Dimecres de la setmana passada vàrem tornar a la Sala Beckett, després de molts mesos de no fer-ho; l’ultima al setembre de l’any passat per veure “Woyzeck” interpretat per la Cia. Parking Shakespeare; considerem aquesta Sala com una de les més interessants per les seves aportacions al Teatre contemporani de tot Catalunya.

Una de les raons de no fer-ho, és amb tota seguretat l’horari que té establert per les seves representacions entre setmana, ja que començar la funció a les 21:30 sembla que no és el més apropiat pels espectadors que l’endemà hem d’anar a treballar; un altre de les raons que no ens agrada gens, és que les localitats no siguin numerades, ja que això obliga a estar força temps abans al Teatre per aconseguir una bona localitat… i a patir cues innecessàries i cops de colze en el moment d’obrir les portes de la Sala.

Aquesta vegada venim a veure L’EFECTE, una obra escrita per la dramaturga britànica Lucy Prebble, i que està triomfant en molts teatres europeus. La Sala Beckett, de nou ens ofereix veure aquesta representació en la modalitat de “taquilla inversa”, que consisteix en què els espectadors paguen a la sortida de la representació, en funció del grau de satisfacció obtingut.

A L’efecte, dos joves voluntaris es comprometen a participar en un assaig clínic d’un nou fàrmac antidepressiu que augmenta els nivells de dopamina a l’organisme. En sucumbir a la força gravitatòria de l’atracció i l’amor, però, posaran en entredit l’èxit de l’estudi. Ara bé, què és l’amor? El resultat dels efectes químics d’una pastilla o un misteri que escapa a qualsevol comprensió?

Un tipus de Teatre que ens agrada força, perquè tracta de temes contemporanis i el sentim molt proper, però és que a mes a més, aquest text creiem que està molt ben construït per tal d’explicar en breus pinzellades el que pretén, que no és més que mostrar el perill evident dels límits de l’actual medicina en el comportament físic i psicològic de les persones; cada vegada més, prenem medicaments dels que no tenim la seguretat de què han estat prou assajats i fem de conillet d’índies, sense ser conscients. En aquest cas, agreujat pel fet que es “compra” als “conillets humans” per aconseguir rèdits econòmics de forma ràpida i poc ètica.

Continua llegint →