Arxiu d'etiquetes: CARLES MARTÍNEZ

– Grec2014 – Teatre – VELLS TEMPS (****) – Sala Beckett – 13/07/2014

Al entrar a la Sala Beckett, sorprèn molt l’escenografia de Max Glaenzel, ja que ha transformat totalment l’espai  al que estem acostumats; l’escenari es allargassat, molt alçat i estret, molt estret, gairebé com un passadís d’un pis del eixample; dos sofàs a banda i banda, des de on es parlaran els protagonistes des de la llunyania; grans finestrals a tot el llarg del escenari, per on entra la llum amb molta  intensitat.

Vells Temps - Sala Beckett 2-imp

Espectacular ho es…. i molt, però crec que poc pràctic pels soferts espectadors de les dues primeres fileres que tenen els peus dels actors a la alçada de la cara i es veuen obligats a fer gimnàstica de coll com si estiguessin veient un partit de tenis a dos pams de la cara.

A banda d’aquest entrebanc, al que acabes acostumant-hi a mida que la representació fa el seu recorregut…. es un goig immens, tornar a poder valorar amb 4 estrelles un altre producció, després de la” sequera” que hem patit durant mitja dotzena d’espectacles, que no ens han acabat de satisfer del tot, exceptuant una tesina de dramatúrgia al institut del Teatre.  No esperàvem menys d’aquesta producció…. i es que un Pinter, sempre es un Pinter amb totes les garanties d’un text intel·ligent i ben escrit.

Vells Temps - Sala Beckett - imatge de Ros Ribas  3 Vells Temps - Sala Beckett - imatge de Ros Ribas  6 Vells Temps - Sala Beckett - imatge de Ros Ribas  5

imatges de ROS RIBAS

VELLS TEMPS va ser escrita l’any 1970 per Harold Pinter (Hackney, Londres, 10 d’octubre de 1930 – Londres, 2008), un dels grans dramaturgs de la història, però també un insigne poeta, guionista i actor anglès, que va ser guardonat amb el Premi Nobel de Literatura l’any 2005.

Continua llegint

– Teatre – CELS (**) – Biblioteca de Catalunya – 27/06/2014

Des de el fenomen “INCENDIS” que vàrem veure al Romea dues vegades, l’any 2012, dirigida per Oriol Broggi, i que vàrem valorar amb la màxima puntuació de 5 estrelles a “Voltar i Voltar”, (veure enllaç), hem anant seguint tot el que es representava de Wajdi Mouawad a Barcelona.

Inclús l’Imma va escriure una crònica de l’ultima obra d’aquest autor, ÀNIMA, que va ser publicada en català, i que a ella li va impactar moltíssim, passant a ser un dels seus  llibres de capçalera, de la seva gran llista de llibres llegits.  (veure enllaç)

Wajdi Mouawad (Líban, 16 d’octubre del 1968) és un escriptor, actor i director de teatre de nacionalitat canadenca d’origen libanès.
Va néixer al si d’una família cristiana maronita. El 1977, els seus pares fugiren del seu municipi natal cap a Beirut per anar després a París (França) escapant de la Guerra Civil Libanesa que va tenir lloc entre 1975 i 1990. Cinc anys més tard, el 1983, es van establir al Quebec. 
Va assolir  renom internacional a partir del gran èxit de la seva tetralogia “Le sang des promeses” (Forêts, Littoral, Incendies, Ciels).

Però en quant a les representacions que hem pogut veure, de debò… de debò, l’únic text que ens ha agradat de veritat,  ha estat el ja mencionat INCENDIS.

L’any 2013 vàrem tenir l’oportunitat de poder veure un altre obre de la seva tetralogia, LITORAL, també al Romea, però aquesta vegada  dirigida per Raimon Molins.  El text NO ens va agradar i va ser la primera gran decepció que vàrem patir amb aquest autor. (veure enllaç).

Al mes de març d’enguany, 2014, vàrem poder veure un altre obra d’ell, SEULS en la que ell va ser també el protagonista a escena, ja que la va interpretar ell mateix.  Ens va agradar molt mes que “Litoral”, però tampoc va ser per tirar coets. (veure enllaç)

Ara ens arriba un altre part de tetralogia, també dirigida per Oriol Broggi. Es tracta de CELS i com us podeu imaginar, nosaltres havíem posat, poder, unes excessives expectatives en el resultat d’aquesta producció.  El text de CELS, a mi m’ha tornat a decebre i molt.

CELS 1-imp

Soc conscient de que segurament serè una de les poques persones (l’única ?),  al que aquest text de Wajdi Mouawad , no li ha fet el pes; ho dic, un cop  vista la reacció al final del espectacle de tot el públic en peus i “bravejant” el que havien acabat de veure. L’Imma també estava mes d’acord amb la reacció del públic que amb la meva opinió, i per tant, se que estic en una claríssima minoria.  Quant va acabar la representació, tot esperant el col·loqui posterior, unes amigues em van preguntar si m’avia agradat i gairebé es van escandalitzar quan els hi vaig dir que el text NO…… elles estaven entusiasmades !!!

El text per mi es difícil i sobretot al principi poc entenedor; però no crec que aquest sigui el meu problema, perquè poc a poc vaig anant entenent el que l’autor m’explicava, però en cap moment de les mes de 2 hores de la representació, aquest text em va atrapar, mes aviat tot el contrari.  Em produïa fins i tot rebuig la utilització de tanta formula matemàtica i tanta poesia utilitzada amb l’únic fet aparent de trobar les pistes que calia endevinar per frustrar uns determinats atacs terroristes, que s’intuïa es teníem que produir per tot el mon, però no pas on ni quant.

Cels - La Perla29 1

Em va recordar molt al tipus de novel.la d’intriga de Agatha Christie, on el lector se li embolica amb un argument sense gaire sentit, per que al final les pistes intuïdes pels els lectors no serveixen per res i el desenllaç sigui del tot inesperat i sorprenent. Em va passar alguna cosa semblat, i per tant el nus del argument no em va interessar en cap moment. A mes a mes vaig trobar incongruències i pistes iniciades i no resoltes expressament per l’autor com el perquè la dona embarassada explica que va matar a les seves filles …. un  text, per mi massa “barroc”, on es volen dir tantes coses, que no t’acaben de interessar cap.

Continua llegint

– Teatre – L’ENCARREGAT (****) – Espai Lliure – 21/02/2014

El passat divendres 21 de febrer, desprès de visitar de nou l’exposició homenatge a Anna Lizaran, de la que ja varem publicar la nostra crònica fotogràfica, varem assistir a la representació a l’Espai Lliure de L’ENCARREGAT, una obra de Harold Pinter, que va ser premi Nobel de literartura 2005, tres anys abans de la seva mort.

L'encarregat - fotografia de Ros Ribas

L’encarregat – fotografia de Ros Ribas

El Teatre Lliure l’anuncia com “una comèdia entre el clown i el Thriller, sobre la misèria i la dignitat humana”, però no estic gens d’acord amb aquesta definició, ja que jo exclouria les paraules “comèdia” i “clown”, perquè en realitat, “The Caretaker”, títol original de “l’Encarregat”, és un drama, al 100%  que tracta sobre les relacions humanes mes bàsiques i la relació de poder que s’estableix entre els 3 protagonistes. Això no vol dir, que en algun moment Pinter no hagi afegit un polsim d’humor, però l’utilitza per trencar la pressió en les escenes que considera massa dramàtiques, per tal de que l’espectador pugui respirar momentàniament.

Pinter va escriure “The Caretaker”, l’any 1959 i va ser estrenada a l’any següent al l’Arts Theatre de Londres. La producció que podem veure ara al Teatre Lliure l’ha traduït del angles en Ernest Riera i Arbussà, respectant el text en la seva integritat i únicament variant els noms de les poblacions i carrers,  per fer-la molt mes propera al nostre entorn. Ha aconseguit que sembli un text escrit abans d’ahir, perquè tracta temes d’absoluta actualitat.

L'encarregat 11

L’encarregat – fotografia de Ros Ribas

Continua llegint

– Teatre – ELS FERÉSTECS (***** “al quadrat”) – Teatre Lliure de Montjuïc – 13/04/2013

Per MIQUEL GASCÓN….

“BENEïT SIGUI L’AIRE !!!” poder posar una altra vegada en una obra de teatre la nostra màxima puntuació de 5 estrelles, és un goig immens.  A la capçalera hem posat en broma 5 estrelles “al quadrat”… i és que amb tota sinceritat ha estat una de les millors produccions que hem vist a Catalunya en els darrers anys…. …..“FIGURATE”.

Els Feréstecs - Teatre Lliure 153-impEls Feréstecs - Teatre Lliure 154-imp

Els feréstecsI rusteghi en l’original) és una comèdia de Carlo Goldoni escrita en vènet. Va ser estrenada a Venècia al Teatro San Luca, al final del carnaval de 1760 i es va publicar el 1762. Els feréstecs són quatre mercaders de Venècia, que representen la vella tradició conservadora i puritana de les classes mitjanes venecians, enfrontats a la “nova frivolitat” veneciana.

els ferestecs 1

La versió catalana, meravellosament traduïda del vènet al català per Lluís Pascual, ha estat estrenada l’abril del 2013 al Teatre Lliure. Aquí rau la clau de l’èxit i és que en Lluís Pascual ha aconseguit apropar al nostre mon aquesta comèdia a Catalunya a l’època de la República del segle passat; ho ha fet a mes a mes introduint les diferents parles del català,  des del català que es parla al país valenciá, el català de ses illes, el de ponent i el Gironí; les diferents parles es parlen a l’hora i cada família utilitza una; també s’introdueix el castellà i fins i tot el gallec.

els ferestecs 2els ferestecs 3

“FIGURATE”Els quatre feréstecs que donen nom a l’obra, en la seva versió catalana i en ordre d’aparició son: Arturo (Jordi Bosch), Pepito (Andreu Benito), Salvador (Xicu Masó) i Tomeu (Boris Ruiz). Tots quatre comparteixen diverses coses en comú: tracten d’imposar a les seves dones els usos tradicionals, per restringir tot allò què consideren massa estrany o excèntric, els prohibeixen sortir de casa, fins i tot sortir al balcó, i anar a festes o veure comèdies, no toleren estranys a casa, la qual cosa també denota la seva repulsió natural a la conversa. Un parell de personatges masculins mes son el nuvi Quimet (Pol López) i Ricardo (Carles Martínez)

Les dones són sens dubte molt diferents als feréstecs; Margarita (Rosa Renóm), la nuvia Llucieta (Laura Aubert), Marina (Rosa Vila) i Victòria (Laura Conejero) . Hi ha una profunda diferència entre la visió del món de les dones de l’obra i la dels marits: mentre aquests estan tossudament lligats a les regles dictades per un inraonable sentit de la modèstia o la tradició, les dones són portadores d’un sentit de la proporció molt més saludable i elàstic.

els ferestecs 6

En el programa de ma en Lluís Pascual diu que en Goldoni acostumava a escriure els seus papers per actors determinats, i que en aquest moment ell ha tingut la gran sort de poder comptar amb un gran repartiment i que tots ells s’han llançat de cap a interpretar aquesta bogeria….  aquesta obra que és un disbarat, però alhora, i en dos paraules ……. BRU -TAL .

Continua llegint

– Teatre – LA BÊTE – (****) – Teatre Nacional de Catalunya – 1/11/2012

Teníem entrades en el nostre abonament del TNC per veure LA BÊTE, als pocs dies de la data en la que s’havia d’estrenar aquesta obra, però una malaltia sobtada de la que nosaltres considerem la millor actriu actual de l’escena a Catalunya, ANNA LIZARAN, va fer que es paralitzes tot el que durant mesos s’havia treballat amb molta cura.

Finalment SERGI BELBEL, director d’aquesta producció va decidir proposar el paper protagonista a JORDI BOSCH i ell va acceptar el repte, tot i que va haver de memoritzar i preparar aquest difícil encarreg en tan sols 15 dies. Nosaltres dons, varem tenir que bescanviar les nostre entrades i el dia 1 de Novembre 2012, per fi, varem poder gaudir d’aquesta magnifica proposta.

És la ultima direcció que protagonitza SERGI BELBEL com a titular de la direcció artística del TEATRE NACIONAL de CATALUNYA, càrrec que ostenta des de la temporada 2006/2007, i a mode de “testament” ha volgut jugar amb els espectadors parlant de Teatre i per això ha escollit una obra en la que el TEATRE està dins del Teatre i sobretot perquè en l’historia que s’explica, existeix una lluita aferrissada entre dues visions diametralment oposades del que ha de ser el TEATRE ; la lluita entre el teatre CULTE i seriós….. i el teatre COMERCIAL i únicament divertit, dues visions contraposades que a casa nostra en l’actualitat i en plena època de crisis, la batalla entre aquestes dues visions, està mes viva que mai.

L’autor és contemporani nostre, en DAVID HIRSON, nascut a New York l’any 1958. La Bête la va escriure amb tan sols 29 anys i va ser estrenada l’any 1991 sense pena ni gloria, ja que les representacions varen durar tan sols 15 dies. Aixi i tot no va defallir i la va tornar a re-escriure i estrenar de nou 10 anys mes tard al West End de Londres i desprès a Broadway; fou llavors quant va tenir un gran èxit, encara que s’ha representat a pocs llocs del mon per la dificultat de la seva traducció.

Sota el meu punt de vista no és un text extraordinari, ni molt menys, ni tampoc és un argument innovador, però aconsegueix el que busca… agradar a tot tipus de public. Està escrita en versos decasíl·labs i ha estat traduïda al català per en JOAN SELLENT (potser, el gran protagonista d’aquesta excel·lent producció), que ha sabut adaptar-se al llenguatge mantenint l’obra en vers, convertint el text de versos decasíl·labs a versos alexandrins, que ha transformat de dalt a baix el text, sense perdre absolutament res de la seva essència, tal i com va reconèixer el propi autor convidat a assistir la nit d’estrena al TNC.

Continua llegint

– GREC 2012 – (5) – Teatre – MOLLY SWEENEY (****) – Espai Lliure – Teatre Lliure

Ahir, divendres 6 de Juliol tornem a veure una altra obra de Teatre dins del Festival Grec d’aquesta temporada; Sembla que la bona ratxa continua i sortim del Teatre Lliure un altre vegada molt satisfets. Començo a pensar que tenen part de raó uns amics que diuen que a mi tot m’agrada, però jo continuo pensant que aquest Grec 2012 té un nivell molt i mol alt.

MOLLY SWENEY (****), és un text increïblement ben escrit pel dramaturg irlandès Brian Friel, que m’ha tornat a frapar i molt; parteix d’un cas clínic que el neuròleg Oliver Sacks va descriure sobre una dona cega que recupera la vista i per tant és un drama basat en fets reals, escrit per a tres personatges en forma de monòlegs; els tres personatges quasi sempre a escena però que no parlen entre ells (excepte en una escena quant es coneixen) i ni tan sols és miren; ens expliquen cada un d’ells la seva visió personal de la experiència que han viscut els tres conjuntament i que els ha canviat la vida totalment.

Els monòlegs no acostumen a entusiasmar-me gaire però en aquest cas, trobo que encara li dóna mes sentit a tot, perquè vius l’interior de cada personatge, el que pensa mes que el que diu… i això és una troballa que m’ha agradat molt. Com diu el programa de ma… és una peça teatral íntima, delicada i, alhora, diferent.

Ajudar els altres pot tenir conseqüències imprevistes, especialment quan, de bona fe o no, mirem d’imposar-los una determinada visió del món. La Molly Sweeney, que va néixer cega, és feliç en la seva condició, però el seu home, en Frank, estaria disposat a fer qualsevol cosa per aconseguir que hi vegi. I el doctor Rice creu que la pot ajudar… i de passada recuperar un prestigi professional que ja fa temps que ha perdut.

Estrenada a Temporada Alta de Girona, MIQUEL GORRITZ torna a dirigir-la i a signar la dramatúrgia. Amb aquest projecte teatral va aconseguir el premi Quim Masó 2011, i ara per fi la podem veure a Barcelona únicament per 3 dies, encara que crec que és una de les candidates per què es torni a representar ben aviat a teatres ….poder la temporada vinent?.

La protagonista és una dona cega des dels 10 mesos de la seva infantesa, interpretada de forma exquisida per Míriam Alamany, que s’ha acostumat a viure una vida rica i satisfactòria en la foscor. El que sembla un somni per la Moolly (vist des de el mon dels que veiem), en realitat es converteix en un entossudiment per part del marit de Molly (Carles Martínez) i també l’oportunitat de recuperar el prestigi perdut d’un oftalmòleg apartat del mon de la fama per raons personals (Xicu Masó).

Continua llegint

– Teatre – MEQUINENSA (***+) – Teatre Nacional de Catalunya

Sembla que no passi els temps, però la temporada de Teatre 2011/2012, ja està al principi de la seva fi, tot just un mes i es baixarà la persiana… però dins de pocs dies tindrem davant nostre el programa del GREC 2012 que sembla que començarà amb una inauguració popular el 30 de Juny davant del Arc de Triomf. De moment encara ens queden algunes obres de Teatre per veure i el dissabte 19 de maig de 2012, anem a la ultima representació que veurem al Teatre Nacional de Catalunya, MEQUINENSA (***+), a partir d’un text de JESÚS MONCADA (Mequinensa 1/12/1941 – Barcelona 13/06/2005).

Mequinensa pren com a punt de partida la mirada forana d’un nouvingut a aquest punt fronterer de l’Aragó on es troben el Segre i l’Ebre i vol ser un homenatge a l’obra narrativa de Jesús Moncada, però sobretot, una immersió a la peculiar vida quotidiana del seu poble natal, amb un paisatge dominat per les aigües dels dos rius, on centra la major part de la seves novel·les i reculls de contes. La peça ens submergeix, amb la mirada irònica de l’autor de Camí de Sirga, en una Mequinensa mítica on els morts conviuen amb els vius.

MARC ROSICH , ha seleccionat uns determinats passatges de l’obra de Jesús Moncada, com a base per fer un muntatge aprofitant els diàlegs i narracions d’algunes obres conegudes de l’autor :  Cabòries estivals, Calaveres atònites, Camí de Sirga, El cafè de la granota, Històries de la mà esquerra, i altres. Ho fa amb el fil conductor de la lluita del poble davant de l’anunci de la construcció de 2 pantans franquistes i la seva molt probable desaparició. Es centra en els 13 anys que va durar la seva agonia, de 1957 a 1971, data en la que Mequinensa va ser anegat per les aigües… un poble de gent minera, anticlerical i roja.

Continua llegint