Arxiu d'etiquetes: CaboSanRoque

– Teatre d’objectes i sons (272) – NO EM VA FER JOAN BROSSA (🐌🐌🐌🐌) Vestíbul del TNC – 03.05.2017

NO EM VA FER JOAN BROSSA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques

Per Miquel Gascón – 

Com ja he comentat a la crònica anterior, en acabar la Roda de premsa al TNC, vàrem poder assistir a la inauguració de la instal·lació NO EM VA FER JOAN BROSSA, creada per CaboSanRoque, de la que ja hem pogut veure altres propostes, com MAQUINOFÒBIAPIANOLERA l’any 2012, o  IMPULSO al 2016.

Ubicada dins l’antiga llibreria del vestíbul del TNC, l’espectador entra dins d’una interpretació lliure, que cabosanroque ha construït com a destil·lació de l’obra de Joan Brossa; combinant desviacions de gèneres brossians, com la poesia objectual amb el postteatre, i sempre des del punt de vista del so.

El punt de partida és la paraula que el poeta desenvolupa durant els anys 40 i 50. D’una banda el paisatge dins la prosa, centrada en les imatges hipnagògiques, i de l’altra, fragments de poesia escènica, on el so de la paraula esdevé gairebé més important que el significat, poemes escènics farcits d’al·literacions.

Les imatges hipnagògiques es materialitzen a través d’objectes animats que es transformen en paisatge i executen accions sonores.

En la instal·lació el primer que compte el so, després els objectes i finalment l’escultura.

Continua llegint

– Teatre – NEO 2012 (b) – Noves Escenes Obertes – GREENWICH ART SHOW (**) – MAQUINOFÒBIAPIANOLERA(*****) – INSOMNI (****)

Continuem amb el Festival de Teatre o de “Noves Escenes Obertes” NEO 2012, i el dijous    fem el triplet. Desprès de la jornada laboral a les 7 de la tarda estàvem a la Plaça Margarita Xirgu, per tal de veure 3 propostes d’aquest Festival, una darrera de l’altre i sortíem passades les 12 de la nit cap a casa.

Dijous 10/05/2012 – GREENWICH ART SHOW  (**) – (Macarena Recuerda Shepherd) – Institut del Teatre – Teatre Estudi 

És el retrat d’un fotògraf, una dona i una ciutat explicada a través de les fotografies que el nostre protagonista va fer entre els anys 1942 i 1945.

Aquesta peça pretén ser un biopic del fotògraf i una de les dones que casualment posa en diverses de les seves fotografies, suposadament documentals. Aquesta casualitat va desencadenar la possibilitat que el fotògraf de premsa, conegut com un dels pares de la fotografia sincera, fingís retratar la veritat dels carrers, fent-se anomenar a si mateix fotoperiodista quan en realitat són escenificacions amb actors més pròpies de la foto d’autor.

Un treball ben pensat i realitzat a base de maquetes, vídeo en directe i interpretació de la seva creadora Macarena Recuerda; llastima que el dia de l’estrena absoluta la tècnica no els va anar de cara i varen tenir forces errades, que va provocar fins i tot que al final Macarena es tingues que disculpar, tot i que va dir que mai surt a escena en els aplaudiments.

Continua llegint