Arxiu d'etiquetes: Anna Alarcón

– Teatre – ESMORZA AMB MI (🐌🐌🐌🐌) – Sala Beckett – 2018.05.20 (temp. 17/18 – espectacle nº 273)

ESMORZA AMB MI (temp. 17/18 – espec. nº 273)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

L’Imma i jo quan sortim de veure una representació teatral, acostumem a tenir una valoració força similar, tot i que sovint argumentem les nostres diferències de criteri i alguna vegada fins i tot arribem a discutir.

Aquesta vegada la sang no ha arribat al riu, però haig de reconèixer que l’Imma ha connectat força mes que jo amb aquesta proposta de “ESMORZA AMB MI“, que vàrem poder veure aquest passat diumenge a la Sala Beckett.

Encara que en general la proposta ens ha agradat a tots dos, jo he sortit una mica amb la moral per terra per la desesperança provocada pel desamor i la incapacitat d’estimar, que vol transmetre expressament la proposta. Per altra banda a mi m’han sobrat uns quants minuts de l’escena inicial del fisioterapeuta i m’han mancat en l’escena final, perquè no me l’he acabat de creure, per la urgència en què prenen les decisions finals els seus protagonistes.

És per això que aquesta vegada la valoració “cargolaire” correspon més aviat a la visió de la proposta que ha realitzat l’Imma. Dit això, entrem en matèria …

ESMORZA AMB MI, de la cia. losMontoya, és una proposta escrita i dirigida per l’Ivan Morales i que ens havien presentat la setmana passada en roda de premsa. Una proposta “cuinada a foc lent” segons ens va explicar Morales, perquè s’ha pogut treballar d’una forma pausada en els locals de la Beckett, experimentant sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors.

Continua llegint

– Roda de premsa ESMORZA AMB MI – Sala Beckett – 2018.05.15 (temp. 17/18 – RdP 081)

Roda de premsa ESMORZA AMB MI – (temp. 17/18 – RdP nº 81)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Miquel Gascón

Ahir al matí vaig poder assistir a una nova roda de premsa, convocada per presentar la nova proposta de la Sala Beckett, ESMORZA AMB MI de la cia. losMontoya  (pantalla & escena), amb dramatúrgia i direcció d’Iván Morales.

El director artístic de la Sala Beckett, Toni Casares fa la presentació de l’equip artístic de la proposta i comenta que està molt satisfet del treball de les dues companyies residents d’aquest any, una de les quals (losMontoya) presenta aquesta producció, que s’estrenarà demà 17 de maig i es podrà veure fins al 10 de juny.

La Sala Beckett, afirma Casares, sempre ha volgut donar la màxima importància a la figura del dramaturg, encara que en aquest cas dramaturg i director recauen en la mateixa persona.

Ivàn Morales, ens ha comentat que ha estat un plaer treballar aquesta proposta d’una forma pausada en els locals de la Beckett, perquè ha pogut cuinar-la a foc lent i experimentar sense presses, amb la implicació i les aportacions dels actors, en un ambient gairebé màgic on t’adones que estàs treballant en un “obrador” d’arts escèniques i perquè et trobes contínuament amb altres artistes, creadors i projectes.

Ens comenta que ha volgut escriure una història de personatges com tots nosaltres, com els nostres amics, de com estimem, de com ens perdem, de com ens donem plaer, de què ens fa patir, i com intentem riure. Ha intentat explicar la intimitat de les nostres vides fugint del fals realisme o costumisme de les sèries televisives. Ha volgut retratar-se a ell mateix i a les persones del seu entorn, i construir una mena de mirall on segurament els espectadors es podran veure reflectits.

Continua llegint

– Teatre (275) – ELS TRES ANIVERSARIS (🐌🐌🐌🐌+🐚) – La Villarroel – 06.05.2017

ELS TRES ANIVERSARIS

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Aquest passat divendres vam assistir a una de les preestrenes d’aquesta comèdia de Rebekka Kricheldorf traduïda per en Joan Negrié que és també productor i intèrpret, tal com ens van explicar a la roda de premsa.

Estem a La Villarroel, distribuïts a dues bandes, la funció encara no comença i els actors es dirigeixen a persones del públic, entre ells nosaltres, i ens pregunten si hem vingut a la festa d’aniversari de la Irina i quina relació és la que tenim amb ella, si som amics o companys de facultat.

La Irina (excel·lent Rosa Boladeras) fa 38 anys i està desencisada perquè la seva festa d’aniversari és avorrida. Els pocs convidats que han vingut estan asseguts i no ballen. La música no li agrada, els convidats són avorrits i els regals tampoc són del seu gust. Masha (Anna Alarcón) és una de les seves germanes, està casada i no treballa, Olga (Victòria Pagès) és l’altra germana, l’única dels quatre germans que treballa de mestra en una escola i Andrei (Joan Negrié) és el germà que vol escriure un llibre…. tampoc treballa.

Una mirada de l’autora sobre un món estancat, sobre situacions que no ens agraden però que no som capaços de canviar perquè no en sabem o perquè és més còmode no fer-ho i deixar les coses com estan.

El muntatge porta a escena la realitat dels Freudenbach, una família alemanya rica vinguda a menys, i els seus protagonistes són els quatre germans criats en un entorn lliure i intel·lectual, que els ha convertit en uns pensadors brillants i uns cínics empedreïts. Tots ells són potencialment capaços de desenvolupar coses però la seva inacció, la seva dedicació a la beguda i a l’autoreflexió els fa incapaços d’assumir la vida quotidiana, d’acceptar que han de treballar per conservar el que encara els hi queda i per intentar sortir d’una rutina que els ofega.

Continua llegint

2016.11.30 – Teatre (108) – LA FORTUNA DE SÍLVIA (🐌+🐚) – Teatre Nacional de Catalunya – Sala Petita

LA FORTUNA DE SÍLVIA

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón  

Potser esperàvem massa, potser perquè estem mal acostumats a què gairebé tot el que es representa al Teatre Nacional de Catalunya, ha de tenir la màxima qualitat possible… i aquesta representació des del nostre punt de vista no ha estat a l’alçada. El cert és que ahir vàrem sortir de la Sala Petita del TNC, molt decebuts.

Creiem que la causa no ha estat en l’elecció d’aquest text de Josep Maria de Sagarra, perquè creiem que cal donar a conèixer als espectadors de Teatre, els grans escriptors que posseeix la literatura catalana; la nostra decepció, és deguda especialment, al que creiem ha estat una direcció errònia en molts aspectes, que intentarem raonar en aquest espai.

la-fortuna-de-silvia-tnc-2

Sílvia és un personatge que posseeix un caràcter una mica bohemi, un estereotip que per l’època era gairebé un escàndol; volia educar als seus fills com creia que havia de fer-ho i no pas com li volia imposar la societat on vivia; no es tractava d’una activista però posseïa una gran lucidesa perquè tenia molt clar que volia ser lliure; al principi de l’obra depèn econòmicament dels altres i a poc a poc va trencant amb aquests lligams, perquè s’adona que la felicitat no la trobarà en una vida còmoda econòmicament, sinó en aconseguir ser lliure.

El primer quadre escènic ens presenta a Sílvia, la mare (Laura Conejero) i al fill Abel (Albert Baró), al menjador de casa seva, tot remenant unes fotografies, que els fan rememorar aspectes de quan la Sílvia encara no era vídua, fins que troben la fotografia on ella lluïa un preciós vestit de nit, que en bona part va marcar la resta de la seva vida. En aquesta llarga escena les interpretacions no ens les hem cregut en cap moment i ens han recordat una manera de fer de teatre molt impostat, que malauradament s’acostuma a utilitzar massa sovint al teatre madrileny, i que a nosaltres ens treu de polleguera.

Continua llegint

– Teatre – PRENDRE PARTIT (🐌🐌🐌) – Teatre Goya – 02/01/2015

La nostra primera representació teatral del 2015, ha estat aquest PRENDRE PARTIT al Teatre Goya; una obra que en principi no estava dins de la nostra agenda, però que ens havien recomanat força des de diferents entorns. La veritat és que ens ha agradat més del que esperàvem, especialment pel text en el qual es basa, escrit per Ronald Harwood.

 Berlín, 1946, una ciutat destruïda com a conseqüència de la guerra. Destrucció, desorientació, mort; la fi d’una etapa. Assistim als prolegòmens i investigacions preparatòries per al judici que durà a terme la Comissió Anti-nazi per als Artistes. El comandant Steve Arnold rep l’encàrrec d’investigar les implicacions del director d’orquestra Wilheim Furtwängler acusat de col·laboracionisme amb el règim nazi durant la II Guerra Mundial.

/home/wpcom/public_html/wp-content/blogs.dir/458/17062399/files/2015/01/img_0500.jpg

L’obra vol abastar no tan sols el judici esmentat al director d’orquestra, sinó que posa davant dels espectadors la disjuntiva de fer de jurat sobre una acusació genèrica contra totes les persones que voluntàriament o no, van donar suport al règim d’Adolf Hitler. Potser encara va més enllà i aquesta situació molt concreta, vol ser una reflexió sobre les relacions entre l’art i la política, que sempre han existit, d’ençà que tenim coneixement de l’existència de la “cultura”, molt sovint sotmesa al poder polític.

Encara que sembli que el protagonista de la història, és el director d’orquestra Wilhelm Furtwängler, la realitat, és que el paper principal està en mans del Comandant Steve Arnold, que té el paper del desagradable acusador, però que a mesura que l’obra es desenvolupa, fa que els espectadors obtinguin una visió més objectiva per tal de valorar i “jutjar” les actituds davant del règim més terrible de la història.

Es pot conviure i fer els ulls closos, participant dins d’un estat que s’assassina a milions de persones ? La defensa de l’art, és suficient excusa, per a participar com a director en el concert d’aniversari de Hitler ? No hauria estat més coherent fer la mateixa tasca de defensa de l’art, des de l’exterior i no ser utilitzat pel règim com a símbol de la “cultura” del Tercer Reich ?

Continua llegint

– Teatre – LITUS (****) – Sala FlyHard

Sabeu la meva admiració per aquesta aposta de Jordi Cananovas, en la creació d’aquest petitíssim racó de Teatre… la Sala FLyHard, un espai dedicat exclusivament a Teatre contemporani Català. En poc temps, el boca/orella, ha aconseguit que sigui la Sala FlyHard la capdavantera en el mon del Teatre a Catalunya, per la qualitat de tot el que s’elabora en aquest lloc màgic, amb menys de 40 localitats (20 a cada banda del espai escènic de uns 10 metres quadrats….. i a un preu a voluntat del espectador de 5 o 10 euros.

Jo l’anomeno “EL BULLI del Teatre“… i es que cada cop es mes complicat obtenir localitats, perquè quant surten a la venta, s’esgoten ràpidament… de fet per veure LITUS, que en principi acaba les seves representacions el 25 de juny, estan totes les localitats exhaurides, a no ser que prorroguin. La meva opinió es que morira d’èxit i tindran (malauradament) que buscar un lloc una mica mes gran. Nosaltres de fet comprem les entrades sense saber el que anirem a veure i es que confiem al 100% de que la proposta ens encantarà.

Fa tres mesos en Litus va morir. Es va estimbar amb la furgoneta . En Litus es va suïcidar. La Laia, la seva nòvia, encara se sent culpable mentre mira de refer la seva vida. En Pepe, el seu company de banda, ara triomfa en solitari fent concerts per tot el país. En Pau, el seu company de pis, encara manté la seva habitació com la va deixar. En Marc, fracassant de nou en les seves relacions, troba a faltar les paraules de consol d’en Litus. I en Toni, el seu germà, els ha convocat aquesta nit per recordar-lo. Però no ha estat idea d’en Toni fer una trobada en memòria del seu germà, va ser en Litus que així ho va deixar escrit en una carta que encara ningú no ha llegit.


Marta Buchaca

Marta Buchaca, L’autora i directora d’aquesta proposta ens mostra de nou que sap arribar als espectadors d’una manera entenedora, amb el llenguatge d’avui en dia aconseguint un Teatre molt proper (a banda de la proximitat de la Sala) i que sap aflorar els sentiments humans com pocs autors dramàtics. Partint d’una situació dramàtica (el suïcidi d’en LITUS), ens fa somriure… riure fins i tot amb algunes situacions que provoca per alleugerir al espectador… però enseguida entra a estudiar cada personatge i el despulla davant del espectador de la sala…. i els fa plorar perquè es veuen forçats els personatges a treure’s la màscara… i ens fa gairebé plorar als que vivim aquella situació a un parell de pams de les magnifiques interpretacions dels 5 personatges que surten a escena.

Continua llegint