hauríem de separar? A tot això, on eren ells? I mentrestant, mama, tu i jo què fèiem?
Una peça que parla de la unió i la dependència malaltissa entre una mare i una filla, i la necessària i irreversible separació que ha d’ocórrer per força. Mare i filla que deixen de ser una per ser dues persones. Trencament emocional. Col·lateralment, el paper dels homes dins de la família … apropem l’oli, el tovalló i de postres ???Emocionalment presents, físicament absents.
Això és el que pensem que ens volien explicar, però malauradament no ens ha acabat d’arribar la manera de fer-ho i per tant la proposta ens ha descol·locat una mica. Molt creïble la interpretació de la mare.
FESTIVAL PÍNDOLES 2019 – primera jornada (temp. 18/19 – espec. nº 224 a 230)
Teatre – VETE A APRENDER ÁFRICA(🐌🐌+🐚)
Circ – HIDRATICA(🐌🐌🐌+🐚)
Dansa – LONGING FOR #1 (🐌🐌🐌+🐚)
Teatre – GUARDAR LA ROBA (🐌🐌🐌🐌) Premi del públic 2019
Teatre – CASA(🐌🐌🐌+🐚)
Teatre – MY HEART WILL GO ON(🐌🐌🐌🐌)
Teatre – JOLIE(🐌🐌🐌)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Després del petit tastet del diumenge passat als Lluïsos de Gràcia, ahir divendres dia 7 vam fer cap al Castell de Montjuïc per assistir a la primera jornada del FESTIVAL PÍNDOLES en la seva cinquena edició.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un entorn privilegiat, una tarda lluminosa i esplèndida, unes magnífiques vistes de la ciutat, una càlida acollida i un cafetó, ens fan oblidar el trànsit que hem trobat per tota la ciutat i especialment accedint a Montjuïc, on al vespre tindria lloc el concert d’Ed Sheeran a l’Estadi Olímpic.
I a les vuit tenim el primer dels espectacles d’aquesta jornada:
Teatre – VETE A APRENDER ÁFRICA(🐌🐌+🐚)
El nostre grup acompanyat d’en Martí, es dirigeix a la seu de les oficines del Castell on, a un despatx del primer pis, tindrà lloc aquesta representació. En un primer moment som només dotze espectadors, però el grup s’anirà engrandint a mesura que avança la nit.
La sinopsi del petit programa del festival indica:
Una noia jove blanca (Anabel Riquelme) s’ha casat en secret amb un home madur de color (Oswaldo Martín), ell està divorciat i té un fill. A la sogra (Eva Cailà) no li agrada gens aquest matrimoni i quan els visita no deixa de fer comentaris de caràcter racista. Descobrirem també que és homòfoba.
Un plantejament a priori interessant, una comèdia que deriva cap a un discurs molt demagògic i gaire previsible. Pensem que necessita un replantejament. Les interpretacions una mica exagerades.
EL DIBUIX DELS TEMPS (temp. 18/19 – espectacle nº 099)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Dijous vam estar convocats per tal d’assistir a la prèvia del DIBUIX DELS TEMPS al Castell de Montjuïc, un nou projecte de l’equip de Píndoles. Es tracta d’un espectacle teatral integrat a les visites guiades que es faran durant el període de Nadal.
Aquest espectacle teatral està escrit i dirigit per Silvia Navarro i està interpretat per Adrià Diaz i Oreig Canela.
La visita comentada al castell de Montjuïc, que avui fem amb Roger com a guia, comença des de la mateixa entrada. Allà en Roger ens dóna dades de la construcció d’aquest castell, de la seva condició de fortalesa militar i de què l’estructura actual data de l’any 1779, després que el primer castell quedés totalment derruït el 1714.
Passant pel “pont llevadís” que marca l’entrada al recinte del castell accedim al cos de guàrdia per anar fins al dipòsit d’aigua de Santa Amàlia que data del segle XVIII, i està gestionat per Aigües de Barcelona.
És en aquest lloc que trobem la primera de les tres històries dramatitzades, que no desvetllem per no fer espòiler, però que ens ha engrescat.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ens dirigim seguidament al pati d’armes d’aquest castell que havia estat una presó fins a l’any 1960 (data en la qual Franco el va reconvertir en Museu Militar).En aquest pati d’armes hi ha una instal·lació artística anomenada IMPASSE, obra de Júlia Calvo, que presenta una reinterpretació artística dels grafitis dels calabossos del Castell.
FESTIVAL PÍNDOLES 2018 – Tercera i ùltima jornada – (2018.06.10) – (temp. 17/18 – espectacles nº 305 a 310)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir diumenge, i contra pronòstic, va ploure i va obligar a l’organització del Píndoles a canviar la ubicació d’un dels espectacles que es feien dalt de la torre de vigilància, i ells es van situar sota els porxos del pati d’armes. Canvis ja previstos i que no van representar cap entrebanc per al públic.
Des d’aquest petit espai, volem cridar ben fort un “bravo” a la gairebé perfecta organització de tot el Festival.
Va ser el primer espectacle que vam poder veure en l’últim dia del Festival. Un titella que ens espera “amagat” a la caixa del piano i que en sortir ens descobreix la seva “humanitat”. És un titella que parla sense parlar, que somriu, olora, gesticula i sembla tant persona com els que observem atentament els seus moviments.
“Alex Barti”, és un espectacle sense text. Tota la història i la comèdia, s’expressa amb moviment, mim i música.
La inversemblant simbiosi entre manipulador i ninot fan que l’espectador pugui traspassar la frontera entre realitat i ficció. ¿No és potser Barti tan humà com Alex? I és que Barti, el complex titella, ¡és viu! La seva forma de moure parla per si mateix. Tot d’una ens mira, gesticula, mostra les seves dents, mou els seus dits, i el seu caràcter, les seves emocions, els seus canvis d’humor es reflecteixen amb tanta naturalitat a la cara de drap que no pots fer res més que emocionar-te. Els seus ulls sempre estan buscant noves oportunitats amb les quals fer sentir l’essència de la vida, l’alegria més genuïna, la innocència.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ens hem enamorat del titella, però creiem que podria anar una mica més enllà en el desenvolupament de la història que ens presenta. També en la nostra sessió va ocórrer un petit entrebanc en embolicar-se els fils del titella i estar una bona estona esperant pacientment que es pogués resoldre el problema. Malgrat això, va ser una de les tres obres guanyadores del Festival.
Direcció: Alex Mihailovski
Intèrprets: Alex Mihailovski
Idioma: Sense text – Gènere: Titelles
_____________________
14 –AMBULANTIS (🐌🐌) – (temp. 17/18 – esp. nº 306)
Un projecte multidisciplinari de difícil classificació, ja que compagina audiovisual amb gravacions, teatre d’objectes amb actors, llums i ombres… i que ells defineixen com a “teatre sensorial”. Hem de dir, abans de res, que creiem que l’espai on va ser presentat no era l’adequat i pensem que és un espectacle que de ben segur ha de guanyar, i molt, en un espai més reduït … i amb les parets mes “netes”.
Basat en un gran nombre d’entrevistes, “Ambulantis” és un projecte multidisciplinari escènic que des de l’any 2010 porta investigant entorn les persones quan es traslladen temporalment o permanentment del seu lloc d’origen. Una oda a les persones quan viatgen. Premi Inund’art 2011. “Teatre fet a mà” (José Henriquez, La Guía del Ocio). Presentat a la Fira de Tàrrega, el Museu de la Història de la Immigració de Catalunya i el Festival LOOP de Barcelona, entre d’altres.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
També vam considerar excessiva la durada de les projeccions de la presentació, que es “menja” ben bé una tercera part del temps del qual disposen. Un treball imaginatiu, amb una acurada tasca de manipulació d’objectes i que parteix de la idea que la vida és un viatge que ens obliga sovint a deixar enrere allò que estimem.
Malauradament és un dels espectacles que ens ha decebut més de tot el Festival, potser perquè esperàvem molt més del que vam poder veure. Malgrat tot, creiem que darrere existeix un enorme treball del nombrós grup d’artistes que intervenen.
De ben segur, ens agradarà tornar-lo a veure, quan aquest estigui totalment acabat… perquè tal com ens van dir en finalitzar, el que hem vist, únicament ha estat un petit tast de l’espectacle que tenen pensat estrenar ben aviat.
Aquesta proposta també va ser un dels projectes guanyadors del Festival.
Para gustos colores.
Idea Original: Anton Coimbra i Nuno Pinto.
Dramatúrgia: Daniela Morales, Francisca Mujica, Magdalena Staniewicz, Mercè Rua i Anton Coimbra
Aquesta peça es presenta dins d’un túnel amb una gran sonoritat. Una parella parla de la seva relació emmarcada en uns condicionants sociològics i educatius que assigna els rols d’home i dona dins la parella i dins la família. Qüestionen si trenquen o no amb aquests condicionants i de quina manera es veuria afectada la seva relació.
Cau la nit a la zona d’acampada, les proves de so han acabat, en un rotllana de cadires es prepara Aigua de València, una noia es maquilla i un noi no. De lluny només se sent el baix, i el bombo que a cada negra sacseja els fonaments d’una relació, de l’amor, del sexe, del món.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un tema que podria ser interessant però que es planteja d’una forma molt simple, molt previsible i que no ens ha deixat cap pòsit. També trobem que és massa curt el temps que han emprat per explicar-nos la història, potser la més curta del Festival.
Malgrat les bones interpretacions dels dos actors, quan ha acabat ha estat com un “coitus interruptus” amb la peculiaritat de què esperàvem molt més i ens ha deixat freds.
Dramatúrgia: Fèlix Casanellas
Direcció: Eloi Tres
Intèrprets: Marta Guasch, Adrià Nicolás
Idioma: Català – Gènere: Drama
_____________________
16 –EL SOPAR o DE COM ELLA SOPA TOTA SOLA EL DIA DE L’ANIVERSARI DE LA MORT DEL SEU PARE(🐌🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – esp. nº 308)
Una noia sopa tota sola, acaba de veure la seva mare que frenèticament pedaleja en una bicicleta estàtica. Fa temps que la seva mare està com absent i la noia parla amb si mateixa, o amb els llibres, o amb els retrats de la paret.
“El sopar. O de com ella sopa tota sola… el dia de l’aniversari de la mort del seu pare”. O de com ens intentem consolar criticant el capitalisme amb filosofia barata. O, fins i tot, de com ens autoconvencem amb frases apreses en llibres il·lustrats que ens allunyen i protegeixen de la colpidora veritat de la mort. O, potser, de com la carn, la sang i el dolor guanyen la batalla al llenguatge.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ens parla de la malaltia del seu pare, un virus que li anava menjant el cervell fins que un bon dia va prendre una decisió, una decisió que va deixar la mare absent. La noia intenta assimilar la seva situació, intenta entendre i justificar, intenta acceptar la mort del seu pare. Perquè ja ha passat un any. Perquè ella hi era.
Una proposta que ens ha agradat molt, amb una interpretació excel·lent de la Núria Corominas, que en acabar ens ha dit que ha estat improvisada, perquè l’actriu que l’havia de fer no havia pogut venir.
Doncs, felicitats pel text i per la interpretació.
Dramatúrgia: Núria Corominas
Direcció: Irene Vicente i Núria Corominas
Intèrprets: Joana Romero Nuria Corominas
Idioma: Català – Gènere: Drama
_____________________
17 –WELCOME TO BERLIN (🐌🐌🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – esp. nº 309)
Aquesta ha estat la proposta afectada per la pluja, s’havia de representar al terrat de la torre i s’ha hagut d’adaptar a l’espai de la sala.
Coneixem als dos creadors de fa temps i admirem la seva feina, la seva frescor i naturalitat. I amb aquesta proposta no ens han decebut, els hem sentit propers i sincers i ens han fet formar part de l’obra fent-nos sentir, amb ells, el neguit d’un canvi sobtat de rumb a les seves vides.
En Carles i la Berta estan en el millor moment de la seva relació. Tenen 27 anys i no viuen junts (no perquè no volen, sinó perquè no s’ho poden permetre). Però la Berta rep una beca per treballar 6 mesos a Berlín, i ara només tenen 24 hores per decidir si diuen bye bye a Barcelona o a la seva relació. Welcome to crisi de parella.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
La Berta rep una oferta de feina que l’allunyarà temporalment de Barcelona, ha de marxar a Berlín i ho ha de decidir en un termini molt curt de temps. En Carles està content per ella però totes les pors que la distancia pot portar a la seva relació, apareixen de cop, i alhora. Els consells d’amics i familiars tampoc no ajuden a prendre la decisió correcta.
Una de les propostes que nosaltres hauríem donat com a guanyadores.
Basat en la sèrie de Joan Burdeus i Pau Ortiz
Adaptació, dramatúrgia, direcció i interpretació: Núria Deulofeu i Jaume Viñas
L’última de les divuit propostes del Festival que hem vist nosaltres. En sortir, temps just per emetre el vot que com a públic ens corresponia.
Basat en un fet real, ens explica la història d’una nit d’en James, una nit que fa trontollar totes les seves, i les nostres, conviccions d’espai i temps. Una ensopegada, un accident intranscendent el porta a un món paral·lel on els Beatles encara fan concerts perquè tots els membres són vius. És l’any 2008.
Em dic James Richards. Una nit, tornant a casa, vaig quedar inconscient per culpa d’ensopegar d’un cau de conills. Quan vaig despertar estava a un món paral·lel. Com el nostre però en un altre plànol temporal o alguna cosa així. No recordo com hi vaig arribar, només el cau de conills enmig del no res. No em creieu? En tinc proves. Us prometo que és ben cert. No m’agraden gens les mentides. Us ho juro pels Beatles.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Excel·lent interpretació de l’Adria Díaz que ens ha convençut que allò que ens explica li va passar realment. Un bon punt final per a un Festival que ha cobert amb escreix les nostres expectatives.
Dramatúrgia i direcció: Sílvia Navarro
Intèrprets: Adrià Díaz
Companyia: La Canina
Idioma: Català – Gènere: Comèdia
_____________________
Fem temps tot esperant a l’escrutini del jurat i del públic, que no tardarà a arribar. Fa fred i mentre esperem, sopem una miqueta.
Els premis de l’edició d’enguany són:
Premis del jurat:
DUEL AMBULANTIS ALEX BARTI
Premi del públic:
AQUEST SOL, HI ÉS PER A TOTS ?
… i un últim premi que atorga Cal Gras consistent en una residència a la seva seu d’Avinyó (Bages) i que recau en la proposta EL SOPAR o DE COM ELLA SOPA TOTA SOLA EL DIA DE L’ANIVERSARI DE LA MORT DEL SEU PARE.
Les quatre obres guanyadores es reestrenaran a El Maldà, Sala Flyhard i el Tantarantana en format d’espectacle itinerant.
Les dates són les següents:
El Maldà – 25 de juny
Tantarantana Teatre – 26 de juny
Sala FlyHard – 27 de juny
Podeu veure la ressenya de la primera joranada AQUÍ
FESTIVAL PÍNDOLES 2018 – Segona jornada (2018.06.09) – (temp. 17/18 – espectacles nº 299 a 304)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dissabte tornem al Castell de Montjuïc per poder veure els 6 espectacles de la segona jornada del FESTIVAL PÍNDOLES 2018 i confirmem que el nivell d’aquesta edició és altíssim, perquè hem de reconèixer que estem gaudint en general de molt bon teatre i se’ns comencen a trencar els esquemes en voler deixar una mica de banda aquest gènere de micro teatre.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
En arribar passegem una mica per la terrassa superior del castell que ofereix unes esplèndides vistes de la ciutat i del port; veiem un grup nombrós de gent a una banda de la terrassa i ens apropem …
… la sorpresa és majúscula en veure una orquestra de músics molt joves, que estan interpretant petites peces musicals…. l’ambient és realment màgic …
En baixar al pati d’armes, comencem de seguida la marató de la jornada …
7 –AQUEST SOL, HI ÉS PER A TOTS ? (🐌🐌🐌🐌) – (temp. 17/18 – esp. nº 299)
Una proposta absolutament colpidora per a començar la jornada, que provoca la vergonya i fins i tot la ràbia continguda de pertànyer a una Europa moltes vegades somiada i que finalment ha estat totalment decebedora.
Malgrat que coneixem pels mitjans de comunicació el drama dels emigrants sirians que fugen desesperats d’una guerra i s’embarquen en un vaixell cap a Europa…. una posada en escena com aquesta basada en fets reals, és molt necessària per tal que nosaltres patim, encara que sigui en un percentatge ínfim l’angoixa i desesperació que passen uns éssers humans a la recerca d’una vida millor.
La vida tranquil·la d’un home es capgira quan una bomba cau sobre casa seva. La Guardia Costiera Italiana i Les Forces Armades de Malta reben trucades de socors des d’una barcassa al mig del Mediterrani. Quina és la seva reacció?
Guerra, exili i auxili són els temes d’actualitat propera, candent i cíclicament històrica que es toquen en aquesta obra teatral -creada lliurement a partir de les converses telefòniques filtrades pel diari L’Espresso el 2017, fragments de Mercè Rodoreda i la cançó Marxar de Guillem Ramisa- que vol mantenir la memòria viva.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un personatge que representa a les 300 persones que viatgen en la seva desesperació en veure que la seva barca s’està enfonsant i que els comunicats amb els responsables de dos països diferents es renten les mans i entren en una burocràcia absurda i malaltissa, que per desídia acabarà amb la vida de centenars de persones innocents.
Interpretacions convincents i una posada en escena senzilla però molt efectiva, en un crescendo que ens fa remoure en les nostres cadires i que provoca fins i tot el plor d’alguns espectadors. La utilització d’uns simples papers escrits aconsegueix que rememorem unes converses reals entre la barca que s’enfonsa al Mediterrani i els funcionaris de dos països europeus….. VERGONYA !!!
Dramatúrgia: Martí Costa
Direcció: Martí Costa i Marcel Solé
Intèrprets: Núria Bonet, Martí Costa, Aura Foguet
Fotografía: Anna Achón \ Vestuari: Agnès Costa Olivé \Video: Macià Florit
Micro teatre musical amb una qualitat innegable, amb solament dos actors/cantants que representen dues èpoques separades per un centenar d’anys; una posada en escena absolutament deliciosa, unes veus que ens van arribar a emocionar, en un petit espai màgic d’una sonoritat brutal.
Què faries, si en el teu pitjor moment de frustració, just quan ets a punt de llençar la tovallola, se t’aparegués al teu escriptori de casa un missatge de salvació? I si aquesta carta, signada per algú altre, parlés de tu, com si et conegués de sempre? Jo, desconegut parla d’aquelles últimes oportunitats que ens donem quan ens rendim davant l’obsessió per la felicitat sense èxit.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Una mostra clara de què també en el Teatre Musical i amb escassíssims mitjans, es poden aconseguir petites joies, que mereixen una llarga vida. Com veieu aquesta proposta ens va enamorar.
Lletres: Irene Garrido – Música: Josep Ollé
Producció musical: Dani Campos
Dramatúrgia i direcció: Óscar Domínguez
Intèrprets: Óscar Domínguez, Mariona Ginés
Companyia: MercanCía
Producció: Jordi Cid, Fran López i Javier Parra
Idioma: Català – Gènere: Musical
_____________________
9 –A PROPÓSITO DEL MIEDO A VOLAR (🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – espectacle nº 301)
Una proposta en clau de comèdia que ens recorda que a tothom en certa mesura ens fa por el fet de volar, perquè estem a les mans d’uns pilots (sense poder intervenir en cap cas)… i d’una tecnologia que no entenem, però que ens permet desplaçar-nos de forma ràpida pel planeta.
Sergio odia volar. Li té autèntic pànic… Avui agafa un vol per tornar a casa després de 2 anys a Nova York. Un retrobament inesperat i excitant a l’avió dispara la seva imaginació, la qual de vegades vola més alt que els mateixos avions. Però… Què ens desperta la por? ¿La realitat o les nostres fantasies?
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Dos personatges es troben casualment asseguts un al costat de l’altre en un vol transoceànic de més de 8 hores; els dos es coneixen, però fa molts anys que no s’han vist i cada un ha fet una vida totalment diferent. Ens expliquen el desig frustrat d’ell que sospirava per tenir una relació amb ella que anés molt més enllà d’una simple amistat, barrejada amb el pànic que li provoca volar.
Bones interpretacions dels dos actors, que ens han fet passar una estona divertida, malgrat que des del nostre punt de vista, alguns gags caricaturitzats en excés, desdibuixa el resultat final de la proposta, que no passa més enllà d’un divertiment i de quatre riallades.
Dramatúrgia: Jordi Diamant
Direcció: Joaquin Daniel
Intèrprets: Carlos Conde, Diana de Guzmán
Fotografía i video: La SOStenible \ Producció: Erika Laguillo \ Escenografia: Mariela Sernagoras \ Disseny cartell: Comunicom
Una reflexió sobre els segons en què un jove policia, vingut de vés a saber quina població del sud d’Espanya, es troba cara a cara amb la dona que defensa el seu dret a votar l’1 d’octubre.
Un jove que pensa l’alegria que sentia quan en sortir del poble, els seus pares, germans i amics cridaven “a por ellos”. Ell se sentia valent perquè anava a defensar la democràcia. Però no sabia que “podria ser peor”, que plovia, que eren molts, i que la dona que li barrava el pas a l’escola era com la seva mare, una dona que segurament també farà unes bones croquetes i truita de patates als seus fills.
1 d’octubre de 2017. Esplanada davant d’una escola on s’està votant el referèndum d’independència. Una mestra i un policia mobilitzat a Catalunya es troben cara a cara. Ella decidida a protegir les urnes, ell decidit a impedir-ho.
El text correspon al cicle de lectures dramatitzades “En procés”, del Teatre Lliure.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Una dona que veu sota el casc del policia a un noi molt jove, que podria ser el seu fill, que sembla que plori i que aixeca el braç, però no porta l’espasa làser de la guerra de les galàxies, du una porra. Un jove que està decidit a entrar a l’escola on hi ha més joves com ell i on està l’urna que encara fa olor de ceba perquè ella l’ha tingut amagada a casa seva per defensar la democràcia.
Un text i unes interpretacions senzillament BRUTALS, que ens faciliten endinsar-nos en els pensaments dels dos protagonistes enfrontats, un davant de l’altre, sense apropar-se en cap moment…. a la espectativa.
Pensaments d’uns segons, els d’ell en castellà obligat a obeir ordres, els d’ella en català, compromesa a defensar el seu dret a votar. Finalment … la porra cau …
Aquest és un espectacle multidisciplinari que barreja circ, dansa i performance, al voltant d’un pou a una banda de la sortida del pati d’armes, en el moment més màgic del dia… el crepuscle.
Una noia en la llunyania balla i sembla que s’hagi de perdre en l’horitzó. Un home amb els cabells llargs està enfilat damunt el poui parla d’alliberar una tortuga. No entenem molt bé que diu però els seus moviments són delicats i el moment en què es penja dels cabells és espectacular. Dins del pou una altra noia intenta sortir i no pot. Parla i parla.
Què és el públic per un espectacle o performance? Quants artistes som els seus servents, com una eina de reflexió, de divertiment, de provocació, d’identificació, etc. La dificultat que apareix entre el circ i el significat: el voler transmetre alguna cosa a través de gestos fora del comú, on l’habilitat pot sobrepassar el missatge o ser-ne l’únic contingut.
A partir del BUIT en tots els seus sentits, el col·lectiu indagarà en la geografia dels escenaris i com la nostra corporalitat i moviment es veuen influenciats, considerant el públic com a part d’aquesta geografia i com un actor més de la situació, per finalment construir i reconstruir amb el nostre circ com un llenguatge matern.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
La noia que ballava en la llunyania ha dansat amb el noi dels cabells llargs mentre la que està dins del pou continua parlant fins que finalment surt. De lluny arriba una gran pilota i un acròbata damunt d’ella.
De cop tots quatre estan junts i comencen a interaccionar amb el públic, ballar, parlar, fer fotos, … Per acabar ballant tots nosaltres mentre, sense que ens adonem ells marxen, ens deixen sols, i nosaltres continuem ballant.
Una proposta estranya i diferent que ha demanat a crits la nostra complicitat i ens ha fet riure. L’important de tot plegat, és que ens ho hem passat bé.
Direcció: Collettivo Terzo Livello
Intèrprets: Ramiro Erburu – trapezcista i suspensió capil·la,- Emilia Gutierrez – corda llisa i clown – Marta Camuffi – suspensió capil·lar i dansa – Gregorio Torchia – bola d’equilibri
Aquesta és l’última proposta del dia, entrem a un dels espais que rodegen el pati d’armes, no gaire gran.
Una dona entra a l’habitació on una taula i dues cadires l’ocupen. Be, també hi ha el Carles, un maniquí vestit amb anorac vermell, gorra de llana i ulleres de neu. No té cames. Ocupa una cadira. Ella xerra i explica que s’ha trobat amb una amiga i que ha quedat amb ella per sopar. Ella parla amb el Carles com si és tractes de la seva parella. Li explica un incident amb un lampista i que quan torni vol que parli amb ell …
Una dona atrapada en la ficció d’una realitat ideal. Ell, guapo, molt guapo, potser massa guapo. I callat, molt callat, potser massa callat.
Amor, silenci, soledat, Corte Inglés.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Ens explica com es van conèixer i com ha estat la seva relació fins ara que s’adona que s’ha acabat. Decideix posar punt final i el fa fora de casa.
Però la història no acaba aquí. Encara ens ha d’explicar un altre secret.
Una proposta divertida, per la seva inversemblança però amb un text que hem trobat una mica inconsistent i reiteratiu.
També aquesta proposta ha tingut la “mala sort” de què els responsables del Festival Píndoles han comès un error imperdonable, ja que la sala estava al costat de l’espai on s’estava representant “La solitud de l’u”, i malauradament sentíem més el que passava fora que la veu de la nostra protagonista.
Dramatúrgia: Isabel Arriola
Direcció: Jose Baron i Isabel Arriola
Intèrprets: Isabel Arriola
Idioma: Català – Gènere: Comèdia
_____________________
Podeu veure la ressenya de la primera joranada AQUÍ
FESTIVAL PÍNDOLES 2018 – Primera jornada (2018.06.08) – (temp. 17/18 – espectacles nº 293 a 298)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
Els que ens llegiu sovint, ja sabeu que el microteatre no és el que més ens apassiona del món de les Arts Escèniques, perquè creiem que el temps per desenvolupar una acció teatral (més o menys uns 15 minuts), no és suficient.
Malgrat això, cada any intentem veure alguns d’aquests petits espectacles i principalment intentem assistir al FESTIVAL PÍNDOLES, que selecciona una petita mostra entre centenars de propostes que es presenten;en aquesta selecció han participat Marc Rosich, Roger Ribó i Jacobo Julio.
PÍNDOLES aquest any arriba a la seva quarta edició, en un nou, enorme (potser massa) i preciós espai, com és el Castell de Montjuïc.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Com l’any passat va coincidir amb el nostre viatge al nord d’Europa, i per tant no vam poder assistir, aquesta vegada hem volgut estar presents al màxim i hem comprat entrades pels 18 espectacles que es podran veure al llarg d’aquest cap de setmana (6 espectacles per dia).
Ahir divendres va ser la primera jornada i hem de dir que hem sortit plenament satisfets de la qualitat del que vàrem poder veure en els 6 espectacles. Pensem fer una única ressenya per jornada, amb un petit comentari amb la nostra valoració de cada espectacle …
1 – DOS PAJAROS DE UN TIRO (🐌🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – espectacle nº 293)
Una proposta que ens va ser presentada al petit espai de la torrassa principal del Castell, un lloc molt adient per recrear una cel·la d’una presó.
Tot passa entre una cel·la i un pis franc. El Trapi, el Moro i el Mafias tramen plans i trenquen pactes. El que pot semblar un acudit de camells ens convida a endinsar-nos en la fragilitat dels llaços d’amistat quan el narcotràfic es barreja amb la justícia i la premsa, amb més d’una sorpresa.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un text que ens parla de la corrupció d’alguns membres de les forces de seguretat i els seus lligams amb el món ocult del narcotràfic. Ens va agradar molt especialment les interpretacions molt i molt convincents dels tres actors. Especial menció a l’excel·lent tractament de llums.
Creiem que és una proposta que podria ser desenvolupada per crear una obra de teatre, amb una durada que aconsegueixi aprofundir molt més en un tema realment punyent.
Dramatúrgia i direcció : Pablo Macho Otero
Intèrprets: David López Gil, Albert Salazar, Eudalt Font
Aquesta proposta ens ha estat presentada a l’aire lliure en una única filera que envoltava l’espai escènic on es debatia aquest duel, potser més dialèctic que no pas físic. Malgrat que era encara una de les primeres representacions, hem de dir que asseguts hem passat una mica de “rasca”.
El títol no porta a engany. Dos personatges anònims es troben en el que serà el passatge més decisiu de les seves vides: un duel. Un duel que serà al mateix temps verbal i esgrimístic, i també un viatge pels diferents referents mítics i cinematogràfics del duel d’honor. I serà durant la consumació de l’enfrontament, a temps real, que anirem descobrint les veritables raons del greuge que originà el duel.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Els dos actors amb vestits d’esgrima ens expliquen una relació que sembla aparentment que és d’amistat, però on s’amaguen rancúnies, enveges i fins i tot odi vers al contrari. Dues visions ideològiques de la vida enfrontades, molt ben resoltes amb un text que en bona part està escrit en vers i que fa referència a clàssics literaris, de còmics i fins i tot cinematogràfics.
Unes interpretacions molt convincents i divertides, que trenquen la quarta paret en algun moment fent partícips al públic. Especial menció en aquest cas al tractament sonor, que aconsegueix reproduir perfectament els sons d’uns estilets d’esgrima inexistents, com xoquen entre si i com trenquen l’aire en els seus moviments.
A parer nostre, sens dubte, una de les millors propostes de la jornada.
Un espectacle d’absoluta proximitat, on els objectes prenen vida i es converteixen en personatges, sense necessitat de paraules.
“El Cruce” narra la història d’una cruïlla que sembla no tenir sortida. Amb grans dosis de senzillesa i poesia visual, A2manos presenta un peça de teatre d’objectes sobre el coratge i la recerca d’alternatives. Substituint les paraules per un llenguatge molt particular i alhora molt universal: la manipulació de les peces d’un joc de tangram”
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un únic actor, Paco Hernández, que amb absoluta mestria ens explica una història d’un personatge que ha de decidir en un moment de la seva vida, cap on ha d’anar en la recerca de la seva felicitat. Tot explicat a sobre d’un petit maletí i secundat per un excel·lent espai sonor que ell mateix manipula, ens ha fet passar una estona molt divertida. Un tipus de teatre que a nosaltres ens apassiona; aquesta proposta no ha estat una excepció.
Dramatúrgia: Paco Hernández
Direcció: Ofelia Díaz-Bethencourt y Keily Valladares
Intèrprets: Paco Hernández
Companyia: a2manos
Producció: Peppe Cannata (Stradactiva) \ Música: Juan de Diego
Idioma: les mans – Gènere: Altres disciplines
_____________________
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un text que ens va atrapar des del minut zero, perquè són experiències viscudes en l’aprenentatge dels primers moments de ser pares, aspectes que es van solucionant en tenir el segon fill. Escenes super divertides i més reals del que en principi semblen, malgrat la caricaturització que requereix la seva posada en escena.
“Ja dormiu bé? … Et dorm? … Quina cara que fas, eh !!! … Ui, i dorm amb vosaltres? … I quan teniu temps per…”.
Diuen que tenir fills et canvia la vida. Però, i si poguessis tirar enrere? I si algú tingués la clau per fer-ho? I si prenen un botonet, ho poguessis parar tot? Tornar enrere, sense haver de donar cap mena d’explicació…
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Dos actors que fan un treball d’interpretació molt convincent en els seus dubtes ….. respira ??? … i en les seves baralles de parella provocats pels moments estressants de la situació.
Una proposta molt i molt divertida, amb alguna sorpresa inclosa, que ens va agradar moltíssim i que es mereix un llarg recorregut.
Dues actrius assegudes una davant l’altre al voltant d’una taula de despatx, una d’elles treballa al departament de Recursos humans, l’altre molt angoixada aspira a entrar a l’empresa per guanyar-se la vida. Cap de les dues diu el que realment pensa, perquè cada una d’elles aspira a una vida totalment diferent. Nosaltres els espectadors estem situats a banda i banda de la taula de forma que som testimonis del que passa de ben a prop.
Ens trobem als processos de selecció de personal del departament de Recursos Humans d’una gran empresa. Som a punt de presenciar la darrera entrevista del dia. Gràcies a un mecanisme especial, podrem descobrir quins pensaments s’amaguen darrere d’una entrevistada que vol el lloc de treball amb tota la seva ànima i una entrevistadora que ha de prendre una decisió que li pot canviar la vida per complet.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Un text molt ben escrit, cruel i real com la vida mateixa, al voltant del món inhumà de l’empresa, però potser toca un tema que està massa trillat i que ja s’ha tractat molt al teatre.
Bones interpretacions de les dues actrius, amb l’al·licient de què nosaltres també podem escoltar els seus pensaments; uns pensaments que diuen tot el contrari del que expliquen a la persona que tenen al davant.
Una proposta que denuncia la fragilitat de la premsa escrita, que balla al so que més calenta o el que és el mateix, modifica la seva línia editorial depenent de qui aporta més diners per la supervivència del mitjà.
Dos personatges, un jove periodista amb els ideals encara verges, intenta publicar al diari on treballa, un article denunciant la situació d’injusticia que pateixen els presos polítics a Catalunya, per defensar el mandat del poble de Catalunya de l’1 d’octubre; l’altre personatge és el director del diari que avorta aquesta publicació per mantenir el seu lloc de treball i el del diari.
Un jove redactor ha escrit un article bomba sobre el Procés. El director del diari no voldrà publicar-li. En la discussió saltaran espurnes que faran trastocar l’idealisme de l’un i el pragmatisme de l’altre.
Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.
Unes interpretacions convincents, especialment el d’Oriol Tramvia, que ens ha sorprès com a actor, faceta que almenys nosaltres desconeixíem.
Un text que ens ha agradat força perquè ens explica amb molta claredat fets que hem viscut recentment i que encara avui estan passant a casa nostra.
… i és que malauradament tots o gairebé tots tenim un preu … i intentem salvar els mobles pensant primer en el nostre futur i en el de la nostra família.
