Arxiu d'etiquetes: Alícia González Laa

– Teatre – TEMPS SALVATGE (🐌🐌🐌🐌🐌) – TNC Sala Gran – 2018.05.16 (temp. 17/18 – espectacle nº 268)

TEMPS SALVATGE (temp. 17/18 – espec. nº 268)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

Dimecres, 8 dies després de l’operació, per fi l’Imma es va atrevir a sortir de casa i amb el cotxe i l’ajut de les crosses ens vàrem apropar al Teatre Nacional de Catalunya per gaudir d’aquesta magnífica producció de Josep Maria Miró dirigida per Xavier Albertí i amb un extraordinari elenc actoral. Tal com ens van explicar a la roda de premsa, TEMPS SALVATGE ha estat escrita expressament per a ser representada a la Sala Gran del TNC.

Un gran muntatge que parteix d’un text excel·lent.

Josep María Miró ens té acostumats a textos pensats per a espais petits i en formats més íntims, que el que ens ofereix en aquesta ocasió. Nosaltres hem pogut veure i comentar en aquest espai “Olvidémonos de ser turistas”, “Nerium Park”, “El principi d’Arquimedes”, “Fum” i “Gang Bang”.

Fotografia de May Zircus

Josep Maria Miró és molt hàbil en la creació de situacions carregades de misteri i excel·lent en posar de manifest sentiments com la por i la desconfiança dels uns vers els altres.

TEMPS SALVATGE ens situa en una comunitat de veïns que viu atemorida per unes pintades amenaçadores. La Ivana, extraordinària Laia Manzanares, una jove de 17 anys que acaba d’arribar a la comunitat, enrareix la convivència d’unes persones que necessiten fabricar un enemic exterior per enfrontar-se a les seves pors més intimes.

Una noia que els hi pregunta una vegada i una altra Aquest és un lloc bonic per viure ?

Com indica el mateix autor en el programa de mà, els protagonistes creuen haver conquerit un espai bonic per viure, i només l’arribada d’algú nou o els immigrants que travessen el bosc amb la voluntat de quedar-s’hi, pot qüestionar si aquesta és una bellesa real, un miratge, una impostura o, directament, una mentida.

Continua llegint

– Teatre – YES, POTSER (🐌🐌) – Teatre Akadèmia – 2017.11.12 (temp. 17/18 – espectacle nº 105)

YES, POTSER  (temp. 17/18 – espectacle nº 105)

VOLTAR i VOLTAR per les Arts Escèniques – 

Per Imma Barba & Miquel Gascón

“Yes, peut-être” de Marguerite Duras va ser estrenada i dirigida per ella mateixa al Théâtre Gramont, just abans de l’esclat del maig del 68. Aquest text forma part de la seva trilogia còmica que també integren “Le Shaga” i “Les eaux et forêts”.

Un text, que al nostre entendre no ha suportat bé el pas del temps i ha quedat obsolet. Un text ple de metàfores i missatges subliminars que el fan poc entenedor per la majoria de públic.

Ens va recordar l’època de quan nosaltres érem molt joves als anys 70 i començàvem a trepitjar sales de teatre, on es representaven obres llavors anomenades d’assaig, on es deia d’amagatotis allò prohibit pel tardo-franquisme, amb missatges “polítics” que havies gairebé d’endevinar.

Per sort, aquella època que nosaltres vàrem viure intensament, està més que superada i la literatura i el teatre han evolucionat, per tal que els missatges siguin entenedors per tot tipus de públic.

La companyia A-3, guanyadora del Festival Mikro Teatre de la temporada passada ha volgut portar aquest text a escena amb direcció i dramatúrgia d’Andrea Segura.

Un conflicte, una guerra, ha deixat un món desbastat on quasi bé no hi ha supervivents, i els que hi són lluiten amb la pèrdua de la memòria. Habiten en un desert amb molt poca esperança. Són tres personatges.

Continua llegint

– Teatre – LA ROSA TATUADA (*****) – Teatre Nacional de Catalunya – 11 i 28/12/2013

Tornem a la Sala Gran del Teatre Nacional de Catalunya per tal de gaudir d’una obra de Tennessee Williams, LA ROSA TATUADA.  Teatre de nou, amb recursos, ja que actuen ni mes ni menys que 12 actors.

La rosa tatuada - TNC b

Existeixen crítics teatrals “professionals” que es creuen amb dret a pontificar, i la veritat que a mi em fereix que es pugui dir que la Sala Gran del TNC li “va gran” a la directora d’aquesta proposta, Carlota Subirós…. i això ho diu tan sols amb l’argument de que la escenografia no ocupa tot l’escenari…. i es queda tan fresc.  Vergonya aliena !!! Quant una persona que en teoria enten de teatre, confon la posada en escena amb la escenografia… ja diu molt d’ella…. i es que quant no es pot trobar cap critica negativa, amb cap i peus, aquest tipus de personatges s’agafen al mes inesperat.

Carlota Subirós el que fa realment es una posada en escena impactant d’un dels clàssics mes coneguts del gran Tennessee Williams, amb un gran repartiment encapçalat per la gran, gran i gran Clara Segura.

La rosa tatuada - TNC

Una escenografia  de Max Glaenzel al mig del escenari, efectivament petita, que representa una casa de fusta sobre una plataforma giratòria que permet introduir-nos al seu interior per veure l’acció. La resta del escenari buit, si, però ple de vida durant tota la representació…. la casa i el seu exterior…. les veïnes i els seus xixiueixos, els cantants i la musica del piano en directe al fons del escenaris, el anar i venir de la resta dels intèrprets.

Continua llegint