VÀNIA –
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
Per Imma Barba & Miquel Gascón –
Anton Pàvlovitx Txèkhov (1860-1904) va escriure “La gavina”, “L’oncle Vània“, “Les tres germanes” i “El jardí dels cirerers” entre el 1896 i el 1904, quan va morir amb poc més de quaranta-quatre anys a conseqüència de la tuberculosi. Després del rotund fracàs que obtingué l’estrena de La Gavina l’octubre de 1896, Txèkhov havia sentenciat: «Mai més escriuré o muntaré cap altra obra de teatre». I malgrat tot, tres anys més tard havia escrit i tenia preparada per a l’escenari una nova obra, “l’Oncle Vània“.
“Oncle Vània” va ser estrenada el 26 d’octubre de 1899 al Teatre de l’Art de Moscou. Va ser un gran èxit. En aquella producció el paper d’Helena va ser interpretat per Olga Knipper que esdevendria, un parell d’anys més tard, la dona de Txèkhov.
Aquestes quatre obres plantegen un especial repte tant per al conjunt actoral com per al públic, perquè en lloc d’una acció convencional Txékhov ofereix un «teatre dels estats d’ànim». A l’obra de l’oncle Vània mostra els vestigis d’allò no dit i d’allò no fet; d’allò somiat i d’allò desitjat que no s’ha esdevingut però que roman cisellat en el rostre i esculpit en el cos, que aflora en els gestos. El moviment silenciós de l’ànima.
En aquest espai ja hem parlat d’aquesta obra alguna vegada, l’última va ser el 2014, en una versió de la Companyia Les Antonietes que vàrem poder veure a l’espai Lliure.
La companyia valenciana Moma Teatre, fundada per Carles Alfaro va estrenar aquesta proposta el dia 3 de febrer al Teatre Rialto de València després de passar pel “Temporada Alta” i els Teatros del Canal de Madrid. Ara ha aterrat a la Sala Petita del Nacional per oferir 5 representacions que han esgotat entrades abans de la primera.
L’acció té lloc a un espai indeterminat, i l’escenografia i vestuari està també despullada de qualsevol connotació de temps i espai. Una gran hamaca a la dreta de l’escenari, presideix les escenes de principi a fi, al mig un menjador i un aparador que guarda les begudes que consumeixen dos dels protagonistes. A l’esquerra un piano que la “Maman” toca amb assiduïtat. Es projecten imatges que fan pensar en els arbres i el bosc i entre escenes, sorolls de serradores i arbres que cauen.