Arxiu d'etiquetes: Bernardo Atxaga

– Teatre – OBABAKOAK (🐌🐌) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 2017.10.29 (temp. 17/18 – espectacle nº 89)

OBABAKOAK (temp. 17/18 – espectacle nº 89)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Ens ho havien advertit alguns amics, ens havien dit que era una proposta difícil, molt difícil i no pas per l’eusquera, malgrat els problemes habituals del Teatre Lliure amb la sobretitulació. Ens havien advertit de la complexitat del text.

I era veritat, un text enrevessat i complex que fa difícil el seguiment del conjunt d’històries que conformen l’univers literari d’Obaba. Nosaltres per sort, vàrem poder bescanviar les nostres localitats de fila 2 per unes altres amb una excel·lent visió de les dues petites pantalles laterals de traducció…… però ni així.

OBABAKOAK és una obra de Bernardo Atxaga (pseudònim de José Irazu Garmendia – Asteasu, Guipúscoa, 1951) publicada en 1988 i que va ser guanyadora del Premi Nacional de Narrativa en 1989. Aquest llibre és un compendi de 26 contes independents situats majoritàriament a Obaba, una població inventada del país basc on la fantasia i la realitat es confonen. Obabakoak en euskera, vol dir “els d’Obaba”.

La versió escènica de Calixto Bieito, (un dels nostres directors més admirats), ens presenta una selecció d’aquests contes: la del professor de geografia que recorda la seva relació amb una noia d’Hamburg que només coneix per carta, la jove mestra que ha d’aprendre a combatre la solitud, la d’un canonge que es relaciona amb un nen perdut al bosc …

Continua llegint

– Teatre – EL HIJO DEL ACORDEONISTA (Soinujolearen semea) (*****) – Teatre Lliure de Montjuïc – Sala Fabià Puiserver – 13/06/2014

“Un luxe per nosaltres actuar al Teatre Lliure”, deien els components de Tanttaka Teatroa, en acabar la representació de divendres nit i començar el col·loqui. El luxe en realitat ha estat per nosaltres, els espectadors teatraires catalans, poder gaudir de la seva professionalitat a dalt de l’escenari. Llàstima però que els responsables del Teatre Lliure (aquesta vegada “irresponsables” ), van decidir esguerrar-nos una obra pensada i escrita en la llengua del país Basc, el euskera, i traduir-la al castellà, amb la intenció de fer-la més comprensible, amb la que ells anomenen “llengua comuna”…. el castellà, evidentment.

Un atemptat cultural a les llengües de l’estat, que no són la que el mateix estat imposa per la força, utilitzant el mateix argument fatxenda, que la dreta dels nacionalistes espanyols fan servir, amb un intent d’aniquilar qualsevol llengua que no sigui la d’ells. No estic pas en contra de cap llengua i menys amb el castellà, llengua a la fi amb la qual vaig estudiar i parlar fins a la meva adolescència; estic a favor de TOTES les llengües i en aquest cas concret a què no se’ns escatimi la llengua basca.

El hijo del acordeonista - fotografias de m. díaz de rada

El hijo del acordeonista – fotografias de m. díaz de rada

Però passem a parlar de EL HIJO DEL ACORDEONISTA; El poble basc no posseeix unes institucions com les nostres, com són l’institut del Teatre, el Teatre Lliure o el Teatre Nacional de Catalunya, escola i referents del Teatre català. Per això mateix es digne d’admiració que tres ajuntaments bascos de diferents ideologies és posin d’acord per tal de posar en peu i a escena aquesta producció de l’escriptor Bernardo Atxaga (pseudònim literari de Joseba Irazu Garmendia), i que des de l’any 2006 és membre de l’Acadèmia de la Llengua Basca (Euskaltzaindia).

Aquesta és la novel·la més personal d’aquest autor. Hi recorrem, com si miréssim un mosaic fet amb diferents temps, llocs i estils, la història de dos amics: Joseba i David, el fill de l’acordionista. Des dels anys trenta fins a finals del segle XX, des Obaba fins a Califòrnia, de la infància a l’escola als inferns de la guerra i de la violència, Atxaga aborda de forma valenta el tema de la memòria, la nostàlgia, l’amistat i també de la tristesa del que deixa la seva terra sabent que no tornarà. I al centre de les múltiples ramificacions d’aquesta història, l’única possibilitat de salvació davant les circumstàncies més dramàtiques: l’amor.
“Les violències són de diferent signe i fins i tot, moralment, són de direcció contrària, però es pot dir perfectament que aquells que fugien dels feixistes eren les víctimes d’una època, i amb el pas del temps es van convertir en botxins”, assegura un Atxaga que procura “no ser relativista en aquests temes”.

La companyia Tanttaka Teatroa, va estrenar aquesta obra a l’octubre del 2012 al Teatre Arriaga de Bilbao, no sense una gran polèmica com era d’esperar, però amb enorme èxit. L’adaptació ha estat a càrrec de Patxo Telleria i evidentment per raons de temps teatrals i de pressupost ha hagut de retallar un munt de personatges, per tal de deixar la essència de l’obra, això si, perfectament intacta. Una molt i mol bona direcció de Fernando Bernués.

Continua llegint