FESTIVAL PÍNDOLES 2018 – Segona jornada (2018.06.09) – (temp. 17/18 – espectacles nº 299 a 304)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Ahir dissabte tornem al Castell de Montjuïc per poder veure els 6 espectacles de la segona jornada del FESTIVAL PÍNDOLES 2018 i confirmem que el nivell d’aquesta edició és altíssim, perquè hem de reconèixer que estem gaudint en general de molt bon teatre i se’ns comencen a trencar els esquemes en voler deixar una mica de banda aquest gènere de micro teatre.
En arribar passegem una mica per la terrassa superior del castell que ofereix unes esplèndides vistes de la ciutat i del port; veiem un grup nombrós de gent a una banda de la terrassa i ens apropem …
… la sorpresa és majúscula en veure una orquestra de músics molt joves, que estan interpretant petites peces musicals…. l’ambient és realment màgic …
En baixar al pati d’armes, comencem de seguida la marató de la jornada …
- 7 – AQUEST SOL, HI ÉS PER A TOTS ? (🐌🐌🐌🐌) – (temp. 17/18 – esp. nº 299)
Una proposta absolutament colpidora per a començar la jornada, que provoca la vergonya i fins i tot la ràbia continguda de pertànyer a una Europa moltes vegades somiada i que finalment ha estat totalment decebedora.
Malgrat que coneixem pels mitjans de comunicació el drama dels emigrants sirians que fugen desesperats d’una guerra i s’embarquen en un vaixell cap a Europa…. una posada en escena com aquesta basada en fets reals, és molt necessària per tal que nosaltres patim, encara que sigui en un percentatge ínfim l’angoixa i desesperació que passen uns éssers humans a la recerca d’una vida millor.
La vida tranquil·la d’un home es capgira quan una bomba cau sobre casa seva. La Guardia Costiera Italiana i Les Forces Armades de Malta reben trucades de socors des d’una barcassa al mig del Mediterrani. Quina és la seva reacció?
Guerra, exili i auxili són els temes d’actualitat propera, candent i cíclicament històrica que es toquen en aquesta obra teatral -creada lliurement a partir de les converses telefòniques filtrades pel diari L’Espresso el 2017, fragments de Mercè Rodoreda i la cançó Marxar de Guillem Ramisa- que vol mantenir la memòria viva.
Un personatge que representa a les 300 persones que viatgen en la seva desesperació en veure que la seva barca s’està enfonsant i que els comunicats amb els responsables de dos països diferents es renten les mans i entren en una burocràcia absurda i malaltissa, que per desídia acabarà amb la vida de centenars de persones innocents.
Interpretacions convincents i una posada en escena senzilla però molt efectiva, en un crescendo que ens fa remoure en les nostres cadires i que provoca fins i tot el plor d’alguns espectadors. La utilització d’uns simples papers escrits aconsegueix que rememorem unes converses reals entre la barca que s’enfonsa al Mediterrani i els funcionaris de dos països europeus….. VERGONYA !!!
Dramatúrgia: Martí Costa
Direcció: Martí Costa i Marcel Solé
Intèrprets: Núria Bonet, Martí Costa, Aura Foguet
Fotografía: Anna Achón \ Vestuari: Agnès Costa Olivé \Video: Macià Florit
Idioma: Català – Gènere: Drama
_____________________ 
- 8 – JO, DESCONEGUT (🐌🐌🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – espectacle nº 300)
Micro teatre musical amb una qualitat innegable, amb solament dos actors/cantants que representen dues èpoques separades per un centenar d’anys; una posada en escena absolutament deliciosa, unes veus que ens van arribar a emocionar, en un petit espai màgic d’una sonoritat brutal.
Què faries, si en el teu pitjor moment de frustració, just quan ets a punt de llençar la tovallola, se t’aparegués al teu escriptori de casa un missatge de salvació? I si aquesta carta, signada per algú altre, parlés de tu, com si et conegués de sempre? Jo, desconegut parla d’aquelles últimes oportunitats que ens donem quan ens rendim davant l’obsessió per la felicitat sense èxit.
Una mostra clara de què també en el Teatre Musical i amb escassíssims mitjans, es poden aconseguir petites joies, que mereixen una llarga vida. Com veieu aquesta proposta ens va enamorar.
Lletres: Irene Garrido – Música: Josep Ollé
Producció musical: Dani Campos
Dramatúrgia i direcció: Óscar Domínguez
Intèrprets: Óscar Domínguez, Mariona Ginés
Companyia: MercanCía
Producció: Jordi Cid, Fran López i Javier Parra
Idioma: Català – Gènere: Musical
_____________________
- 9 – A PROPÓSITO DEL MIEDO A VOLAR (🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – espectacle nº 301)
Una proposta en clau de comèdia que ens recorda que a tothom en certa mesura ens fa por el fet de volar, perquè estem a les mans d’uns pilots (sense poder intervenir en cap cas)… i d’una tecnologia que no entenem, però que ens permet desplaçar-nos de forma ràpida pel planeta.
Sergio odia volar. Li té autèntic pànic…
Avui agafa un vol per tornar a casa després de 2 anys a Nova York.
Un retrobament inesperat i excitant a l’avió dispara la seva imaginació, la qual de vegades vola més alt que els mateixos avions.
Però… Què ens desperta la por?
¿La realitat o les nostres fantasies?
Dos personatges es troben casualment asseguts un al costat de l’altre en un vol transoceànic de més de 8 hores; els dos es coneixen, però fa molts anys que no s’han vist i cada un ha fet una vida totalment diferent. Ens expliquen el desig frustrat d’ell que sospirava per tenir una relació amb ella que anés molt més enllà d’una simple amistat, barrejada amb el pànic que li provoca volar.
Bones interpretacions dels dos actors, que ens han fet passar una estona divertida, malgrat que des del nostre punt de vista, alguns gags caricaturitzats en excés, desdibuixa el resultat final de la proposta, que no passa més enllà d’un divertiment i de quatre riallades.
Dramatúrgia: Jordi Diamant
Direcció: Joaquin Daniel
Intèrprets: Carlos Conde, Diana de Guzmán
Fotografía i video: La SOStenible \ Producció: Erika Laguillo \ Escenografia: Mariela Sernagoras \ Disseny cartell: Comunicom
Idioma: Castellà – Gènere: Comèdia
_____________________
- 10 – LA SOLITUD DE L’U (🐌🐌🐌🐌🐌) – (temp. 17/18 – es. nº 302)
Una reflexió sobre els segons en què un jove policia, vingut de vés a saber quina població del sud d’Espanya, es troba cara a cara amb la dona que defensa el seu dret a votar l’1 d’octubre.
Un jove que pensa l’alegria que sentia quan en sortir del poble, els seus pares, germans i amics cridaven “a por ellos”. Ell se sentia valent perquè anava a defensar la democràcia. Però no sabia que “podria ser peor”, que plovia, que eren molts, i que la dona que li barrava el pas a l’escola era com la seva mare, una dona que segurament també farà unes bones croquetes i truita de patates als seus fills.
1 d’octubre de 2017. Esplanada davant d’una escola on s’està votant el referèndum d’independència. Una mestra i un policia mobilitzat a Catalunya es troben cara a cara. Ella decidida a protegir les urnes, ell decidit a impedir-ho.
El text correspon al cicle de lectures dramatitzades “En procés”, del Teatre Lliure.
Una dona que veu sota el casc del policia a un noi molt jove, que podria ser el seu fill, que sembla que plori i que aixeca el braç, però no porta l’espasa làser de la guerra de les galàxies, du una porra. Un jove que està decidit a entrar a l’escola on hi ha més joves com ell i on està l’urna que encara fa olor de ceba perquè ella l’ha tingut amagada a casa seva per defensar la democràcia.
Un text i unes interpretacions senzillament BRUTALS, que ens faciliten endinsar-nos en els pensaments dels dos protagonistes enfrontats, un davant de l’altre, sense apropar-se en cap moment…. a la espectativa.
Pensaments d’uns segons, els d’ell en castellà obligat a obeir ordres, els d’ella en català, compromesa a defensar el seu dret a votar. Finalment … la porra cau …
A partir d’aquell moment, MAI res serà igual
Dramatúrgia: Sergi Belbel
Direcció: Israel Solà
Intèrprets: Alejandro Bordanove, Concha Milla
Idioma: Català i Castellà – Gènere: Drama
_____________________
- 11 – DOCUMENTO 17 (🐌🐌🐌+🐚) – (temp. 17/18 – espectacle nº 303)
Aquest és un espectacle multidisciplinari que barreja circ, dansa i performance, al voltant d’un pou a una banda de la sortida del pati d’armes, en el moment més màgic del dia… el crepuscle.
Una noia en la llunyania balla i sembla que s’hagi de perdre en l’horitzó. Un home amb els cabells llargs està enfilat damunt el pou i parla d’alliberar una tortuga. No entenem molt bé que diu però els seus moviments són delicats i el moment en què es penja dels cabells és espectacular. Dins del pou una altra noia intenta sortir i no pot. Parla i parla.
Què és el públic per un espectacle o performance? Quants artistes som els seus servents, com una eina de reflexió, de divertiment, de provocació, d’identificació, etc. La dificultat que apareix entre el circ i el significat: el voler transmetre alguna cosa a través de gestos fora del comú, on l’habilitat pot sobrepassar el missatge o ser-ne l’únic contingut.
A partir del BUIT en tots els seus sentits, el col·lectiu indagarà en la geografia dels escenaris i com la nostra corporalitat i moviment es veuen influenciats, considerant el públic com a part d’aquesta geografia i com un actor més de la situació, per finalment construir i reconstruir amb el nostre circ com un llenguatge matern.
La noia que ballava en la llunyania ha dansat amb el noi dels cabells llargs mentre la que està dins del pou continua parlant fins que finalment surt. De lluny arriba una gran pilota i un acròbata damunt d’ella.
De cop tots quatre estan junts i comencen a interaccionar amb el públic, ballar, parlar, fer fotos, … Per acabar ballant tots nosaltres mentre, sense que ens adonem ells marxen, ens deixen sols, i nosaltres continuem ballant.
Una proposta estranya i diferent que ha demanat a crits la nostra complicitat i ens ha fet riure. L’important de tot plegat, és que ens ho hem passat bé.
Direcció: Collettivo Terzo Livello
Intèrprets: Ramiro Erburu – trapezcista i suspensió capil·la,- Emilia Gutierrez – corda llisa i clown – Marta Camuffi – suspensió capil·lar i dansa – Gregorio Torchia – bola d’equilibri
Idioma: Castellà – Gènere: Circ – Performance
_____________________
- 12 – PARLA’M (🐌🐌) – (temp. 17/18 – espectacle nº 304)
Aquesta és l’última proposta del dia, entrem a un dels espais que rodegen el pati d’armes, no gaire gran.
Una dona entra a l’habitació on una taula i dues cadires l’ocupen. Be, també hi ha el Carles, un maniquí vestit amb anorac vermell, gorra de llana i ulleres de neu. No té cames. Ocupa una cadira. Ella xerra i explica que s’ha trobat amb una amiga i que ha quedat amb ella per sopar. Ella parla amb el Carles com si és tractes de la seva parella. Li explica un incident amb un lampista i que quan torni vol que parli amb ell …
Una dona atrapada en la ficció d’una realitat ideal. Ell, guapo, molt guapo, potser massa guapo. I callat, molt callat, potser massa callat.
Amor, silenci, soledat, Corte Inglés.
Ens explica com es van conèixer i com ha estat la seva relació fins ara que s’adona que s’ha acabat. Decideix posar punt final i el fa fora de casa.
Però la història no acaba aquí. Encara ens ha d’explicar un altre secret.
Una proposta divertida, per la seva inversemblança però amb un text que hem trobat una mica inconsistent i reiteratiu.
També aquesta proposta ha tingut la “mala sort” de què els responsables del Festival Píndoles han comès un error imperdonable, ja que la sala estava al costat de l’espai on s’estava representant “La solitud de l’u”, i malauradament sentíem més el que passava fora que la veu de la nostra protagonista.
Dramatúrgia: Isabel Arriola
Direcció: Jose Baron i Isabel Arriola
Intèrprets: Isabel Arriola
Idioma: Català – Gènere: Comèdia
_____________________
Podeu veure la ressenya de la primera joranada AQUÍ
…. i AQUÍ la tercera jornada
