AUGURI – Ballet du Nord / Olivier Dubois (temp. 17/18 – espectacle nº 122)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Al principi de temporada en adquirir el nostre abonament de dansa al Mercat de les Flors, ens vam fixar especialment en els espectacles que integraven l’itinerari “Partitures” i en revisar els vídeos, un dels espectacles que ens van atreure més, va ser aquest AUGURI.
Fa poques setmanes ens van fer arribar algun comentari despectiu i degradant sobre aquest espectacle. Per sort no vàrem fer cas i vam apostar per veure’l i així poder tenir la nostra pròpia opinió. El cert és que sembla que alguns crítics conservadors han titllat aquesta proposta coreogràfica de poc menys que d’una presa de pèl, al no considerar-la dansa i en tot cas “teatre en moviment”, pel sol fet que durant la meitat de la proposta els 22 ballarins que la interpreten ho fan corrent en una carrera que a primera vista sembla caòtica.
A nosaltres literalment ens ha fascinat, malgrat que inicialment el primer quart d’hora ens va descol·locar per la seva excessiva lentitud i per la foscor en el que s’executaven els moviments de la coreografia; en finalitzar l’espectacle i veure’l en perspectiva hem entès que aquell inici era totalment necessari, perquè després i a poc a poc l’acció es converteix en una explosió de moviments escènics, on tot està absolutament mil·limetrat i sense cap oportunitat a fer improvisació, tal com ens van explicar el mateix Olivier Dubois en la Roda de Premsa, en una coreografia amb 1.140 entrades totalment pautades i amb una estructura molt rígida.
AUGURI, la nova creació d’Olivier Dubois, és també l’última part de la seva trilogia “Étude critique pour un trompe l’oeil”. Al llarg de set anys, ha creat les quatre peces que componen aquest cicle, una recerca de la felicitat. L’obra compta amb 22 ballarins que, amb moviments explosius i desenfrenats, donen lloc a un esclat de joia i ansietat.
Una coreografia que com ja hem comentat, comença al fons de l’escenari gairebé en la foscor i van apareixent darrere les estructures en forma de cubs, com si fossin fantasmes, alguns ballarins; de sobte notem quasi sense veure’l, com algú travessa l’enorme espai escènic a una velocitat brutal. Durant una bona estona aquests moviments es van repetint, malgrat que les persones que apareixen cada cop són més nombroses.