Aquesta setmana s’ha estrenat, al Teatre Goya, LA DONA DEL 600, la primera coproducció entre Bitó i Minoria Absoluta, escrita i dirigida per Pere Riera. Nosaltres vam anar ahir dia 1 de Novembre amb un teatre ple de gom a gom … quin goig !!!
LA DONA DEL 600 és la història d’una família al voltant d’un cotxe, el SEAT 600, un cotxe que per a moltes famílies va ser molt més que un mitjà de transport i va ser incorporat en el si familiar com un membre més. Un cotxe que va marcar tota una generació per ser un dels primers vehicles a l’abast de la classe treballadora a Espanya i que va canviar la manera de viatjar de l’època.
Una dada curiosa, el 1964 un Seat 600 valia 63.500 pessetes (uns 370 euros), i cal tenir en compte que el salari mínim era de 1.800 pessetes (10,82 euros) al mes.
LA DONA DEL 600 és una intel·ligent barreja entre comèdia i drama, molt ben construïda, on les veritables protagonistes són les emocions.
Estem a casa d’en Tomàs (excel·lent Jordi Banacolocha), ell parla per telèfon amb la seva filla Montse (Àngels Gonyalons) que diu trucar des de Burkina Faso, ella és metgessa de Metges sense Fronteres, i està emparellada amb un metge alemany. Passa molt temps allunyada de casa. Però en realitat ella parla des de la porta de la casa, ja que ha vingut uns dies de visita i vol fer-li una sorpresa. Tomàs és vidu, té més de setanta anys i viu sol. Havia treballat a la Pegaso i ha estat capaç de construir el cotxe que està al mig de la sala, un Seat 600.
El “confit”, com ells n’hi deien; el nom amb què la Carme (Mercè Sampietro), la dona d’en Tomàs, va batejar el 600 el dia que, fa un munt d’anys, ell el va dur a casa, per convertir aquell cotxe petit i bonic en un membre més de la família.
La Pilar (Rosa Vila) es funcionaria, germana de la Montse i amb un caràcter totalment oposat al d’ella. S’ha allunyat del pare, a qui no visita i s’ha separat del seu marit (Pep Planas) després de vint anys de matrimoni i sense cap motiu aparent.
Quan les dues germanes descobreixen el cotxe al mig de la sala esclatarà el conflicte i la disparitat d’opinions, que s’ha de fer amb el cotxe ??
ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA (temp. 18/19 – espectacle nº 052)
VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –
PerImma Barba & Miquel Gascón –
El Teatre Nacional de Catalunya estrena la temporada amb ELS JOCS FLORALS DE CANPROSA de Santiago Rusiñol. I ho fa en format musical amb adaptació i direcció de Jordi Prat i Coll.
Es tracta d’un musical en forma de “paròdia esbojarrada” sobre la cultura catalana, amb cançons populars i tradicionals de diferents èpoques.
Segons comenta Jordi Prat, en el programa de mà, quan estava preparant l’adaptació del text de Rusiñol, va llegir un altre text anomenat “Cançons del Poble”, destinat a l’Orfeó Català, on s’hi llegia entre línies que “si nosaltres no cantem les nostres cançons, potser arribarà un dia en què no les tindrem“. I d’aquesta lectura va néixer aquesta proposta, concebuda com un espectacle de varietats que fa servir l’humor i la ironia per riure’ns de nosaltres mateixos, del nostre imaginari i de la nostra simbologia.
Primer de tot hem de dir que valorem positivament la intenció de repescar un text de Santiago Rusiñol, que possiblement no s’hagués pogut representar mai més, a causa dels grans mitjans que es necessiten per fer-ho com cal … i en aquests moments de crisi econòmica solament ho podia fer un Teatre públic.
Una altra cosa és l’oportunitat de ser representada en aquests moments de gravíssima crisi institucional i de persecució política, a tot allò que soni una mica a català i encara més quan tenim als nostres representants polítics legals, empresonats per un estat espanyol que ha embogit, en un intent de “salvar la unidad indisoluble de España“.
La nit del dimarts 29 d’abril de 1902 es va estrenar al Teatre Romea de Barcelona una comèdia en un acte de Santiago Rusiñol. Una paròdia dels Jocs Florals que va provocar l’escàndol. Va ser estrenada en un context de forta crispació social, marcada per l’empresonament de líders sindicals i de polítics com Prat de la Riba. L’obra denunciava l’idealisme exaltat d’un certamen que s’havia convertit en vehicle propagandístic del nou catalanisme, i posava de manifest la gravetat de les nombroses tensions que recorrien la societat catalana.
Ahir divendres, vam anar finalment a veure LA RESPOSTA, un text de Brian Friel, amb traducció de Pau Gener, i dirigit per Silvia Munt que es representa al Teatre Goya, dins de la programació del Festival Grec.
Una proposta que ens havien presentat en roda de premsa el passat 19 de juny i de la que no hem parat de llegir crítiques desfavorables. I per sort, s’ha tornat a complir allò de què a expectatives molt baixes, el grau de satisfacció és més alt. I la veritat és que a nosaltres LA RESPOSTA ens ha agradat molt.
Sílvia Munt ha fet realitat un vell projecte personal portant a l’escenari l’obra d’un autor irlandès que, coneixem especialment per muntatges com “Molly Sweeney” (Grec 2012), “Afterplay” (2013), “Translations” (Biblioteca 2014) i “Dansa d’agost” (Biblioteca 2016).
Aquest és el segon any que la Sílvia Munt participa en el festival Grec, ja que a l’edició de 2016 va dirigir “El preu”, en aquesta mateixa sala.
Brian Friel (1929-2015), fou un dramaturg en llengua anglesa, considerat el Txèkhov irlandès. En aquesta obra “A Give me your answer, do!” examina la complexitat de les relacions humanes, l’autor és capaç d’explicar la complexitat de les relacions paternofilials, de les relacions de parella i de les relacions d’amistat. Descriu les preguntes més importants que ens fem cada dia, com ara qui som, qui voldríem ser o com suportem l’existència quan passem un moment dramàtic a la nostra vida.
This slideshow requires JavaScript.
Tom (David Selvas) i Daisy Connoly (Emma Vilarasau), són matrimoni, ell és un escriptor que fa temps que no escriu. Ella havia estat una pianista considerada una jove prodigi, i ara beu ginebra. Sota una aparent normalitat estan patint greus problemes econòmics i tenen la seva filla Bridget (en el vídeo Raquel Ferri (adulta) i Rita Soteras (nena)) ingressada en un sanatori mental fa més de deu anys.
Han passat onze anys d’ençà que es va representar aquesta producció, en aquest mateix teatre, protagonitzada per Ramon Madaula i Laura Conejero, i ara, ha tornat amb Abel Folk i Àngels Gonyalons com a protagonistes.
Tal com va comentar a la roda de premsa el seu director, que repeteix experiència, Joan Lluís Bozzo, l’èxit de públic i les excel·lents crítiques que van aconseguir, han fet aconsellable i possible la seva reprogramació.
El text d’Emmanuel Schmidt, un dels autors francesos contemporanis més llegits i més representats del món, és un vodevil filosòfic on s’hi barreja veracitat històrica i ficció teatral amb humor intel·ligent. Una reflexió sobre les contradiccions entre el pensament i els sentiments. Un text escrit l’any 1997 i portat al cinema l’any 2000.
EL LLIBERTÍ, ha estat definida com una veritable joia, una comèdia intel·ligent, lleugera i profunda, sensual i melancòlica, divertidíssima.
Denis Diderot (1685-1759), escriptor i filòsof, un personatge lliure per expressar les seves idees, i lliure per canviar d’opinió, per contradir-se, per començar de zero no parant mai de pensar ni de tenir dubtes.
Em fa moooooolta mandra començar a escriure sobre aquest espectacle que de nou ens ha decebut molt per falta de qualitat del so al recinte del Teatre Grec.
Ens considerem amants d’aquest gènere de Teatre Musical, i en més d’una ocasió ha estat l’excusa per viatjar per Europa i veure diferents Musicals que a casa nostra no es poden veure.
La temporada passada del Grec, ja vàrem escriure una crònica del primer espectacle que es va representar, que volia ser un resum de diferents Musicals del compositor Albert Guinovart i llavors ens vàrem prometre que no ens gastaríem ni un duro més, en espectacles com aquell, si la qualitat del so no millorava. Aquí us deixo aquella crònica del 2014.
Per tant, havíem descartat comprar entrades per l’espectacle d’enguany, dedicat a Musicals conegudíssims de Broadway….. però una setmana abans, vàrem rebre una invitació per assistir a l’assaig general el dia abans de la seva estrena oficial. En mala hora vàrem acceptar, perquè va ser una pèrdua absoluta de temps i vàrem sortir del recinte amb un cabreig evident….. i és que el so va tornar a ser patètic, però aquesta vegada a més a més, molts dels micròfons de mà no funcionaven o ho feien a estones, amb el problema afegit que els tècnics pujaven el so d’alguns cantants que tapaven totalment als seus companys.
Estic d’acord que era un assaig general, que no es pot valorar un espectacle com caldria en una representació prèvia i també sóc conscient que el dia de l’estrena oficial, pel que m’han dit no varen haver-hi incidències greus d’aquest tipus. De totes maneres, haig de donar la meva opinió sobre el que vaig veure …. i sobretot el que NO vàrem poder escoltar….. i sincerament em va semblar més que patètic, vaig sentir vergonya aliena, del que estàvem presenciant.
Quan un assaig general te problemes greus com aquells, s’ha de parar l’espectacle, resoldre els problemes i continuar…. però en aquest cas la directora Elisenda Roca va cometre el gran error de no fer-ho. Era potser perque erem public convidat i no merexiem la mateixa consideració ?
This slideshow requires JavaScript.
Deixant a banda els problemes tècnics greus de so, el que vàrem poder intuir, és sens dubte una gran voluntat d’aixecar un espectacle de qualitat, especialment amb una posada en escena força acurada i amb una gran il·lusio d’un grup força important d’escoles musicals de casa nostre, com són les escoles Aules, Coco Comín, Eòlia, Dance Emotion, Luthier d’arts Musicals, Luthiers Dansa, Memory i Taller de Músics; de fet es notava a l’ambient que molts dels convidats d’aquella nit eren familiars dels membres que actuaven.
El millor de tot, sense cap dubte va ser la Banda Municipal de Barcelona, que malgrat tots els moments de desconcert, varen saber continuar com si no passes res.
Les interpretacions molt desiguals, perquè es barrejaven cantants de qualitat amb actors que l’únic que podien oferir és la seva voluntat, cantant com bonament podien algunes de les cançons; evidentment ens van agradar, com sempre ho fan Àngels Gonyalons, Daniel Anglès, Elena Gadel, Ivan Labanda… i molt especialment Xavi Duch amb un número de claqué antològic; entre els actors, la gran sorpresa la va donar l’actriu Mercè Aranega a la que nosaltres mai l’havíem vist cantar i que ho va fer força, força bé…. i sobretot va omplir l’escenari amb la seva gran presencia.
Segurament aquest espectacle, almenys el dia de la representació oficial, gaudia d’una qualitat molt més elevada que el de la temporada passada i la meva valoració hauria estat força més alta. Malauradament el que nosaltres vàrem poder escoltar, no va estar a l’altura d’uns mínims tolerables.
Direcció escènica: Elisenda Roca
Direcció musical: Andreu Gallén
Banda Municipal de Barcelona, dirigida per Salvador Brotons
Col·laboració al piano: Albert Guinovart
Interpretació musical: Àngels Gonyalons, Anna Moliner, Daniel Anglès, Diana Roig, Elena Gadel, Ivan Labanda, Joan Pera i Roger Pera, Mercè Arànega, Mercè Martínez, Miquel Fernández, Mone Teruel, Muntsa Rius, Sergi Albert, Xavi Duch
Col·laboració: Albert Bolea, Annabel Totusaus, Benjamí Conesa, Bernat Mestre, Dídac Flores, Ferran González, Gracia Fernández, Jordi Llordella, Jordi Vidal, Júlia Jové, Lluís Parera, Marc Flynn, Marc Pociello, Marc Vilavella, Marta Capel, Miquel Cobos, Nacho Melús, Neus Pàmies, Rubén Yuste, Víctor Arbelo, Víctor Gómez Casademunt, Xavi Navarro
Traducció i adaptació de les cançons: David Pintó // Arranjaments: Jordi Cornudella // Caracterització: Toni Santos // Disseny de so: Toni Vila // Enregistrament d’àudio: Guillermo Prats // Disseny d’il·luminació: Dani Santamaría // Projeccions, enregistrament de vídeo i Producció executiva : Teatralnet Produccions
This is an example of a sitewide notice - you can change or remove this text in the Customizer under "Store Notice" Descarta
