Feia molts mesos que havíem comprat les entrades per anar a aquesta representació operística al Liceu, malgrat que les òperes en versió concert no ens agraden gaire, ja que preferim veure-les representades; a la fi l’òpera és l’espectacle que reuneix en un de sol, totes les arts escèniques, entre les que està el “Teatre”, que per nosaltres, teatraires de pro, és molt important.
El fet, és que ens feia il·lusió veure i sobretot escoltar en directe al que ha estat el gran tenor de l’estat espanyol, Plácido Domingo (Madrid, 1941), encara que ja fa uns anys, actua com a baríton per la seva avançada edat.
La carrera internacional de Plácido Domingo és llegendària; ha interpretat 130 papers diferents, més que cap altre tenor en la història. El 1997, Domingo va superar el rècord que Enrico Caruso mantingué durant molt de temps en l’obertura de la temporada de l’Òpera del Metropolitan, i el 2008 celebrà els seus 40 anys cantant en aquest teatre, on ha inaugurat la temporada vint-i-una vegades. El talent del tenor madrileny el confirmen el seu amplíssim repertori i la seva carrera interpretativa, així com els seus èxits com a director, administrador, i el seu compromís amb les causes humanitàries i la feina com a creador de programes per a joves artistes.
I DUE FOSCARI, es tracta d’una òpera en tres actes sobre llibret de Francesco Maria Piave amb música de Giuseppe Verdi. Va ser estrenada al Teatro Argentina de Roma l’any 1844 i al Liceu l’any 1847.
La història, basada en l’obra homònima de Lord Byron, relata els últims dies del dux de Venècia, que ha de decidir entre l’obligació com a governant i l’amor pel seu fill, acusat d’assassinat: la raó d’Estat o l’amor de pare. Verdi pensava estrenar-la a La Fenice, però la direcció, pressionada per la censura, la va considerar inapropiada: el llibret descobria les intrigues del poder precisament a Venècia, la rebotiga de la política, amb alguns dels seus protagonistes influint encara, com la mateixa família Foscari.
Abans de començar la directora artística del Liceu, Christina Scheppelmann, va sortir a l’escenari, i això ja ens va fer tremolar… i efectivament sortia per dir que Plàcido Domingo patia una lleugera afecció de laringe, però que malgrat això havia preferit actuar i no suspendre la vetllada. Això ens va fer témer el pitjor, però per sort no va estar així, ja que encara que al primer acte semblava que no se’n sortiria, va fer un tercer acte esplèndid que va provocar aplaudiments durant forces minuts. Sembla mentida que als seus 74 anys pugui tenir encara la capacitat de fer esclatar al públic dels teatres d’òpera, bravos i aplaudiments sostinguts, que ocasiona la parada momentània de la representació.