Arxiu d'etiquetes: Andrea Ros

– Teatre – EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (🐌🐌🐌🐌) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 2018.02.15 (temp. 17/18 – espectacle nº 192)

EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS (temp. 17/18 – espectacle nº 192)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

Aquest dijous vam anar a un passi estrena (del nostre abonament) a l’Espai Lliure per veure aquesta proposta conjunta del dramaturg argentí Pablo Messiez i els actors de La Kompanyia.

La temporada passada el director argentí va impartir un taller, a l’entorn de les emocions, als membres de La Kompanyia Lliure i d’aquella experiència, reelaborada i escrita, i traduïda al català per Marc Artigau ha sorgit EL TEMPS QUE ESTIGUEM JUNTS. Un treball construït conjuntament a partir de sessions on tractaven d’esbrinar les motivacions i les personalitats de cadascú dels actors, indagant en els temors i incerteses comuns sense por.

Aquest espectacle forma part del mapa “En convivència” com també les propostes “Si mireu el vent d’on ve”, “Watching Peeping Tom” i “El sistema solar”.

Aquesta presentació amb diapositives necessita JavaScript.

Fotografies de Ros Ribas

Un espectacle que ens presenta dalt l’escenari dos universos paral·les, d’una banda, una parella (Clàudia Benito i Eduardo Lloveras), molt enamorats i optimistes, que lloguen un pis a la Júlia (Júlia Truyol) i s’hi traslladen a viure plens d’il·lusions. De mica en mica veurem com la seva relació es va esquerdant i empitjora cada cop més.

Continua llegint →

– Teatre (78) – REVOLTA DE BRUIXES (🐌🐌🐌+🐚) – Teatre Lliure – Espai Lliure – 01.11.2016

Deixa un comentari

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques –

Per Imma Barba & Miquel Gascón –

REVOLTA DE BRUIXES –

Vam acabar el dia 1 de Novembre, amb la nostra tercera representació del dia, a L’Espai Lliure on vam poder assistir a la preestrena de l’obra on debuten les noies de La Kompanyia.

Ja a la roda de premsa ens van explicar l’origen d’aquesta obra de Benet i Jornet escrita entre el 1971 i el 1975 i que és potser una de les més representades en el teatre amateur a Catalunya. Ara Juan Carlos Martel ens ofereix la seva visió.

Una oficina amb dues taules, un despatx amb una persona treballant dins, una escala i un passadís en el primer pis. Arriba l’Aurora (Chantal Aimée) que flirteja descaradament amb el vigilant. De mica en mica arriben les altres cinc dones. Elles formen part de la brigada de neteja de les oficines. Tota la història que ens expliquen passa en el transcurs d’una nit.

revolta-de-bruixes-teatre-lliure-3

Les dones tenen un problema comú, col·lectiu, que les enfrontarà amb el vigilant, però aquest problema és gairebé l’única cosa que les uneix, i és per això que la diminuta i domèstica revolta que sobrevé pot agafar aviat uns camins inesperats.

Una de les dones, Sofía (Àurea Márquez) és la que lidera la revolta i vol que la resta de dones facin el que ella diu. S’enfronta amb el vigilant, únic representant de l’empresa, i vol prendre actituds radicals que no totes comparteixen. Però totes s’hi avenen, excepte Rita (Júlia Truyol) que és justament la seva cosina i amb la que manté una certa rivalitat.

En aquesta nit coneixem també les circumstàncies personals de la resta de dones, Paulina (Claudia Benito), una vídua jove una mica beneita que es deixa portar per qui crida més, Dolors (Raquel Ferri) que lluita contra el càncer i te por de morir, Filomena (Andrea Ros) que espera la trucada del marit amb el qual ha discutit abans d’anar a la feina i ha marxat de casa i Aurora (Chantal Aimée) a la que agradada seduir els homes i practicar sexe.

Continua llegint →

– Teatre – EL REI LEAR – (🐌🐌🐌🐌🐌) Teatre Lliure Montjuïc – 25/01/2015

13 respostes

A vegades, i aquesta és una, em costa començar a escriure una crònica teatral, per por de no saber descriure ben bé el que vols expressar, per tal de fer arribar als que ens llegiu, les sensacions increïbles que vàrem poder viure a la platea de la sala de Teatre Lliure.

Estem parlant de “Teatre” a un nivell altíssim, que no es pot comparar a cap altre del nostre entorn, ni potser tampoc amb gaires teatres a escala internacional; una producció que juga en un altre lliga, a la que segurament no poden participar molts dels nostres teatres… poden fer-ho únicament teatres públics, ja que una producció d’aquest tipus, necessita molts recursos econòmics i tècnics. Al mateix temps necessita l’empenta d’un “esbojarrat” director com és Lluís Pasqual, que s’atreveixi a crear i organitzar un espectacle amb 25 actors a escena, dels quals 14 d’ells tenen papers importants.

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Una de les apostes més atrevides en aquesta meravellosa producció ha estat el fet de portar de nou a l’escenari a l’actriu Núria Espert, i no pas en un paper secundari, sinó com la principal protagonista i a mes en un paper masculí, …. el del Rei Lear; atreviment i risc per ambdues parts, tant pel director Lluís Pasqual com per la mateixa actriu, que traient la força de no se sap on, a gairebé l’edat de 80 anys, fa una interpretació d’aquelles que recordarem tota la vida.

Núria Espert és Lear. Qui, sinó, podria alçar-se fent el rei de Shakespeare més terrible i fascinant de tots?

En el col·loqui, que es va oferir després de la representació, algú va dir una frase que em va quedar gravada …. “algun dia, quan passi el temps…. els espectadors que som aquí, podrem dir: Jo, vaig tenir la gran sort de poder veure una de les representacions del Rei Lear amb la Núria Espert com a protagonista“. Aquesta frase i la imatge de l’entranyable expresident de la Generalitat, Pasqual Maragall, en peus aplaudint emocionat, a la primera fila de la grada que teníem davant…. serà difícil que em pugui oblidar mai.

El Rei Lear, és considerada com una de les més grans tragèdies de William Shakespeare; la va escriure entre els anys 1603 1606. El paper del Rei Lear ha estat representada per molts d’actors importants, però malgrat el fet que Lear és un home vell, sovint no es representa per actors d’una edat avançada, a causa del fet que es tracta d’un paper molt vigorós tant en la part física com en l’emocional.

EL REI LEAR – Teatre Lliure – fotografia de Ros Ribas

Continua llegint →

– Teatre – UN ENEMIC DEL POBLE (*****) – Teatre Lliure – Sala Fabià Puigserver – 24 /01/2014 (repetim en 20/06/2015)

9 respostes

Divendres passat, 24 de gener i desprès d’assistir a la primera part del pre assaig general de l’òpera “La Somnàmbula” de Bellini, al Liceu….. amb un cop de metro em vaig apropar al Teatre Lliure, on varem poder veure una petita part de l’exposició dedicada a la nostra estimada Anna Lizaran (properament la tornarem a veure amb la tranquil·litat que es mereix i farem la corresponent crònica).

Però la nostra fita per aquell dia era poder assistir a la representació de UN ENEMIC DEL POBLE de Henrik Ibsen. Abans però estàvem convidats en el mateix foyer del Lliure a un tast de 3 vins de denominació origen Catalunya, acompanyats de 3 lectures dramatitzades (una per cada vi). Una experiència realment insòlita per nosaltres, però summament enriquidora, ja que es tracta d’una iniciativa de portar la cultura del vi a la resta de les cultures de casa nostre.

Però anem al que us vull explicar…

Qui és però un enemic del poble? Qui l’acusa de ser-ho? I quin és el procés que el porta a ser anomenat així? L’enemic del poble és Thomas Stockmann… un metge, un home de ciència que descobreix que la base de l’economia del seu poble, l’aigua d’un balneari que és la seva font principal d’ingressos, conté una bactèria perjudicial per a la salut. Stockmann decideix, doncs, advertir tothom. Però…. què ve abans, la veritat i la salut pública o el sistema econòmic que sosté les seves vides?.

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

L’abús de poder, la corrupció, la hipocresia, la manipulació de les masses i la noció del “bé comú”, són només alguns dels temes d’aquest clàssic…. un clàssic que esdevé hores d’ara actualíssim, especialment al que respecta a la manipulació que s’està fent des del poder de l’estat espanyol, contra el procés sobiranista que ha empres Catalunya.

Conec be l’obra, com qualsevol Teatraire, perquè l’hem vist un munt de vegades a Barcelona, en diferents muntatges, però aquesta vegada, sense voler em vaig adonar que el President Mas, podria arribar a ser considerat “l’enemic del poble” si les masses es deixen manipular pels poders de l’estat i el presenten com la bestia negra, culpable de totes les desgracies presents i futures… i el mes terrible és que això ja s’està donant a molts territoris arreu de l’estat, gracies a la manipulació del poder (PP-PSOE), amb sentiments mes nacionalistes que cap altre, això si…. l’ùnic nacionalisme “bo”.

Fotografia de Ros Ribas – Web Teatre Lliure

Continua llegint →

– Teatre – L’ONADA (*****) – Teatre Lliure de Gràcia – 15/03/2013

8 respostes

Per MIQUEL GASCÓN …

La tarda i nit del divendres 15 de març la varem dedicar plenament a la presentació de la producció Teatral L’ONADA en una taula rodona a la Sala de premsa del Teatre Lliure de Monjuïc i posterior assistència a la representació de l’obra al Teatre Lliure de Gràcia. Encara no entenem com pot ser que els dos actes els hagin programat en les dues seus del Lliure, fent-nos anar als espectadors d’una banda a l’altre sense gaire sentit.

Als anys seixanta, Ron Jones, un jove i carismàtic professor d’institut, intenta ensenyar als seus alumnes d’història com es va poder forjar la societat que va donar peu, a l’Alemanya dels anys 30 i 40, al Nazisme i als camps de concentració i extermini. Per fer-ho engega un experiment: durant diverses setmanes els alumnes hauran de seguir unes normes estrictes que els permetran experimentar, des de dins i en primera persona, que fàcil que és convertir-se en part d’un aparell totalitari.

Avui Ron Jones és un avi que viu a San Francisco i juntament amb el seu ex alumne Mark Hancock, de Seattle, ha vingut a Barcelona per acompanyar el director Marc Montserrat durant l’estrena al Teatre Lliure de l’adaptació de L’Onada. És un cas únic. És la primera vegada que s’explica la història tal com va passar. El Marc es va posar en contacte amb Ron Jones ara fa 5 anys i durant aquest temps ha estat treballant en extreure l’historia real i no l’ensucrada (que ha servit ja per fer un parell de pel·lícules afegint histories d’amor o suïcidis per tal de fer-les mes comercials). Ha fet servir material original que mai s’ha vist: diaris, reportatges, blocs, plans escolars… Ha tingut accés a material de primera mà. Ha fet més recerca que mai ningú abans.

l’alumne Mark Hancock i el professor Ron Jones (amb l’interprete)

En motiu dons de la presència de Ron Jones a Barcelona, ens varen oferir una taula rodona, en la que es va debatre fins a quin punt, i segons quines estratègies i formes de comportament social, es podria tornar a produir una altre “onada” avui en dia. Van participar:

– el mateix professor Ron Jones

– Mark Hancock (alumne de Jones i participant de l’experiment original)

– Xavier Torrens Llambrich (Doctor en Ciències Polítiques i sociòleg, professor de Política Cultural de la Universitat de Barcelona i expert en educació sobre l’Holocaust i en gestió multicultural i prejudicis)

– Ana Kipen (especialista en psicologia social i maltractament, amb una llarguíssima experiència amb adolescents i joves pel que fa a prejudicis i violència: racisme i violència i sexisme i violència de gènere)

– Xavier Casals (Doctor en Història, professor de diverses universitats i especialista en moviments extremistes i en l’evolució de l’extrema dreta des de la postguerra fins a l’actualitat)

– Marc Montserrat Drukker, director d’aquesta producció.

Continua llegint →